la missa de difunts de verdi

Trobaríem pocs músics, a la història de la música, que no s’hagin plantejat, en algun moment de la seva vida, escriure la música per a una missa de “requiem”. Giuseppe Verdi no n’és una excepció.

Verdi va néixer prop de Parma, l’any 1813, i va morir a Milà l’any 1901. Una llarga vida (88 anys) dedicats completament a l’art musical, sobretot a l’òpera. Com que era de família modesta, no li va ser gens fàcil dedicar-se, i triomfar!, en aquest món tan especial i tan ple d’enveges.
Comença a escriure música als 15 anys. Li van refusar l’ingrés al Conservatori de Milà. Va tenir la sort de rebre lliçons del mestre Vincenzo Lavigna, clavecí solista de la Scala. A partir d’aquí, les coses van anar millorant poc a poc. L’any 1836 es casa. El 1939 li estrenen la primera òpera “Un giorno di regno”. Poc a poc van anar arribant les seves grans òperes: “I Due Foscari”, “Macbeth”, “Luisa Miller”, “Nabucco”, “Don Carlos” “Falstaff”, “Aida”, “Othello”. I la cèlebre trilogia: “Rigoletto”, “Il Trovatore” i “La Traviatta”.
Els italians saben de memòria (i canten) els fragments més importants de les grans òperes italianes. Ja he explicat alguna vegada com, en un poblet prop del llac de Como, hi vaig tenir un amic, en Fabio Ciapponi, que em va convidar per la festa major del seu poble. Vaig celebrar una missa en un italià força defectuós. I vaig predicar en francès. Em Fabio em va dir que això donava categoria a la missa. I ell m’anava traduint. La “mamma” d’en Fabio em va tractar com si fos un altre fill. Aquell vespre, tot el poble va sortir al carrer, en un sopar popular, en el qual tothom duia el que tenia i ho posava en comú. Acabat el sopar, a l’hora de la “grappetta”, vam acabar tots enfilats a les taules i cadires, cantant el “Va pensiero” i el "Nessun dorma...a l'alba vincerò". Magnífic i majestuós, impensable en una reunió de “sobris” catalans. Tothom volia saludar “il prète catalano qui parla italiano e francese”. A prop del poble hi havia un indret anomenat "piano dei catalani" (pla dels catalans). Es veu que allí, un exèrcit català va rebre una bona "sumanta" de part de les forces locals.

Verdi també es va dedicar (poc) a la música sacra. Li coneixem les Quatro Pezzi Sacri (Ave Maria, Stabat Mater, Te Deum i Lauda a la Vergine), el Tantum Ergo, el Pater Noster i, sobretot, la Messa da Requiem.

Un rèquiem operístic (com s’escau a una obra de Verdi). Fosc, tètric, ombrívol, sinistre, tot en to menor. Però gens trist! Vitalista com era Verdi, composa un rèquiem llarg i treballat. Sempre dóna la impressió de contemplar les coses des de la visió de qui es troba davant del Pare Etern, al moment de passar comptes. Hi ha crits, udols, plors, planys. Però també hi ha esperança, l’esperança del creient.

Us recomano que us fixeu en l’inici del “Kyrie” i en l’inici del “Dies Irae”. Són, per a mi, els moment que frapen més l’esperit. Els “soli”, massa operístics, pel meu gust. L’he reescoltat (quantes vegades, ja, Déu meu!) en una versió DG de l’any 1972 (37 anys enrere). Amb Mirella Freni, Soprano; Christa Ludwig, contralto; Carlo Cossutta, tenor; i Nicolai Ghiaurov. Baix. Els Wiener Sigverein i l’Orquestra Filharmònica de Viena. Dirigits pel gran Herbert Von Karajan. Un gran plaer per a l’esperit. Espero que hi disfruteu espiritualment.