6.- moments clau en la meva vida

La malaltia de l’esperit va ser dura i llarga. Dura perquè va comportar moments molts durs de soletat interior, de manca de capacitat de comunicació. Una depressió profunda, acompanyada de temors (fòbies) diversos. Sort que em vaig imposar el deure d’anar cada dia a la tasca habitual. I ho vaig fer. Plorant, però ho vaig complir. Alguns dies, m’aixecava del llit i només tenia ganes de quedar-me a casa. Era l’hivern. M’estirava en una gandula, em cobria bé, posava el despertador i esperava l’hora d’anar a la feina. Llavors prenia la moto i me n’anava fins a la Catedral. La tarda, la solia passar a casa. No tenia ni ganes de llegir. Sempre vaig llegir, però, alguna cosa. A voltes, sortia i tornava a entrar al cap de poc. Quan era a dos-cents metres de casa meva, m’entrava una paüra estranya i total (fòbies). Semblava com si hagués de caure mort allà mateix. La respiració perdia el seu ritme, veia les coses un xic borroses, com una pel.lícula llunyana. M’alimentava amb més o menys normalitat, prenia els medicaments que el metge em receptava i, així, anaven passant els dies, l’un darrere l’altre, monòtons, sense cap sentit, sense al.licient. La meva germana sofria al veure’m així. I jo sofria perquè ella sofria. Cada dia anava a dinar a casa seva. I mirava de cuinar-me coses que sabia que m’agradaven. Però era inútil. Després, quan ja les coses anaven millor i havia superat la malaltia, la meva germana va tenir un tropell molt greu: la van haver d’operar a cor obert per segona vegada. Aquesta vegada, a vida o mort. El cirurgià que la va operar, a la Clínica Tècnon, de Barcelona ens va dir, als seus fills i a mi, que no ens podia assegurar res. Una operació llarga. Va estar més de set hores al quiròfan. Ens van dir que “havia fet” dues aturades cardíaques. Però se’n va sortir. Molt feble, però viva. Va ser quan vam haver de buscar una residència. Ja fa deu anys que hi és. Amb això també vull significar que ja fa més de deu anys de la meva malaltia. I que "la mort i la vida només Déu la té", tal com diem a casa nostra.

La malaltia va ser llarga: més d’un any; potser dos. Després de la depressió profunda, en la qual el meu metge anava assajant diversos fàrmacs anti depressius, va venir un temps d’una certa estabilització, fins que vaig arribar a una estabilització permanent de l’estat d’ànim. En aquest temps vaig prendre molt carbonat de liti, que és el metall transformat en fàrmac per guarir els transtorns bipolars. El liti és un element, un metall, dins de l’escala d’elements, descobert al segle XIX. Entre moltes altres utilitats, serveix com a base de les piles modernes. Ho haureu llegit moltes vegades: pila de liti. L’únic inconvenient que té, que no és pas petit, és que una quantitat incontrolada a la sang pot ser mortal. Per això el metge em feia fer anàlisis de sang de manera regular.

Dic que vaig patir una síndrome bipolar per les quantitats de carbonat de liti que vaig ingerir. Sort que és un fàrmac barat. Però ni jo, ni em penso que tampoc el metge sabíem ben bé el que tenia. Em vaig comprar i vaig llegir a fons la “bíblia americana” dels transtorns de l’esperit, el DSM-IV, “Manual diagnòstic i estadístic dels transtorns mentals” (Diagnostic and Statistic Manual of Mental Disorders), edició de l’any 1995. Un llibre caríssim. Encara ara, a vegades, miro el preu: 11.950 pessetes de l’any 1995. El vaig comprar a la Llibreria Dalmau Carles. Hi anava molt sovint, puix coneixia la Isabel. Darrerament he pogut constatar que han tancat la darrera botiga que tenien. No en vaig treure l’aigua clara (amb la lectura del llibre). Alguns símptomes coïncidien. D’altres, no. Em sembla que el metge també anava una mica venut. Hi dic per alguns dels comentaris i alguns dels remeis provats. Em volia fer fer meditació en la línia del “new age” (aquella meditació en què hom intenta deixar el pensament buit de tota activitat, per concentrar-se no sé exactament on). Jo me’n reia, interiorment. I li vaig llençar a la cara la “boutade”: Tota la vida n’he fet, de meditació! Em va convidar a llegir Coelho. No em va agradar; ho vaig trobar superficial i artificial. Però em vaig interessar pels mecanismes i possibilitats de la ment. Això sí que em va ajudar. Jo ja sabia que l’ànima humana amb la seva arma principal, la voluntat acompanyada de la llibertat, malgrat la seva feblesa, és l’únic element que té molt a veure amb la salut mental, amb la salut espiritual.
No vaig deixar mai la pregària ni la lectura aprofundida de la Bíblia i dels textos litúrgics (“lectio divina”). Però vaig deixar totes les altres formes externes de culte, tret de l’Eucaristia, que m’abellia celebrar amb els meus germans i amb el meu bisbe unes quantes vegades l’any. A un company, una mica malèvol, que em demanava “càndidament”: Així…on dius missa, tu? Li vaig respondre: Quantes misses l’any hom ha de dir per considerar-se de la teva “secta”? Mai més no m’ho ha preguntat.
De fet, els meus mals van començar quan feia de mig vicari d’una parròquia gran. Celebrava la missa vespertina diària i una o dues misses, els diumenges. També alguns enterraments i bateigs, i suplia el rector quan era fora. Va començar a entrar-me pànic a celebrar. Hi havia moments en què em posava a tremolar, suava d’angoixa i havia de reprendre l’alè. La gent se n’adonava i sofria. Vaig haver de plegar dràsticament de celebrar de cara al públic. A casa hi tinc un altar de veritat, amb el meu calze i la meva patena, amb una creu bizantina molt maca, amb una espècie de tron o fornícula on hi ha els meus dos sants preferits: en Joan Alsina i en Quim Vallmajó. Hi tinc també ciris i il.luminació especial. És al meu despatx, voltat de llibres i de la pau que em deixa el brogit del carrer proper. Sempre he conservat la meva alba, el meu cinyell i les meves estoles. Així ja porto més de deu anys. En fa quatre que vaig tenir un tropell fort de salut: un infart i la diabetes. Però això ja és una altra història, tal com diria el meu estimat i admirat Rudyard Kipling.

Vaig informar el meu bisbe fins al darrer detall. I l’home ho va comprendre i ho va acceptar, sobretot quan li vaig assegurar que no era un problema de fe, ni de vocació, ni de celibat. Quant de bé que m’ha fet aquest bisbe amb la seva comprensió!