diumenge 30 homilies deconstruïdes

Avui començo per la segona lectura litúrgica.És el famós text de la carta als hebreus que al Seminari ens inculcaven com a text essencial de la definició del sacerdoci a l’Església Catòlica. O sigui: ens el presentaven com la carta magna dels preveres. Recordem-ho. El text llatí (perquè el llegíem en llatí) de la Vulgata de Sant Jeroni deia: “Omnis pontifex ex hominibus assumptus, pro hominibus constituitur in iis, quae sunt ad Deum, ut offerat dona, et sacrificia pro peccatis; qui condolere possit iis, qui ignorant, et errant…Nec quisquam sumit sibi honorem, sed qui vocatur a Deo, tamquan Aaron…Tu es sacerdos in aeternum secundum ordinem Melchisedech”. Traducció lliure: "Qualsevol pontífex (sacerdot), triat d’entre els homes, està dedicat als homes en aquelles coses que miren a Déu, perquè ofereixi presents i sacrificis pels pecats (dels homes), que sigui capaç de compartir el neguit d'aquells que ignoren o que erren (que sàpiga apiadar-se d'ells)…Però cap no rep per a ell aquest honor; només aquell qui és cridat per Déu, com Aaron. Tu ets sacerdot per sempre, segons la dinastia de Melquisedec”. (Hebreus 5, 1-10). La traducció actual diu: “Tot gran sacerdot, pres d’entre els homes, està destinat a oficiar a favor dels homes davant Déu, oferint dons i sacrificis pels pecats. I és capaç de ser indulgent amb els qui pequen per ignorància o per error…I ningú no es pot apropiar l’honor de ser gran sacerdot; és Déu qui el crida, tal com va cridar Aaron…Déu l’ha proclamat gran sacerdot, com ho fou Melquisedec”.

Havíem après un cant una mica esotèric i misteriós sobre el sacerdoci (en llatí) i que cantàvem en ocasions senyalades de celebració sacerdotal com, per exemple, a les ordenacions de prevere, o en la consagració d’un prevere al sagrat Cor de Jesús. Deia així (traduït): “O, sacerdot, qui ets tu? Tu ets l’home de Déu! No et ve de tu mateix, ja que et ve del no-res. No s’orienta cap a tu, puix tu només ets un mitjancer (una mediació) entre Déu i els homes. No és per a tu. Tu ets l’espòs de l’Església. No és propietat teva. Tu ets servent de tothom. No ets tu; és Déu. Doncs, qui ets? Res i tot, o sacerdot!”. Certament que era un text misteriós i esotèric, que jo no havia arribat a entrellucar mai, però que cantava amb devoció.
Era la mateixa melodia d’un altre cant llatí que feia: “Pax in coelo pax in terra…”. “Pau al cel i pau a la terra, pau a tot el poble, pau als sacerdots de l’Església de Déu”. No sé quina relació podien tenir els dos cants. És un interrogant que em va acompanyar tota la vida al Seminari. Quan em vaig fer gran, em vaig adonar que eren una mica carrinclons, i els vaig oblidar.

La Teologia de Jesucrist, el gran sacerdot, era una Teologia que grinyolava en comparació amb els textos del Concili Vaticà II. La Cristologia que havíem après al Seminari, es va fer vella de cop. La teologia postconciliar parlava més de Jesucrist, el servent de Jahvè, constituït, pel Pare Etern, en salvador de la humanitat sofrent.

Després va venir la Teologia de la lliberació (o de l’alliberament. En català no queda prou bé. Cal dir-ho en castellà, puix va néixer a l’Amèrica Llatina: “La Teología de la Liberación”). Aquesta Teologia posava l’accent cristològic en l’alliberament dels pobres per part de Jesucrist i el seu missatge. I, per tant, la missió de l’Església és l’alliberament dels pobres (“bajar a los pobres de la cruz”). Però aquesta Teologia no va plaure al Vaticà. Hi van trobar moltes “falles”. Tot i que els teòlegs eren teòlegs de categoria. El mateix Joan Pau II va dir una frase que ningú no sap ben bé com interpretar. Va dir (això o una cosa semblant): Jo també predico (practico?) o jo també sóc de... la Teologia de l’Alliberament!. I després, encara, va venir la Teologia i la Cristologia del “Pluralisme Religiós”, que volia ser una teologia i una cristologia més popular. Com a exponents principals d’aquestes teologies i cristologies podríem posar-hi el bisbe català, Pere Casaldàliga, el jesuïta assassinat al Salvador, Ignacio Ellacuría, el jesuïta català, Ignacio González Faus, el frare secularitzat Leonardo Boff (“Jesucristo liberador”), el belga Jacques Dupuis, i el jesuïta Jon Sobrino, amonestat pel Vaticà: (“La fe en Jesucristo. Ensayo desde las víctimas”. "Fuera de los pobres no hay salvació", capgirant aquell apotegma "extra Ecclesiam nulla salus").

Aquesta reflexió lliga amb la primera lectura. El profeta Jeremies proclama la joia de la salvació de Déu. Diu que el Senyor reunirà “una gentada immensa”. I només parla de pobres i malalts. Aquesta lectura és un ressó de la perícopa evangèlica. El pobre cec Bartimeu, fill de Timeu, que demanava caritat a la vora del camí, creu en el poder de Jesús, i és guarit per Ell.