la violència

La violència és tan vella com l’univers. Tot comença en un instant violentíssim: el “big bang”. I després, milions, centenars de milions d’anys després, la violència continua. Violència en el món mineral. Violència en el món sideral. Violència en el món vegetal. Violència en el món animal. I quan, en un punt d’aquesta ratlla llarguíssima, apareix l’home, la violència continua i es converteix en violència racional, en violència justificada, en violència filosòfica, en violència ètica, en violència religiosa, en violència moral… Fins i tot s’atribueix violència a Déu. Des del Déu dels llamps i trons de la creació, fins al Déu de l’Església Catòlica que convoca a matar infidels, passant pel Déu del poble d’Israel, que no s’està de dir que, a voltes, convé degollar els enemics i no deixar-ne cap en vida, o pels déus grecs, que lluitaven i es mataven entre ells. En resum, la violència és una característica fonamental de l’espècie humana.

Tinc la impressió que, quan em poso en aquest tema, m’estic ficant on no em demanen (permeteu-me l’expressió castellana tan contundent i literàriament tan bonica: “meterse en camisa de once varas”). I tinc, també, el temor de no saber trobar paraules assenyades, veres, útils per fer-vos arribar el meu pensament.

Per parlar adequadament de la violència cal emprar un bagatge multidisciplinar. La literatura (poesia i prosa), la música, la filosofia, la història, l’ètica, la religió, la moral…No hi he posat la teologia perquè “ça va de soi” i perquè la teologia és diferent en les diferents religions.

També hi ha la no-violència, com a teoria i praxi. Per exemple, Gandhi. Suposo que molts recordareu aquell film biogràfic sobre Gandhi, realitzat per Richard Attenboroug, l’any 1982. Hi ha una seqüència que val per a tot el film. Quan una multitud de seguidors de la no-violència activa de Ganhi fan una de les marxes reivindicatives, es troben assetjats en un carreró sense sortida per un escamot militar britànic, comandats per un vell general estòlid i incapaç de comprendre res. La majoria de la tropa, per no dir tots, són indis, germans dels marxaires. El general dóna l’ordre de disparar. I es produeix una massacre espantosa: centenars de morts. Quan els superiors recriminen al vell general l’estupidesa que ha fet, aquest només sap respondre que tenia entès que els han fornit armes perquè les facin servir. Això és exacte: les armes són per fer-les servir, no per fer bonic. Les armes, a les guerres, són arguments legals (no legítims) de les massacres. Els exèrcits i les forces armades tenen armes, no per evitar la violència, sinó per crear violència, quan creuen que és necessària. No es fan mai la pregunta: és necessària la violència?

L’estat actua amb violència contra els seus súbdits. Com podem explicar la pena de mort, els milers i milers d’execucions legals? La religió actua amb violència contra els seus fidels. Què és l’infern? No és una amenaça violenta, amb l’excusa d’evitar un pecat inevitable? I ara no digueu que jo he dit que no hi ha infern! No és veritat que jo he dit això! Acabo de dir tota una altra cosa. L’explicació sobre les penes de l’infern, per part d’alguns predicadors de fa cent anys (i, fins i tot, menys) arribaven gairebé al sadisme, per no dir la pornografia. Recordem la frase d’aquell bisbe que, en nom del Papa i del Rei, lluitava contra els càtars: “Mateu-los tots! Déu ja reconeixerà els seus!”.

I la violència més casolana, més al detall és també el plat de cada dia. Som violents, tu i jo i l’altre…jo diria que gairebé per naturalesa. Sovint moderem la violència exterior. Però, al nostre interior, la violència es mostra en tota la seva cruesa i crueltat.

Els films, la televisió, la música…estan carregats de violència. Diuen que retraten el món en què vivim. Doncs…quin món, Senyor Déu meu! No pots fer cent passos pels carrers de qualsevol ciutat, que no et trobis amb actes de pura (i gratuïta) violència. Jo he vist, moltes vegades, la violència als ulls d’un català que esguardaven uns magrebins. O la violència d'un senyor o una senyora, que donava una puntada de peu a un gos.

Això, té algun remei? Sí! Combatre la violència amb actes continuats d’amor gratuït. Són les paraules de Crist: “Estimeu els enemics i pregueu pels qui us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos”. "No us hi torneu, contra el qui us fa mal. Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l'altra. Al qui et vulgui posar un plet per quedar-se el teu vestit, dóna-li també el mantell". (De l'Evangeli de Mateu, capítol 5, versets 38-47). Paraules que sempre ens han deixat desconcertats, buits, sense arguments.

I, què més? No gaire res més. Només hi ha l’amor gratuït, que pugui combatre la violència. Que…això és una utopia? Ja ho sé. Però, si la fe cristiana deixa de ser utopia, ja no és religió cristiana. És una caricatura. És un monstre.