del mas al seminari (4)

Al seminari dels meus primers anys, també hi havia coses bones. La primera és l’esport. Ens fèiem un fart de jugar a pilota. En un pati minúscul hi fèiem, alhora, cinc partits de futbol. Més de cent nois jugant al mateix temps. Però mai no ens equivocàvem, ni de pilota ni de porteria. Això feia que creixéssim sans, de cos i d’esperit. Això sí; suàvem molt. Aquí vaig sentir, per primera vegada, el verb “esperxar”. Un xicot, procedent del Lluçanès; en concret, d’Alpens, em va dir: que no ho veus que has esperxat la pilota? Me’l vaig mirar amb cara de pòker, perquè no entenia el que em deia. Volia dir que havia penjat la pilota a la terrassa. Aquest xicot, del tamborell (aquell carro de vares, amb un mecanisme per a buidar-lo) en deia tamboret. Jo sempre havia entès que un tamboret era un estri per a seure, a l’hora de munyir les vaques.
Els dijous i diumenges anàvem a jugar un partit de futbol als camps de Fontajau. Allò ja era més seriós. Pilota de veritat. Porteries de fusta. Onze jugadors per equip. Campionat intern. Això sí: amb espardenyes i pantalons llargs.
Em feia molta gràcia la cantarella que feien, parlant, els de la Garrotxa: els de Banyoles i els d’Olot. Deien: “Vos dir que ho saaaaaap?”. Començaven amb un to elevat. I, al mot sap, baixaven el to i tornaven a pujar. És de molt mal descriure, si hom no ho ha sentit mai. Però a mi em feia molta gràcia. Igualment el to dur, coriaci, estripat d’alguns nois que provenien de pobles petits de pagès. Nois que havien romàs sempre tancats entre les seves muntanyes, les seves pastures o els seus camps de cultiu. Nois que no havien anat gaire a estudi. Nois que potser no havien vist mai cap pel.lícula. Vaig sentir parlar de “ciurons” (cigrons), de no haver “ poscut” (pogut). De “uous” o de “cocous” (ous), de “xicolata” (xocolata). De “godai” (porcell o garrí). De “marranxa” (cafetera o andròmina per servir la llet, d’alumini, totes plenes de bonys, les del Seminari). A la cuina hi havia una monja, que es deia “Hermana Borrego”. Li demanàvem, a través del torn de fusta: “Hermana, una marranxa de leche!”.

També fèiem vint minuts de gimnàstica, just abans d’anar a esmorzar, per agafar gana, com si diguéssim. Però això resulta un sarcasme. La xocolata desfeta que ens donaven era horrible i l’aigua blanquinosa no era llet. La gimnàstica consistia en fer mitja dotzena de voltes, al galop, al pati, mentre esperàvem el “mestre de gimnàstica”. Solíem fer gimnàstica, que llavors en deien “sueca”. Un dels monitors ens feia cantar una cançó que deia: “Que la gimnasia, siendo prudente, es conveniente para aprender”. Hi havia un altre monitor que s’inventava exercicis impossibles. Per exemple: amb els braços creuats, agafar-nos cada orella i, sense deixar anar l’orella, passar els braços per sobre el cap; ara l’un, ara l’altre.

Una altra de les coses bones era el neguit del Director per fer-nos agradables les tardes festives en què la pluja no ens deixava sortir a passeig. Aquest home feia uns muntatges amb diapositives i música molt bonics i instructius. En recordo un sobre el Pare Kolbe, aquell religiós polonès (i que ara han canonitzat), que es va oferir com a víctima en un camp d’extermini dels nazis. Tota l’estona la filmació era acompanyada per música de la “Simfonia número 9 en mi menor, Opus 95, del Nou Món” d’Antonin Dvorak, en versió de l’Orquestra Filharmònica Txeca, una meravellosa versió dels anys cinquanta . També ens feia una espècie de concurs, que ell anomenava “la música misteriosa”. Ens posava uns fragments de música clàssica, i nosaltres havíem d’endevinar autor i obra. Als qui ho encertaven els donava un premi. Una vegada vaig endevinar un fragment de la setena simfonia de Beethoven i la “Cavalleria lleugera”, de Franz von Suppé. No recordo quin premi em va tocar.
Gràcies a això, vam poder disposar d’una sala de cinema i de teatre. Molt precària, això sí. Hi feia un fred que pelava. Els seient eren bancs durs i mal engiponats. Però ens ho passàvem bé. Recordo l’obra “Lázaro el mudo”, de la Galería Dramática Salesiana. Recordo el sainet “Per no entendre el castellà”. Recordo fragments de la Sarsuela “Los reclutas”, dirigida per mossèn Joan Busquets. Recordo que jo vaig fer el paper de “Javier” a “El divino impaciente”, de José María Pemán. I recordo que, a un company a qui agradava molt el teatre, li dèiem “En Zorrilla”. N’hi havia un altre que s’equivocava molt. I, quan ho feia, deia: Ai! I es posava la mà davant de la boca. Tots esperàvem el moment. Era com quan es va posar de modo el voleibol. Ens vam adonar que un company aixecava la cama, cada vegada que hom feia una bona jugada. I, quan ell apareixia al pati, envoltàvem el camp de joc i ens posàvem a cridar, com uns forassenyats, per animar els jugadors. Aquests s’hi feien més. I aquell pobre xicot, es feia un tip d’aixecar la cama… Una altra de les coses que s’esdevenien en el joc era el que en déiem “afaitar”. A l’hivern, un cop de pilota ben donat a l’orella, feia que “l’interfecte” comptés estrelles durant una bona estona, amb l’orella vermella com un pebrot d’escalivar.

Una altra cosa bona era la visita anual que fèiem als companys del Seminari Salesià del Pont Major. Però, això ho explicaré un altre dia.