diumenge 12 de juliol de 2009

la bíblia, la mítica, la literatura i la música (2)

JOSEP L’EGIPCI.

La història de Jacob i els seus dotze fills (sense comptar les filles), especialment la del seu fill Josep, el preferit venut pels germans, per enveja, a Putifar, el conseller del Faraó i cap de la guàrdia reial, i convertit en visir (ministre) del Faraó d’Egipte, és preciosa. Josep es convertí en l’home de confiança de Putifar. La muller de Putifar es mirava amb luxúria Josep. Però val més que ho llegiu directament de la Bíblia.
Quan s’esdevingué una plaga de fam a tot el regne del Faraó (a tota la regió), Josep salvà els seus germans de morir d’inanició, i es retrobà amb el seu pare. Llibre del Gènesi, primer llibre de la Bíblia, capítols que van del 37 al 50.

El capítol 49 ens explica que, poc abans de morir, Jacob reuneix els seus 12 fills, iniciadors de les Dotze Tribus d’Israel, i pronuncia un conjur sobre ells, per marcar i delimitar el seu futur. Aquest conjur és d’una bellesa esborronadora. M’he permès d’adaptar-lo, poèticament. Per seguir les línies mestres originals, podeu tenir al davant el capítol 49 del llibre del Gènesi. Us en facilitarà la comprensió i l’abast.

Fills meus, tots al voltant del vostre pare!
Escolteu, pareu esment a tot el que us diré.
Em resta un fort fil de vida, encara
i, després d’això, ben prest em moriré.

Tu ets, Rubèn, el qui primer parí la mare
quan jo era un home jove, dret i fet,
tenia molta més viror que no tinc ara
i era molt més pinxo i més esquerp.
A tu, Rubèn, et deshereto,
ni que siguis el meu fill gran
perquè jagueres amb Bilhà, la meva esclava,
aquella dona a qui jo estimava tant.
I, per sempre més, encontinent decreto
que t’expulso del meu cor i del meu camp.

Simeó, Leví, fills meus, ben xops d’orgull i gran follia,
amb força vau entrar a Siquem, bella ciutat
per defensar l’honor de la germana Dina,
filla meva i de l’esclava Lia, que un bon dia vaig comprar.
Plens d’odi furient i a fil d’espasa, bé que anihilàreu
homes, dones, infants i tot el que era nat.
Us malaeixo, brivalls de fúria i violència.
Prou d’aquesta ràbia que escampàreu
arran i arreu, amb forta i salvatge crueltat!

Judà, rei de germans i de germanes
per ta força i valentia inusual.
Com un cadell de lleó les mans empraves
trencant bescolls i capolant cimals.
Ets el lleó que jau i que s’estira,
ets la lleona; ella, que s’adorm quan vol,
de tos germans seràs el punt de mira:
ells acataran ton poder de sol a sol.
Judà, ets el camí que via marca
cap a aquell que tots ens salvarà.
Tindràs una vinya gran, asolellada,
tota plena de raïms i de bon vi,
allà hi aniràs amb ta somera
per fer ben palès el teu destí.
Hi fermaràs el pollí, fill de somera,
i amararàs la teva roba amb roig robí,
amb sang de raïms la teva túnica.
Mostraràs amb orgull el teu somriure,
les teves dents, blanques de llet, riure diví.

Zabuló, tu seràs del mar una badia
amb moltes veles del vent que bufarà,
vaixells arrogants, els qui, un bon dia,
vers tu, carregats d’or, fondejaran
i ompliran d’or el territori
del mar, fins a Sidó, molt més llunyà.

Issacar, fort, valent com un bell ase
pasturaràs en cledes de bon gra,
la teva terra serà una bona terra
on tu per sempre puguis reposar,
després de traginar la càrrega
i l’esquena al dur treball vinclar.

Dan, home de lleis, jutge del poble,
vell vigilant de les tribus d’Israel,
com l’escurçó que sotja bé la via
per fer entropessar cavall i cavaller.
Com Déu, Senyor, tu, atent, vigiles
que no ens allunyem massa del camí del bé.

Gad, darrera teu uns bandolers anaren,
però tu els feres fugir a cop de coltell.
Tens la valentia desmostrada
Que s’amaga a l’interior del teu farcell.

Asser, el teu pa és de grana grassa,
menjar de reis tu ens donaràs.
No ens mancarà mai més la teva massa
Ni es buidarà mai més nostre cabàs.

Neftalí, com cèrvola que el vent deleja
per mostrar-nos uns cervatells ben sans,
ta nissaga serà, segur, la gran enveja
de tothom, de tots, petits i grans.

Josep, a tu dedico la més llarga estrofa
puix ets el salvador dels teus germans.
Tu ets un arbre fruiter, amb fruita,
que t’abeures a les fonts més abundants.
Els teus brots molt amunt s’enfilen,
com els dards que, contra teu, han disparat.
Tu aguantes, ferm, dards i sagetes,
les desvies amb la força del teu braç.
Ets igual com un vedell salvatge,
i defenses la font per abeurar.
Tu ets el pastor del nostre poble,
tu ets la roca ferma, i ets el penyal
de Jacob, tu ets el poder i el glavi,
tu ets benedicció contra tot mal.
Dalt del cel, sota la terra,
al fons de les aigües abissals.
Com una dona bella, fecunda de ventre,
com un pare, que els seus fills talaia,
com la muntanya que, robusta, s’alça,
com les collades, que el fort vent espolsa
i deixa lliures de neus virginals.
Sempre seràs curull de benaurances
que has ben guanyat per a tos germans.

Benjamí, el menut, com llop de presa
que, de bon matí, engorges el menjar
i, al vespre, en reparteixes les despulles
als altres cadells del teu ramat.

Dotze fills, són dotze tribus,
les famílies que un món nou conformaran.

Quim Pla.