la força de la ment : assumir la mort

Gràcies, José María. Ja veus que la meva ment té, també, febleses, tal com deia el dia 6. Per exemple: he repetit un "post" que havia publicat el dia 8. Perdoneu el "lapsus". Ara mateix l'he corregit.

A vegades, qui em llegeixi, podria arribar a la conclusió que només veig malalties mentals en les persones. Falsa conclusió! Si fos així, el malalt mental fora jo. Simplement dic que, de malalts mentals n’hi ha més dels que sembla. I que, d’alguns, ningú no ho diria; ho porten amagat als qui no estan relacionats directament amb ells. El món i la societat que ens toca viure és una fàbrica de malalts mentals, tot i que la genètica també hi té molt a veure. El cirurgià que va operar la meva germana a cor obert li va dir: “Senyora, vostè és una fàbrica de colesterol!”.


Ja he explicat, més d’una vegada, la mort d’aquella meva amiga tan estimada, degut a aquella malaltia neurodegenerativa que s’anomena ELA (esclerosi lateral amiotròfica). Es tracta d’una malaltia terrible, d’efectes devastadors, de desenvolupament ràpid i letal. Aquesta meva amiga, des del moment en què li van detectar el mal, fins que va morir (un any després, més o menys), va ser sempre conscient del que tenia i del que l’esperava. I va mantenir una serenitat i una clarividència admirable. No va voler que li fessin res per allargar inútilment la vida. Per això, va fer testament vital molt aviat. Als amics que la visitaven els rebia amb gran cordialitat i tendresa. Molts entraven amb el cor petit i en sortien confortats. Era una dona forta, “la dona forta de la Bíblia”, puix era creient, cristiana ben convençuda. Jo vaig passar algunes estones amb ella, quan ja només podia restar en un sofà de casa seva. Les converses em van trasbalsar i em van fer més fort. Quan va morir, és de les vegades que he plorat. Poc abans de morir, vaig voler que la meva germana la conegués. I ens vam desplaçar a casa seva. La meva germana va quedar admirada de l’enteresa de la Lola (és un nom fictici). I moltes vegades m’ha dit: Com t’estimava, la Lola!
Vaig voler saber els detalls de la seva malaltia. I ho vaig preguntar a un neuròleg que coneixia. M’ho va explicar bé, massa bé. Em va dir, entre altres coses, que a aquests malalts se’ls allarga la vida fent-los un forat al coll (traqueotomia) perquè puguin respirar; i un forat a nivell de l’estómac (que no recordo com es diu tècnicament) per alimentar-los artificialment. No li vaig dir que ella no ho volia, que volia fer testament vital. Això són coses molt personals. Com el cas d’aquell meu company de cambra, al Trueta de Girona, que també tenia un forat al coll i l’alimentaven directament a l’estómac. Degut a un accident de moto, feia deu anys, havia quedat per a sempre més en coma profund (dic sempre més perquè així ho deien els metges. Deien que els danys que tenia al cervell eren molts i irreparables). La mare no volia, de cap manera, que morís. Volia cuidar-lo perquè l’estimava bojament.
En tots dos casos: el d’aquesta mare amiga i el de la Lola, hi veig un punt en comú: la força de la ment i de la voluntat. La Lola tenia una força mental superlativa; i una força de voluntat admirable. Són característiques personals, que fan que la persona sigui una realitat humana i espiritual superior. La força de la ment i la força de la voluntat fan meravelles.

M’hi va fer pensar un escrit que vaig llegir al diari (La Vanguardia. Dilluns, 06/07/09. La Contra. Pag. 64). La periodista Ima Sanchís feia una entrevista a un metge oncòleg italià, el doctor Mario Melazzini, que pateix l’ELA (esclerosi lateral amiotròfica). És una entrevista d’aquelles que et posen en tensió. Dues respostes em van impactar especialment. “Cadascú ha de ser l’artífex del propi miracle; i, en això, la ment hi té un paper fonamental”. I davant de la pregunta sobre què ha de fer un metge quan es troba amb un pacient que té una malaltia terminal, diu: “Primer, escoltar. I, després, el compromís com a metge: que estaré sempre al seu costat a mesura que la malaltia avanci. Jo estic (aquí) en lloc de vosté té (aquesta malaltia inguarible).

Hi vaig veure la humanitat, la bondat, la tendresa i la saviesa d’un bon metge. I la força de la seva ment per assumir amb serenitat la pròpia mort. Aquest metge es declara catòlic practicant.