panorama de la fauna i flora de la meva ciutat

Sovint al davant de l’Ajuntament de la meva ciutat (jo treballo just al costat) hi ha manifestacions de tota mena: polítiques, festives, reivindicatives, de protesta, folklòriques, religioses, cíviques…etc. És just que així sigui, puix l’Ajuntament és la casa gran dels ciutadans.
Al poble on jo vaig néixer, de l’Ajuntament en deien la casa de la vila i, alguns, la casa gran, potser perquè era d’una capacitat immensament més gran que la majoria de les cases del poble. També hi havia un casalot gòtic, semblant a un castell, prop de casa meva, que en deien, també, la casa gran. Per cert, aquesta casa era habitada per uns pagesos senzills i poc il.lustrats. Dic això darrer per un afer que ara us explicaré. Com tothom, aquella família tenien bestiar domèstic en un pati interior de la casa: gallines, conills, ànecs i oques, porcs, rossam divers, gossos i gats, i un ase o un matxo, ara no ho recordo bé. Si fa o no fa, com totes les cases pageses del meu poble, que eren la majoria, com a casa meva, a un centenar de metres de la Casa Gran. A més hi solia haver el femer, que era l’origen de l’adob orgànic amb que hom femava els camps de conreu o l’hort proper. Per això, el meu poble, en aquell temps, feia olor de fems i estava literalment envaït per les mosques. I la gent no es posava problemes pel fet de conviure amb un femer bastit a dins de casa. Fins i tot hi anaven a orinar o a fer feines majors, per mor d’afavorir la fermentació completa de la matèria. Recordo que, quan em van ensenyar gramàtica em deien que, quan una paraula comença amb efa en català, en castellà s’escriu amb hac, tret de fems, forat i fàstig. No he comprovat mai si hi ha més excepcions.
Hi va haver un batlle del meu poble que era pagès, modest, però del règim. I el rector en feia broma, quan el veia passar pel davant de la rectoria, muntat al damunt dels fems que omplien el seu carro. Per un mínim de decòrum, solia tapar els fems amb una manta grossa. I ell anava assegut a sobre de la manta.
Al davant de l’Ajuntament del meu poble no hi havia manifestacions. En aquell temps estaven prohibides. Pobre de qui gosés manifestar-se. El que sí que havia vist eren persones que passaven tot el dia tancades al balcó de l’ajuntament; homes o dones. Eren persones que havien estat descobertes per la Guàrdia Civil arreplegant tomates o pebrots d’un hort que era propietat d’un altre, sobretot si aquest altre era, també, del règim.
L’afer dels pagesos de la Casa Gran va ser aquest. Us el conto tal com me l’han explicat. Donaven menjar als porcs en un bassi de pedra. Es veu que era una espècie de pica de batejar o recipient petri per contenir aigua beneita. Diuen que procedia de Sant Pere de Roda. I que era una peça romànica (el que sí que és cert és que hi havia algunes cases que tenien un test amb una planta al damunt d’un capitell romànic). Però ells no en sabien res (i tant els hi feia). Un comerciant una mica il.lustrat es va adonar de l’artística peça. I, abusant de la simplicitat i de la ignorància dels pagesos, els va proposar fer-los una cort de porcs nova a canvi “del bassi de pedra”. Els pagesos van pensar que aquell home estava tocat del bolet i li van dir que, si els feia la nova cort de porcs, ja es podia endur el pedrot quan volgués. I així va ser. “Se non è vero…”.

Sóc un mal narrador. Algú ja em va avisar que, als meus escrits, els parèntesis se’m menjaven l’oració principal. I és veritat, “revatua, listo!”.

Per això, us hauré d’explicar més endavant la cosa de les manifestacions davant de l’Ajuntament de la meva ciutat.

I, per acabar d’arrodonir el parèntesi, us explico una altra anècdota que es va produir al meu poble, més o menys al mateix temps de l’afer de la pica romànica convertida en bassi per afartar els porcs.
En aquell temps de què us parlo, totjust començaven (als pobles) a haver-hi automòbils i motos. El que hi havia, sobretot, eren bicicletes. I carros i tartanes, és clar. Bé; cotxe de línia sí que en teníem. Però el cas va ser que un personatge del meu poble es va comprar una moto, em sembla que era una poderosa Sanglas. Es passejava, ufanós, amb la seva moto, com aquell subjecte de Federico Fellini, al seu film “Amarcord”. En un dels seus itineraris, la moto es va encendre (o la van encendre). No massa, però el suficient per esverar l’amo. Aquest, esverat de debò, no se li va acudir res més, per apagar el foc, que orinar-se damunt de la flama. Des d’aquell dia, tothom el coneixia com “En Pixamotos”.

I una cosa ben diferent: a partir d’ara provaré de dialogar amb els qui facin comentaris a les meves reflexions.