les primeres comunions (2)

Vaig prometre que posaria exemples concrets de la problemàtica esmentada a l’escrit de fa tres dies. Abans, deixeu-me dir que, des de començaments del segle XX fins ara, hi ha hagut molts alts i baixos en la cosa de la primera comunió dels infants. Jo la vaig fer cap a l’any 1946. El catecisme era el del bisbe Cartañà, i l’havíem d’aprendre de memòria. Vaig quedar entre els tres primers. I dic això, perquè els tres primers de la preparació catequètica, tenien el dret de portar un penó a la processó de Corpus.
El Papa Sant Pius X, Giuseppe Sarto (1903-1914), va avançar l’edat de la primera comunió, dient que n’hi havia prou que un infant fos capaç de diferenciar el pa normal del pa eucarístic.

Això em dóna peu per fer referència a un escrit molt bonic de mossèn Pere Josep Ynaraja, capellà d’una parròquia sota el Tagamanent, el Muntanyà, des de fa molts anys. Mossèn Ynaraja va ser un dels pioners de l’escoltisme catòlic a casa nostra. Fou molt amic de Ramon Margalef, l'ecòleg més important que hi ha hagut al nostre país. Ramon Margalef fou un home profundament religiós, ara ja traspassat. Mossèn Ynaraja pertany a la Diòcesi de Vic. És un home entès en qüestions litúrgiques. Aquest escrit el vaig veure (i llegir) publicat a la revista Catalunya Cristiana, fa un parell o tres de setmanes. El mossèn defensa la tesi mantinguda pel Papa Pius X. I diu que ell no es posa mai problemes, ni per l’edat, ni per la catequesi, ni pel dia de la primera comunió. Dialoga amb els pares i amb l’infant. I quan s’adona que sap fer la distinció adequada, el convida a combregar. És un entomar cada cas com a cosa única i personalitzada. I diu que els pares ho entenen molt bé.
No em sembla gens malament (vull dir que trobo bé) aquesta estratègia pastoral de mossèn Ynaraja. I, pel que sé, ningú no li ha dit que hauria de canviar de sistema.

Un altre cas, llegit al diari El Punt, de Girona. Fa pocs dies. Un redactor explica que va assistir a la primera comunió del fill d’uns amics, en una parròquia gironina, en la qual hi ha un rector dinàmic i que no es posa mai problemes litúrgics a l’hora de fer les coses. Vull dir que no se sent engabanyat per normes i gestos. El redactor diu que la missa va ser molt senzilla, amb paraules molt senzilles, que arribaven a la gent. I que es veia que els nens i nenes es trobaven a gust. El redactor dóna a entendre que, o bé és agnòstic o que fa molt de temps que s’ha apartat de l’Església Catòlica. I diu que l’actitud d’aquest rector el va mig reconciliar amb l’Església. Ja veieu si n’és de senzill oferir una cara amable de l’Església Catòlica. És clar que no tot s’acaba aquí. Però, Déu n’hi do!.

També vaig llegir, al diari, el cas d’aquell rector de fora de Catalunya que negava la comunió a una nena amb síndrome de Down. I el pobre home al.legava que aquella criatura era un àngel de Déu i que no necessitava comunions. Ànima de Déu! (el capellà). Al final, veient que no se’n sortia, va fer marxa enrere. Però els pares ja en tenien la pipa plena. I van dur la filla a fer la primera comunió a la parròquia veïna. No entenc aquests capellans i els seus arguments, que no s’aguanten ni amb “guetes”. No sé per què, però m’ha vingut a la ment l’epigrama del meu convilatà, el poeta Carles Fages de Climent. A la parròquia de Castelló hi havia un sant Jaume de nyigui-nyogui, com aquelles marededéus vestides, de les quals només hi ha el cap. Aquest sant Jaume, amb el seu cavall, la seva espasa, i el “moro” que afalconava, s’aguantaven drets per miracle. Fages va fer un epigrama magnífic: “Si bufa vent de llevant, i no aguanten les fustetes, se n’aniran a fer punyetes el moro, el cavall i el sant”.

Finalment, una anècdota viscuda “in person”. Me’n vaig anar a la parròquia a fer permanència, una estona, al despatx. Hi havia un grup d’infants de primera comunió i la seva catequista. Estaven esvalotats com tots els infants en grup. Hi va haver un moment en què el guirigai va ser monumental. La pobra catequista va fer un crit neurastènic: Calleu! Que som a la casa del Senyor! I un vailet escotorit va dir: quin senyor? Els infants desconnecten tots els nostres arguments teològics.