radiografia d'un jove d'avui

Voldria fer una aproximació cultural a un jove d’avui, vist des de la parròquia. Sóc conscient que la cosa pot prendre un aspecte un xic caricaturesc. Però el que pretenc és expressar algunes idees i algunes intuïcions que ja fa temps que donen voltes pel meu cervell.

Era un dia qualsevol. Jo feia permanència al despatx de la parròquia. Va comparèixer una parella que volien casar-se. El xicot tenia 21 o 22 anys. La noia, un xic més. Només parlava ella. Em va costar molt fer-lo expressar a ell. Finalment vaig descobrir un jove que no sé si tenia ganes de casar-se o no. La qui sí que en tenia ganes era ella. Ell no tenia fe o era d’un agnosticisme pràctic i no gaire raonat. Ella feia veure que les coses de la religió l’importaven. Però, en el fons, era com ell.

Els gustos d’aquell noi eren: treballar per guanyar diners. Tenir un cotxe “tunejat” per als diumenges. Anar de discoteca en discoteca des del dissabte, ja ben avançada la nit, fins al diumenge, molt tard. El dilluns s’adormiria per tot arreu. Però, mentre no ho veiés l’amo…A més de la discoteca, també li venia de gust fumar algun “porro” o esnifar una “ratlla”. I beure!: "gin tònics", "cubates", "güisqui"... (i alguna pastilla). Tenir relacions sexuals amb la seva xicota o amb una altra noia; la cosa era irrellevant. Aquest jove era d’aquells, tan freqüents avui dia, per dissort dels pacífics ciutadans, que es passejava amb el seu cotxe “tunejat”, bufat com un paó, tot sol, amb la música a tot drap, el “claxon” bramant per qualsevol tonteria i molestant els veïns de 200 metres a la rodona, fent el senyal lleig amb el dit del mig de la mà a qui gosés fer-li algun retret, mal que fos gestual i contingut. Aquest jove tenia pare, mare i dos germans més petits. El pare i la mare eren éssers d’una altra galàxia. Ni l’entenien ni ell es comunicava amb ells. Els dos germans més petits només aspiraven a tenir un cotxe com el del germà gran. També li agradaven les motos de gran cilindrada. Un amic que tenia força calés li’n deixava una, de tant en tant. Probablement, algun dia s’estimbarà i es matarà o matarà algú.

La noia tenia més cultura que no pas ell. Havia fet alguns estudis més i ja feia anys que “navegava” per la xarxa, més que res per xafardejar a través del “messenger” amb altres noies. Dubto que ni l’un ni l’altre haguessin llegit mai algun llibre.

Em vaig adonar que aquell jove era incapaç d’entendre i, molt menys, d’acceptar uns valors que no fossin els seus. I, quins eren els seus? Jo, jo i jo. Els altres només són ocasions que trobo i que cerco quan vull aprofitar-me’n. Solidaritat? Què és això? Aquest món és tan “puto” que no val la pena preocupar-se per ell. I molt menys per als altres. Que cadascú s’espavili com pugui.

Què l’espera, a aquest xicot? L’espera una vida buida i plena de fracassos. L’espera la solitud més esgarrifosa. L’ espera una mort absurda i sense sentit.

Com és possible, Déu meu, que Vós sigueu l’autor d’un món així? D’unes persones humanes així? Vau errar molt, si hi ha tantes persones que es prenen la vida d’aquesta manera! Això és el que porta a l’agnosticisme o a l’ateisme persones que encara pensen.

Com fer descobrir que hi ha uns valors importants, els valors de l’esperit, els valors de l’espiritualitat, que són els únics capaços d’omplir i donar sentit a una vida? És una tasca molt dura i molt poc agraïda. Per això, molts educadors han renunciat als seus propòsits. Avui dia hi ha molt pocs educadors autèntics. Hi ha, això sí, molts funcionaris, que faran el que sigui per no perdre el treball.

Els capellans no ens lliurem pas de les frustracions modernes. Ens adonem que la majoria passen de nosaltres, o ens consideren uns paràsits de la societat. La jerarquia eclesiàstica lluita per conservar la petita o gran parcela de poder que encara té. Però, els pobres capellans…

Jo he optat per la xarxa. Tinc dos blocs oberts. I estic relacionat amb unes quantes persones a través de Facebook. Hi trobo gent que pensa com jo, o persones que m’agraeixen els comentaris. Això fa que ja em doni per satisfet. He descobert amics i els he anat seguint i acompanyant en la seva vida. Com que ja sóc gran, alguns han mort i d’altres estan malalts. És una altra ocasió per estar al seu costat i fer-los companyia. No demostrar res. No exigir res. No demanar res. Comprendre. Compartir. Això és la tasca pastoral d’avui. En la senzillesa i en la humilitat d’estar amb els altres, hi trobo la meva espiritualitat.

Dues conclusions. Primera: potser he exagerat una mica en la descripció d’aquests joves. Però us asseguro que és el resum del que he observat i del que penso. Segona: cada dia que passa, m'adono que els capellans estem més sols i deixats de la mà de Déu. És un crit d’auxili perquè algú es cuidi de nosaltres, de les nostres penes, de les nostres frustracions, de les nostres decepcions, de les nostres xacres. I no només algú que ens exigeixi o ens mani.