les primeres comunions (1)

Fa pocs dies els bisbes catalans van enviar un escrit a tots els capellans, en el qual anunciaven l’aparició d’un nou catecisme per a nens i nenes de 6 a 11 anys (el temps de preparació per a les primeres comunions). Aquest catecisme, que serà obligatori a la Tarraconense, a partir del proper curs resulta un altre assaig entre tants i tants com se n’han fet en matèria de catecismes d’infants, adolescents i joves. Veurem si és el definitiu!

Em sembla que no faig cap tort a ningú si dic que els rectors ja comencen a tenir la pipa plena de tants catecismes. Se senten, una mica, com a objectius primers, com a conillets d’índies d’aquestes experiències. Però, no volia parlar d’això; volia parlar de les primeres comunions.

Ja s’ha acabat el temperi de la bogeria anual que acompanya la festa de les primeres comunions. Els rectors poden descansar. Els experts diuen que tot aquest temperi ha minvat, darrerament. Que, de la mateixa manera que hi ha famílies que decideixen no batejar els fills, o parelles que no es casen per l’Església, hi ha pares que prescindeixen de la primera comunió. Es un fenomen semblant als de les entitats familiars que no volen que els seus difunts passin per les parròquies i ho fan (l’acció de fer passar els difunts) als grans tanatoris, on una cerimònia civil o una cerimònia religiosa menada per un diaca, fa la cosa més casolana. Jo he vist el ritme frenètic de funerals d’un gran Tanatori, com el de Collserola. Els diaques no paren. A la ciutat de Barcelona, hi deu haver molt poques parròquies que acullin els funerals dels seus difunts. I, a Girona estem anant cap aquí. Jo opino que, en cosa de pocs anys, els serveis de les parròquies s’hauran reduït d’una manera molt notable.

La secularització galopant de la societat, que a Catalunya és una de les més altes i més ràpides del món (Antoni Puigverd dixit), fa que l’Església Catòlica es vagi tornant una entitat insignificant. Encara hi ha residus força importants del règim de cristiandat: per exemple, a la parròquia on jo ajudo vaig trobar-me, fa poc, amb una família que en menys de dos anys van batejar dos fills. Com que no és un cas massa freqüent, em vaig admirar i vaig investigar una mica. Van fer venir un capellà foraster i van batejar dintre de la missa. Tot correcte. Em van dir que aquesta família era de l’Opus Dei. Tot correcte. També he trobat d’altres famílies semblants; no massa. En un cas, em van dir que primer el capellà va celebrar la missa i, després, va batejar la criatura. Això crec que ja no és tan correcte perquè, quan hi ha bateig dintre de la missa, cal que les cerimònies quedin ben integrades. Però també haig de reconèixer que la cosa no és pas molt greu. Coses més greus he vist i, potser, he fet jo mateix, en matèria litúrgica.

Tornant a les primeres comunions, les experiències que els rectors han assajat, han estat innombrables: fins a ajuntar-les en un sol dia, en un pavelló esportiu, passant per convocar-les, totes, en un dia d’entre setmana o en una festa poc senyalada, o donar llibertat als pares perquè la facin el dia que vulguin. O els rectors repatanis, que tot ho volen manegar a la seva manera. I és troben amb problemes gravíssims i amb fracassos sonats. A vegades, fins i tot es veuen obligats a canviar de parròquia (els rectors, perquè els pares ho tenen més cru tot i que, en el món de la pastoral parroquial realment no hi ha res impossible).

Els cinc anys que jo vaig ser rector d’una parròquia, m’ho vaig plantejar d’una manera diferent a la normal. I no va passar res. Quan arribava el temps de les primeres comunions, i els pares venien a apuntar els fills, jo els deia que no calia incriure’ls. I, quan em preguntaven pel catececisme, jo els deia que ells mateixos fessin el que poguessin i que, eventualment, demanessin ajuda a algun conegut. Al cap de poc van sortir un grupet de dones que es dedicaven a ensenyar catecisme. Excel.lent. Jo mirava de donar el màxim de facilitats per a la cerimònia solemne (hi dedicava uns quants diumenges) i les famílies anaven venint. La cerimònia era curta, amb molta música, que ofegava la xerrameca dels convidats. Mentrestant, jo preparava alguns joves, de forma individual, per a la Confirmació. Un parell de dies a la setmana, de set a vuit del vespre, tenia una xerrada amb aquests joves, xerrada que no em resultava massa còmoda, perquè no sabien res de res. Però que em va demostrar que havia estat molt útil. És quan em vaig acabar d’adonar que, a l’escola, no els ensenyaven gaire res, pel que fa a la cultura religiosa. Avui dia, els nostres universitaris solen ser uns analfabets en cultura religiosa. No vull posar exemples perquè, alguns són molt humiliants.

Però, com que la cosa ja se m’ha fet massa llarga, deixo per a un altre dia aspectes concrets i exemplificats de tota aquesta problemàtica.