cadaqués

Després de perdre darrerament dos amics, successivament i tots dos de manera sobtada, en Xavier Ferrer i en Josep Arges, rectors de la parròquia, fa quinze dies vaig tornar a Cadaqués. Jo podria haver-ne estat rector. Però, ni les meves condicions físiques ni mentals no m’ho permeteren; amb sentiment contradictori, per part meva. M’agrada Cadaqués. M’agrada la seva gent i el seu paisatge. M’agraden els seus colors i la seva tramuntana. M’agrada la solitud ferèstega, però amiga, de Cap de Creus. M’agrada el temple, ple d’art magnífic i de ressons musicals barrocs. M’agraden els seus festivals de música. M’agraden els seus carrers escondits, cantelluts i costeruts. M’agraden les lloses que pugen a la rectoria i la seva entrada amb plantes amigues. I, per damunt de tot, m’agrada l’eixida de la rectoria, amb la vista que es perd enllà d’Es Cucurucuc, en l’ample mirall mediterrani, quan les aigües són dolces i somes.
Més d’un em va animar a acceptar el càrrec de rector de la bella Cadaqués. Però la decisió ja estava presa. Ha ocupat el càrrec un altre bon amic meu. I deixem-ho; ja n’hi ha prou, d’aquest color!

Vaig tornar a Cadaqués des de Roses. Amb un tot terreny (en una altra ocasió ho vaig fer per mar; quina meravella, quin goig per als sentits!), voltant i voltant per les cales, reposades però, a voltes, bullents d’escuma i de remor de la mar brava, sobretot quan bufa el llevant o la tramuntana. Uns amics (què faria jo sense els amics) em van convidar. Va ser un dia de cel, de sol i de mar. Feia calor, però només la calor justa. L’airet, vora de la mar, sempre és fresquet. La mar era plana i lluent com ull de peix. Només es movia, de tant en tant, fruit d’algun petit bufarut de vent,aquell vent que anomenem marinada, que creix al matí i fineix a la tarda, aquell vent joliu, que aniria manifestant-se, a mesura que creixés el dia. I el ritme manyac i seguit de les onades suaus, que s’estavellen a les cales policromades.

El darrer tram, abans d’arribar a la vila, és una baixada. Cadaqués es veu, petit i magnífic, al final de la baixada. A mesura que el tot terreny va baixant, es va fent més gros i més magnífic. Vam deixar aparcat el vehicle a la part de migdia del poble. I ens vam dedicar, calmosament, mandrosament, a caminar en direcció a la parròquia (Walter Benjamin, en deia "flâner"). Després d’embadalir-nos una estona en el sumptuós retaule de l’altar major, obra d’en Pau Costa, vam baixar cap a la Platja Gran. Allí vam prendre un refresc. I, després, vam fer cap a Cap de Creus, tot passant per Port Lligat, la famosa illa de ressons dalinians.

A la immensa solitud de Cap de Creus, mentre els amics feien una volta, jo em vaig ajaçar darrere d’unes roques, voltat d’argelaga florida, i vaig llegir Maragall (“Mar brava, mar verda, mar escumejanta”) i Sagarra (“Vinyes verdes vora el mar; ara que el vent no remuga, us feu més verdes i encar teniu la fulla poruga, vinyes verdes vora el mar”). Allà lluny, a la propera llunyania, lluïen Cap de Creus, la Punta de Culip i s’Encalladora.

Després vam anar al Port de la Selva pel Coll de Perafita. Vam menjar un deliciós suquet de clavellada (rajada o bastina) amb patates, aromatitzada amb un vi blanc de la Vall de la Santa Creu, ben fresquet. I, amunt cap a Sant Pere de Roda, vam tornar a casa.

Hi ha coses que costen d’explicar. Cal viure-les!