hommenatge a vicenç ferrer

Aquesta matinada ha finat el gran Vicenç (o Vicente) Ferrer, a la seva casa d'Anantapur, envoltat de la seva esposa i els seus fills. La notícia m'ha colpit pregonament. Era candidat al Premi Nobel de la Pau. Molts catalans recolzàvem la seva obra gegantina entre els pobres. Havia pensat fer-ne un esbós biogràfic. Però m'ha semblat que en sortirien molts. Per això, m'he decantat per un poema, com a homenatge a aquest català universal.


a vicenç ferrer


Salve, gegant de les llunyanes terres,
vell compatrici d’il.lustres catalans,
tu, que deixares terra i llar segura
per endinsar-te dins d’un món estrany.

Vicenç de nom, havies fet promesa
de lliurar tota ta vida a un Déu d’antany.
Però, ben tost, aquest Déu tu descobrires
en un poble menut d’aquells verals.

Vicenç i Ferrer, noble és ta nissaga.
Més l’ennoblires quan et vas casar
i vas bastir plançons, amb fills i filles
del vell Anantapur, poble d’esclaus.

Visca, bon mestre, el cel avui esclata
amb rondó de llum, de música i colors.
D’ara endavant, quan tots mirem el mapa
veurem ta fita; l’esclat enmig dels cors.

Quim Pla.

tot suigui pel barça

Fa quinze dies, vaig disfrutar “com un camell” (i perdoneu l’expressió popular i molt poc exacta, ja que ningú sap ben bé si els camells disfruten o no. I, en qualsevol cas, hom no sap com disfruten). Vaig anar a dinar a casa d’uns amics. Ens vam reunir una bona colla de gent. Entre ells hi havia (o meravella!) un personatge entranyable i bonàs, un d’aquells catalans que, anant a Roma per veure la final entre el Barça i l’equip anglès, van ser detinguts per la policia italiana, acusats de dur armes perilloses, i retinguts a la garjola mentre es celebrava el gran partit, que va guanyar el Barça.

Que havia passat. La colla (em penso que eren quatre) anaven força embalats i amb ganes de gresca. Entre ells hi havia, també, un conegut de Salt (en resum: els coneixia, de prop o de lluny, tots). Duien un ganivet de tallar pernil (un català no se’n va mai a rodar món sense un pernil). Un podall (un d’ells tenia un hort ufanós, i sempre duia el podall a la furgoneta). I alguna altra andròmina d’aquesta espècie. Es veu que van fer broma i els “carabinieri” s’ ho van prendre seriosament. Els van retenir i en van endreçar alguns al calabós.

Són gent valenta i decidida, els meus amics. Quan es tracta de fer el burro, fan el burro. Quan es tracta de menjar, mengen per quatre. Quan es tracta de beure, beuen per vuit. Però no havien comptat amb la mala bava dels carabinieri de “Berlusconi”. I van haver d’aguantar un parell de dies al “cuartelillo”. Van dir que era brut i deixat, com tots els “cuartelillos” de tot el món. Van haver de dormir a terra. Van menjar pèssimament. Els van tractar amb respecte (però “fotent-se” d’ells). N'hi havia dos més, aquests francesos -em sembla- que encara s'ho van passar més malament).

Per sort, tot va acabar bé, i ja tornen a ser a casa, sans i estalvis. I ja tornen a menjar, a beure, i a riure a cor què vols. Quan explicaven les seves facècies italianes, era jo qui em pixava de riure. Aquesta gent, com tants milions de catalans, pel Barça ho aguanten tot.