dos bisbes gironins de l'opus dei

Dijous passat vaig saludar el bisbe d’origen gironí (de Vilobí d’Onyar), Màrius Busquets i Jordà, bisbe de la diòcesi de Chuquibamba, al Perú. Havíem estudiat junts al Seminari de Girona. És pocs anys més gran que jo (s’ha d’acostar als 75, l’edat de jubilació dels bisbes). El vaig veure en bones condicions, físiques i mentals. Ja fa una bona colla d’anys que és el Perú, seguint el camí que va obrir mossèn Enric Pèlach, bisbe, que en pau descansi. D’altres capellans gironins han ofert alguns anys del seu ministeri al servei de l’Església que és al Perú, amb resultats diversos. Alguns, van acabar malament; pastoralment parlant, vull dir. Fins i tot, un d’ells es va secularitzar o el van secularitzar; encara no ho he escatit ben bé. Però tots van servir en parròquies o en diòcesis dirigides per membres de l’Opus Dei. Es veu que l’Opus ha fet un gran treball (pastoral i d’expansió) al Perú. I el qui va obrir la ruta va ser mossèn Enric Pèlach, bisbe, nascut a Anglès o a Sant Andreu Salou; ara no n’ estic ben segur. Tant mossèn Pèlach com en Màrius Busquets venien i venen (en Màrius) sovint a Girona. Primer, perquè és la seva diòcesi-mare. I segon, perquè és una passera per anar a altres indrets d’Europa (Alemanya, per exemple) d’on han tret moltes ajudes materials i econòmiques. Jo recordo que, quan van nomenar bisbe en Màrius, li vaig oferir un exemplar de cada un dels papers impresos que fèiem servir a la Cúria gironina (amb el degut permís, és clar). En Màrius governava una diòcesi de recent creació, una diòcesi que no disposava de res. Em va agrair molt el gest. A Alemanya hi ha els grans organismes catòlics d’ajuda al Tercer Món: Misereor, Adveniat i Missio. Vaig poder visitar la seu de Missió, que és (o era) a la bonica ciutat d’ Aquisgran, la pàtria de Carlemany, celebrat també pels gironins (a Carlemany el van fer sant, durant alguns segles. Després, l’han tret del santoral). A la Catedral de Girona (com a Aquisgran) hi ha “la cadira de Carlemany”, que és un setial medieval de pedra, en el qual s’hi asseu el bisbe gironí quan pren possessió de la Diòcesi. Evidentment, aquesta cadira no pot haver estat de Carlemany, puix el gran emperador de tot l’imperi cristià d’occident va viure entre (cama ací, cama allà) els segles 8 i 9. La nit de Nadal de l’any 800, Carlemany va ser coronat emperador pel Papa Lleó III, a Roma (sembla que sobre la tomba anomenada de la confessió de l’apòstol Pere, a la basílica de Sant Pere de Roma; no l’actual basílica, que és renaixentista, del temps de Michelangelo, sinó una altra que ha desaparegut). Mossèn Enric Pèlach i Feliu va ser el meu Director Espiritual (ho era de tot el Seminari Menor de Girona) quan jo feia segon o tercer curs de llatí (jo era, llavors, un adolescent). Recordo que ens va parlar, força clarament, d’alguns aspectes del sexe. També de la higiene personal (amb sabó, pastadents…). Quan anàvem a confessar-nos amb ell, ens agradava enflairar aquella olor de menta que es desprenia del seu alè. Mossèn Pèlach va ser un dels primers capellans gironins que va tenir cotxe (parlo dels anys 50). El feia servir per anar a visitar els capellans gironins que, en aquells moments, estaven força deixats de la mà de Déu. Això va fer que molt s’acostessin a l’Opus Dei. Va arribar un moment en què més de la meitat dels capellans gironins (en aquells moments, passaven de 500) s’acostessin a “L’Obra”. Després, les aigües van tornar a mare. Però la tasca de mossèn Enric entre els capellans va ser una de les coses que hom recorda. Se’n va anar de missioner al Perú. Encara el vam admirar més. Quan el van fer bisbe, tots ens en vam alegrar. Ens escrivia unes cartes precioses: les seves aventures per l'altiplà peruà, acompanyat del seu fidel cavall "Canelo". Va morir quan ja tenia prop de 90 anys. I va ser enterrat a la seva estimada Diòcesi d’Abancay, al Perú. M’agradaria que tots els capellans de l’Opus Dei fossin com mossèn Enric Pèlach. I tots els bisbes de l’Opus Dei, és clar. Se’m va acudir fer aquestes semblances de dos capellans gironins, bisbes, membres de l’Opus Dei després de veure, a casa, un documental d’uns cinquanta minuts: “Opus Dei, la cruzada silenciosa”, realitzat l’any 2006 per la xilena Marcela Said. És un documental que explica, des del Xile de 2006, l’Opus Dei, els seus membres, la seva espiritualitat, les seves estratègies, etc. S’atura, de manera especial, a la Universitat xilena de “Los Andes”, que hi ha a Santiago. I també parla i fa parlar el candidat xile de l’ Opus Dei a la presidència del país, Joaquín Lavín, alcalde de Santiago, que va perdre. Crec que és un documental correcte. I les explicacions sobre l’Opus Dei són per l’estil de les que estem acostumats a sentir. Jo he estat dues vegades a Santiago de Xile (també vaig anar a Valparaíso i a Viña del Mar, a veure l'oceà Pacífic). Des que, durant els primers dies del cop d’estat del general Pinochet, l’ 11 de setembre de 1973, els militars matessin el meu company capellà, en Joan Alsina i Hurtós, he tingut sempre una espècie de fixació amb Xile, cosa que també ha passat amb molts d’altres companys capellans. Perquè molts van anar a fer servei a l’Església xilena, perquè alguns es van casar amb xicotes xilenes, perquè el cop d’ estat va ser el dia 11 de setembre, i perquè van assassinar en Joan, fill de Castelló d’Empúries, proclamat màrtir de Xile i de Girona pel bisbe gironí emèrit, Carles Soler i Perdigó. Realment molts, com en Joan Alsina, com proclamava l'Ignasi Pujadas, tenim "Xile al cor".