les noves normes vaticanes i mossèn cinto

A la Vanguàrdia de diumenge passat vaig llegir un titular inquietant. Diu: “El Papa endurece el trato a sacerdotes que no respeten el celibato”. El vaig retallar. Comptava llegir-lo de seguida. Però ho vaig fer ahir. La notícia l’envia al diari la corresponsal a la Ciutat del Vaticà, María-Paz López. Parla d’unes noves normes del Papa, que la Congregació del Clericat ha enviat als bisbes de tot el món. El Cardenal president de la Congregació romana, que és brasiler, va fer unes declaracions “suaus” sobre aquestes normes. Però, al cap de poc, el seu Secretari, Mauro Piacenza, va corregir el seu cap, a Ràdio Vaticana. Caram! Què ha passat? I, què diuen aquestes normes. Tot esperant poder llegir-les en la seva integralitat, em vaig haver d’acontentar amb llegir la Vanguàrdia, la qual en parla de manera necessàriament breu i, per tant, poc fiable. Fonamentalment diu que els bisbes tindran potestat per “reduir a l’estat laïcal” (un sistema eclesiàstic de fer fora de l’Església) els capellans que no visquin “secundum Lucam”. Qui són aquests? Els que tenen dona i fills i continuen exercint de capellans (tècnicament es diu que viuen amancebats). Els qui s’hagin casat civilment “sin renunciar al hábito talar” (què carai vol dir, això? És una metàfora?). Diu la periodista que, encara que els interessats no hagin demanat res, el bisbe propi pot reduir-los a l’estat laïcal “por decisión unilateral”. O sigui: si és veritat, els bisbes disposaran d’un altre mitjà de coacció als seus capellans “ad usum delphini”. I els pederastes? Aquests, no. Aquests cauen sota la potestat d’una altra Congregació Vaticana, la de la Doctrina de la Fe. Com us deia, em reservo el judici fins haver llegit aquestes normes en la seva integritat. Quan ho estava llegint em vingué, com un llamp, al pensament que, en tal dia com ahir, el 10 de juny de 1902, moria mossèn Cinto Verdaguer, un altre capellà català, tractat malament pel seu bisbe. Com és que no me n’havia adonat abans, per mor de fer un homenatge al “poeta de Catalunya”, el meu estimat i tan llegit, mossèn Cinto? Tant se val! Ho faig ara. I ho faig de manera festiva i amb humor. No tinc indicis per afirmar que mossèn Cinto era o no era un bon estudiant, als seus anys de Seminari a Vic. Em puc imaginar que no pas massa. Als poetes no se’ls dóna bé les matemàtiques o la filosofia. De fet, tenim una anècdota: un professor que li tenia una mica de mania li recitava, de tant en tant, uns rodolins, que podien resultar humiliants. Li deia: “Sant Taló (el poeta es deia Jacint Verdaguer i Santaló), Sant Taló; no faràs miracles, no”. I vet-aquí que, un dia, en Cinto va comparèixer a classe d’aquest professor amb un poema seu, els “Goigs de Sant Taló”. “Puix del món, vall de tristor, vós ne feu vall de tabola, son, catxassa, vi i garjola, no deixeu a Sant Taló. Per vagabund i panarra vostre pare us despatxà i a l’aula us acompanyà amb una gruixuda barra. I amb barret de museró guarniren la bestiola. Són, catxassa, vi i garjola no deixeu a Sant Taló. Sempre vós feu l’adormit a quant put co.legi i aula, però si us criden a taula sempre hi sou al primer crit. Al llit preneu la ració, si al llit la fam us amola. Són, catxassa, vi i garjola no deixeu a Sant Taló”. Aquests goigs es van convertir en una cançó que cantàvem, de jovenets, en les nostres caminades. Era la manera que tenia el poeta per dir a aquell professor corcó que ell també en sabia, de fer versos. El poeta es defensa en la poesia. Penso en la trifulca poètico-satírica que van tenir el rector de Castelló d’Empúries i el poeta Carles Fages de Climent. Un altre indici d’humor poètic del jove Cinto Verdaguer és aquesta quarteta que descriu la vida d’estudiant a Can Tona: "Poeta i fangador só, I en tot faig feina tan neta, Que fango com un poeta I escric com un fangador". Alguns canvien “fangador” per “llaurador”. Però em sembla que erren. De llaurar, no crec que en Cinto en sapigués mentre que, de fangar, tothom en sap o n’aprèn de seguida. Un altre poema humorístic de quan era jovenet, és un que ell anomena “disbarats”. Diu: “Al temps que Carlos Martell residia a Folgueroles, i aprenia beceroles sant Tomàs en Taradell, se presentà un burro vell (sogre del ruc de Balam) en la plaça, i tot l’ollam dels terrissers esclafà, i per poc desnarigà a nostre bon pare Adam…”. Ara ens resulta innocent i no massa ben construït. Però ja té alguns girs poètics que apunten el futur domini de la llengua i de la poesia. Al final de la seva vida, el pobre mossèn Cinto, ja convertit en “el gran poeta del poble”, ha de patir l’abandó i la persecució del seu protector, del seu bisbe i del seu amic més íntim, el canonge Jaume Collell. El bisbe de Vic el “suspèn a divinis”, li lleva la facultat de dir missa. Verdaguer sofreix. I diu: “M’han pres lo calze d’or i em volen prendre l’arpa…Quedeu-vos el calze d’or, però deixeu-me l’arpa…”. I esclata en un bonic cant espiritual: “Jo só un no-res, mes mon no-res és vostre; vostre és, Senyor, i us ama i vos estima. Feu de mi lo que us plàcia; no en só digne, d’anar als vostres peus; com arbre estèril, de soca a arrel traieu-me de la terra; morfoneu-me, atuïu-me, anihilau-me…”. Quina espiritualitat tan pregona! Per acabar aquest homenatge a un capellà perseguit pel seu bisbe, acabo amb un poema verdaguerià de 1896, menys de sis anys abans de morir, al pic de la persecució: “Totes les ones de la mar m’han envestit en so de guerra, tot udolant com a lleons, com a lleons sedents de presa. Han rodolat pel meu damunt (com em fa recordar aquell “negro-spiritual: jo rodolo, jo rodolo per aquest món estrany…)obrint ses boques de caverna, roges d’enuig i de verí, plenes d’insults i d’anatemes…Los cops de mar de un a un van rodolant sobre ma testa, com una mola sobre el gra, com l’eugassada sobre l’era. Mes lo meu front està serè, mon esperit jugant s’hi bressa, com la gavina en la maror, com l’aligot en la tempesta. Totes les ones de la mar no poden rompre un gra d’arena”. Aquesta darrera estrofa de dos versos val per a tot. Tot això, per dir-vos que “nihil novum sub sole”. I que, algunes vegades, els cops més dolorosos ens venen dels nostres pares, dels nostres familiars i amics, de les persones que tenim més properes. Però que hi ha quelcom que és més important que tot: és la nostra llibertat d’esperit. És un raconet on hi resideix Déu autèntic. I aquest Déu escondit és el qui garanteix la nostra llibertat d'esperit.