comiat

Fa pocs anys (tres o quatre, ja no ho recordo amb precisió) vaig tenir un tropell de salut. La cosa va ser més seriosa del que em pensava. Tenia 66 anys. Feia molts anys que no havia estat malalt, des del 68 o el 69, en què vaig passar la grip, a Olot. Aquesta vegada, vaig haver d’anar a la Residència Sivilla, per a capellans vells i malalts, que la Diòcesi té a Vista Alegre de Girona. M’hi vaig estar un parell de mesos. Era l’estiu. Allí em vaig refer. Quan vaig tornar a casa, em vaig ben adonar que m’havia fet vell i que s’havien acabat “les alegries”, entès en el sentit de salut en abundància i força física, cosa que em permetia fer caminades d’ unes quantes hores sense més cansament que el normal (em refeia fàcilment). Sempre he estat un gran caminador. Ja he explicat, en altres ocasions, que la primera vegada que vaig pujar al Canigó, tenia 15 o 16 anys. Després, hi he pujat una vintena de vegades més.

Això s’havia acabat. Darrerament, m’havia engreixat, seguint la tendència comuna que ve amb l’edat. No em cuidava gens. I d’aquí van venir els meus mals: diabetis, colesterol, tensió alta, llagues a les cames, la pròstata grossa, un infart... Em vaig aprimar una bona colla de quilos: més de 20. Després, n’he recuperat uns 10. Malgrat que he tornat a caminar pel Montseny i per indrets més propers, ja mai més no serà com abans. Per Setmana Santa vaig haver de restar ingressat, altra volta, uns quants dies a l' Hospital Josep Trueta. Allò de sempre.

Vaig tornar a casa després de la malaltia (ara torno a parlar de fa tres o quatre anys). Vaig començar a barrinar. Jo no sé estar-me sense fer res. I, com que sempre m’ha agradat molt llegir i escriure, estar informat de les qüestions que, a cada moment de la història, es plantegen a la humanitat...vaig trobar una fòrmula. Em va caure a les mans una publicació que parlava dels blocs. Sabia manejar ordinadors des de feia anys. Havia treballat amb un Mac i amb un PC. Però la qüestió d’Internet (correu electrònic a part) no m’havia cridat mai l’atenció. Vaig pensar en la possibilitat de crear un bloc. D’això, avui fa dos anys.

Em vaig passar un temps, un parell de mesos, fent proves i cercant. Finalment, el 16 de juliol del 2007, vaig començar el meu bloc amb una mica de cara i ulls. Des de llavors, hi he escrit cada dia. Cap a la meitat, vaig canviar el “look”. I avui, dos anys després, agafo un temps de vacances. Tanco el meu bloc, tot esperant que hagi fet un servei. Passat l’estiu, pensaré en alguna altra possibilitat. Ara per ara, m’he ficat a Facebook. Però no és igual. En diuen “una xarxa social”. Però, triat i garbellat, de social, no en té gaire res. És un sistema creat per uns nordamericans joves perquè la gent s’entretingui i ells hi facin negoci. La cosa funciona a base d’ amics, que s’accepten mútuament. De seguida em vaig adonar que tenir milers d’amics és una bogeria. Però així funcionen les coses avui. Moltes vegades m’han convidat a posar-me a “You tube” (videos) o a “Flickr” (fotografia). Sempre he dit que no. Jo em vaig proposar no passar de 125 amics. Ara en tinc 126. A Facebook també hi ha la possibilitat de “mini blocs”. Jo he optat per escriure algunes coses meves en un apartat que es diu anotacions, o notes. Però, a Facebook, com a Internet en general, la gent va a la seva i espera ser ell (cada individu) centre d’atenció, encara que només sigui per un dia i que, després, tothom ho oblidi absolutament, “in aeternum”. Així és la informació d’ara; cada dia hi ha menys autèntics “professionals” de la informació. Cada dia hi ha més periodistes que, per menjar, depenen de “l’amo”. I així va el món; o així anem. I això em dol. S’està acabant la bona informació i els bons diaris. La televisió s’ha convertit en un poti-poti que em fastigueja. Internet permet, de moment, una màxima llibertat d’expressió. Però aquesta força és, ensems, la seva debilitat. I no sé com petarà.

Moltes gràcies als amics que m’heu seguit i m’heu encoratjat. I perdoneu les errades que he tingut. Fins sempre. El Burxeta.