diversos de dilluns

Dissabte vaig encetar el bloc amb algunes consideracions sobre la novel.la de Dan Brown, i el film de Ron Howard, “Àngels i dimonis”, que acabaven d’estrenar. Després me’n vaig anar a caminar pel Montseny. Un dia magnífic, clar i amb una visió perfecta. A la llunyania veia, allargassada i enganxada a la part més baixa de Les Agudes (de fet, hauria d’haver dit del Massís del Montseny), la vila d’Arbúcies, on hi vaig passar dos anys i mig al començament dels seixanta. Un bon amic arbucienc, en Daniel, em va iniciar en el coneixement de la “muntanya de les ametistes” i, també, en els secrets del cinema, amb lectures comentades i discutides de “Film Ideal”. Dec molt de la meva formació de criteris a l’ amic Daniel, a qui dono les gràcies des del meu modest bloc. La seva esposa, la seva germana, la Marta, i el marit de la Marta, en Pito “Gavatxet” (mort ja fa uns anys) em van ajudar també molt.

M’havia quedat a casa el diari El Punt. Quan vaig arribar em vaig dutxar, em vaig canviar de roba i me’n vaig anar a dinar amb uns amics. Quan vaig tornar, el Punt encara m’esperava. La primera cosa que vaig entrellucar va ser un titular que deia que la fàbrica arbucienca de carrosseries NOGE tancaven temporalment (la crisi ecnòmica que patim; gravíssima!) i enviaven 119 treballadors a casa fins a finals d’ any. Em tornava a trobar, de lluny, amb Arbúcies.

Conec NOGE (em sembla que vol dir l’associació Nogué-Genabat). Arbúcies era, fins fa poc, la capital de les carroceries d’ autocars. Mig poble treballava en aquesta indústria. Un altre quart treballava a bosc, i un altre quart treballava en indústries carroceres als voltants de Barcelona. Esquematitzo una mica. Bé; hi havia els pagesos, els grans propietaris de fusta, el comerç, els hotels, els sastres, i els altres serveis que hi ha en una vila de més de tres mil habitants (potser s'acostava ja als cinc mil). Parlo dels sastres perquè, al meu temps, n’hi havia almenys un parell de famosos: La Fàbrica dels Casanovas, i Els Canals o Jocavi, que confeccionaven pantalons, famosos per tot Catalunya.

Ja he explicat, en alguna altra ocasió, que vaig crear un grup d’aprenents de la JOC. Tots treballaven a ca l’ Aiats, la fàbrica més important de carroceries, en aquells moments (anys seixanta). Em sembla que can Beulas ja existia; i alguna altra indústria carrocera més petita. Però Aiats era “l’analogatum princeps” de les carroceries arbucienques” (i de tot el terrotori de l'estat espanyol). Aquests xicots de la JOC tenien uns quinze o setze anys. Entre tots tocaven totes les seccions d’aprenentatge del taller de carroceries. Recordo que vaig fer, amb ells, una excursió estiuenca a La Pica d’ Estats. I vam fer part del viatge amb un autobús de l’ Alsina i Graells. Era un autobús ja força vell i xacrós. Però continuava funcionant a la perfecció “En un momento dado”, tal com deia l’il.lustre Johan Cruiff, vam quedar sols a l’ autobús: els xofer, els nois i jo. Ens vam posar tots a la part del davant i els nois van començar a parlar de l’ autobús: que si la suspensió, que si el cablejat, que si els sistemes de ventilació, que si els tipus de planxa… El xofer s’anava astorant: s’adonava que aquells marrecs sabien més coses del seu autobús que no pas ell. No es va poder aguantar. Va aturar el vehicle i els va preguntar com era que sabien tantes coses. L’ explicació era senzilla: era un autocar construït a Arbúcies; i els nois sabien de què anava la cosa. El xofer estava al.lucinat. Es va aturar en una parada no autoritzada (un bar que coneixia) i ens va convidar a beure.

Vaig ser, doncs, consiliari gironí de la JOC. Això em va donar dret a participar en una trobada nacional de la JOC, a Madrid. D’entre aquells nois n’hi havia un parell que, cada dia, a la una, quan sortien del treball, venien a la parròquia, a combregar. Jo ja els esperava. El rector veia visions. Mai no s’havia trobat amb un cas com aquest.

He dit que a Arbúcies dels anys seixanta també hi havia molta gent que treballava a bosc. Era un treball i una vida molt dura, sobretot per als “rodellers” o "roders" (amb l’escorça de les perxes de castanyer, tallaven i pulien els rodells, que després servien per a fer caixes d’arengades, per exemple). Vivien setmanes al bosc, en una barraca bruta. Es feien el menjar i, amb prou feines, es rentaven. En vaig conèixer alguns. Un, sobre tot, un bon home amb qui ens vam fer amics. Em va explicar, fil per randa, la seva feina i les eines que emprava, unes eines molt especials. I, fins i tot em va ensenyar la barraca on vivia la major part de les setmanes. Quan va tenir alguns diners estalviats, es va comprar un Citroën (un dos cavalls) d’aquells antics, que estossegaven a les pujades (xup, xup, xup!). No en va poder gaudir gaire. Un mal dia, es va estimbar i es va matar. Es deia Valví o Balbí. Tenia un fill que va estar uns anys al Seminari. Era cursillista (havia fet Cursets de Criatiandat).

L’arquebisbe vaticà Ladaria, que va fer una lliçó magistral de Cristologia als capellans de Girona, no va parlar d’algunes coses que alguns esperàvem que comentés. Per exemple, ja al final de la seva conferència, només va encetar la idea del pluralisme religiós (o relativisme religiós; Benet XVI dixit). Només hi va passar de puntetes. Conec un claretià, José María Vigil que ha fet un llibre sobre aquest tema, i que ha estat perseguit pel Vaticà per aquest motiu. Hi ha latent, encara, l’apotegma “extra Ecclesiam, nulla salus”.

A la Vanguardia de divendres (15/05/09) hi ha un escrit del periodista Gerard Bagué, molt interessant. Al trobareu a les pàgines II i III d’un especial “casaments”. Parla de la relació de la gent amb l’Església sobretot pel que fa als casaments. Però també parla dels funerals, dels bateigs i de les primeres comunions. Hi ha dues peces (requadres) que recomano especialment. Es tracta d’ “Amor i papers. Matrimonis de conveniència” i de “L’Església es resigna”. Hi ha una dada que subratlla: “Els matrimonis civils, dos de cada tres dels que se celebren a Girona, organitzen ritus solemnes”. Ho recomano com a lectura espiritual per a capellans i jerarquies.

Finalment, us presento un problema que es presenta espinós, sobretot a França. S’ha de veure dins del marc de la qüestió de l’ensenyament o pla Bologna. França es compromet a reconèixer els títols donats pel Vaticà, per decret del 19 d’abril del 2009, signat per Bernard Kouchner, ministre d’afers exteriors francès, i el Vaticà. (Kouchner és el creador de l’ONG “Metges sense Fronteres”). A França és l’ estat el qui té l’exclussiva del lliurement de diplomes. Les facultats “Catho” de París, Angers, Lille, Lyon i Toulouse podran (“d’orenavant”) lliurar diplomes. Alguns diuen que un dels fonament de la laïcitat francesa en l’ensenyament s’ha posat en qüestió i que fa trontollar els principis laics de la “République”. Veurem què passa. A casa nostra, el Pla Bolonya és un “orgue de grills”. Tothom vol opinar, sovint sense saber de què opina.