repàs del darrer mes

Més aviat és un repàs de la darrera setmana. Però, tant se val…Aquest dilluns m’abelleix fer un petit balanç del que he viscut, pensat, llegit, sentit, parlat…durant aquest més (o aquesta setmana) que ha transcorregut.

En primer lloc, ara que ja es compleix un mes complet del meu ingrés a l’Hospital Josep Trueta per tractar-me unes llagues infectades a les cames, puc dir que ja estic guarit. Em van fer una revisió i, a la vista d’uns paràmetres ben normals, em van dir que, per aquesta vegada, la cosa ja havia passat. Dic per aquesta vegada perquè la diabetes és “punyetera”. I cal vigilar contínuament.

El filòsof Gianni Vattimo reflexiona, a les pàgines del País (10/05/2009) sobre el cas d’Eluana Englaro, aquella noia italiana a qui se li va aplicar l’eutanàsia passiva perquè morís en pau. Jo comparava aquest cas amb el que em va tocar viure al llit del costat, al Trueta. Hi havia un noi que, degut a un accident de moto, feia deu anys que es trobava en coma profund. La mare i tota la família el cuidaven amb un amor immens, difícil, pacient…No volien ni sentir a parlar d’ eutanàsia. Ells volien el fill, tenir-lo, poder-lo tocar, poder cuidar-lo, dir-li que l’estimaven. Això em va fer pensar molt. I em va ajudar a descobrir que, en temes com aquest, no es poden fer judicis precipìtats ni unilaterals. Jo pensava: què hauria fet Jesús en aquest cas? Segur que li hauria tornat la vida, que aquell accident sense cap culpa li va arrabassar brutalment. Però Jesús ja no és aquí. Ja ha passat el temps dels miracles. Ara estem en temps de fe. I aquesta reflexió em va dur a pensar què era el que em tocava fer a mi: estimar aquell noi i la seva família.

El Papa és a Terra Santa; i m’ agrada dir-ho així. Davant dels mots corrents, com Israel, Palestina, o Orient Mitjà, m’agrada dir Terra Santa. Hi he estat tres vegades. I, l’emoció que vaig sentir davant del llac de Genesaret, llegint l’evangeli de les benaurances, és una experiència inexplicable i inoblidable per a un creient com jo. Aquesta terra maltractada, dividida entre un piló de polítiques i un piló de confessions religioses, em produeix una pregona tendresa. N’hi ha que ja esperen a veure quina relliscada farà, aquesta vegada, el Papa. Jo no. Jo espero que la seva visita ajudi a arranjar un xic les coses, a oferir una engruna d’esperança a aquells que gairebé ja no tenen esperança, com ho són els cristians de Terra Santa. Cada dia són menys, degut a l’expansió de l’islam, i a la forta emigració a què es veuen obligats a recórrer. He explicat, més d’una vegada, el cas de la metgessa de Betlem, que vaig conèixer, i que havia rebut propostes molt temptadores per part d’ Israel per emigrar als Estats Units. Ella va decidir quedar-se, sabent que mai no podria exercir la seva tasca de metgessa amb llibertat.

Divendres passat, mentre dormía, als 84 anys, va morir el capellà, filòsof i polític Gianni Baget Bozzo. Recordo alguns dels seus escrits en l’època del postconcili. Escrivia molt bé i deia coses. Darrerament havia estat o era conseller de Silvio Berlusconi; com també ho havia estat Indro Montanelli, un altre gran polític i escriptor. Havia estat un dels fundadors Forza Italia, el partit de Berlusconi. Baget Bozzo era anticomunista. Es va ordenar capellà l’any 1967 (jo ho vaig fer l’any 1963) i va ser ajudant del Cardenal de Venècia, Giuseppe Siri, candidat a Papa. Es va passar, molt aviat, a la política. I va ser conseller o regidor municipal l’any 1956 per la Democràcia Cristiana. Va ser candidat al Parlament Europeu pel Partit Socialista italià de Bettino Craxi, que va arribar a Primer Ministre, i que es va haver d’exiliar, acusat de corrupció. Degut a les seves opcions polítiques, el Vaticà el va suspendre “a divinis”. Darrerament, l’havia tornat a rehabilitar. Era, a hores d’ara, un gran defensor de Benet XVI. El seu funeral el celebrarà el Cardenal Angelo Bagnasco, arquebisbe de Gènova, i President de la Conferència Episcopal Italiana.

El diari Público de dissabte passat parla d’un tema que ja fa dies que dóna voltes. Es tracta de la proposta, presentada al Parlament espanyol pel grup Iniciativa-Verds, en ordre a censurar el Papa, refusar les seves declaracions, i sol.licitar una protesta oficial al Vaticà, via diplomàtica, per les declaracions que va fer sobre l’ús del preservatiu. Seria semblant al que va fer el Parlament belga.
Un grup d’entitats catòliques espanyoles, de caire conservador, protesten per aquesta mesura. Són (diu el diari Público): Camino Neocatecumenal (o Kikos), Regnum Christi, Schoenstatt, Comunión y Liberación, Asociación Católica de Propagandistas (San Pablo-CEU, que tenen una universitat), Concapa o el Foro de la Familia.
Deixeu-me dir que no m’agrada cap d’aquestes entitats i que em costaria posar-m’hi d’acord. Però, una vegada dit això, també defenso el seu dret a expressar-se lliurement. I que (em sembla a mi) que tant el Parlament belga com el Parlament espanyol “estan tocant el violon” o "pixant fora de test". O sigui, que em sembla una protesta fora de lloc, hereva de l’anticlericalisme més ranci.

Darrerament, m’he trobat dues vegades amb els “esperitistes”. La primera, en una entrevista a La Vanguardia. I la segona, al diari Avui. Aquest darrer ens parlava, ahir, de la Setena Jornada Espiritista de Barcelona. Els espiritistes creuen en Déu i en la pervivència de l’ànima, després de la mort. Aquesta vegada només en faig aquest petit apunt. M’agradaria aprofundir més el tema. Potser ho faré un altre dia.

El meu company, amic i col.lega, en Jaume Reixach, va publicar ahir (El Punt, diumenge 10/05/09 pàg. 15) un article interessantíssim sobre el Papa Benet XVI i el Dogma de la Infal.libilitat. Com que resumir-lo em prendria molta estona, us recomano que el llegiu.

I finalment (last but not least), perquè no tot sigui tan seriós, un acudit que em van explicar dissabte passat. Podria ser ben real (vull dir que podria haver passat així). Un méstre, amb inquietuds pedagògiques, volia explicar als alumnes el procés del naixement d’un infant. I va fer una pregunta retòrica: Algú sap com neix un infant? Un minyó escotorit va alçar el braç. El mestre li va dir: a veure, com? L’ infant va respondre: el nen surt de la mare i li han de tallar el “condó dominical”. És bo. Com aquell del sagristà, que ja he explicat alguna vegada, i que deia als escolans: “Quan passeu pel cruspiteri i vegeu el Santíssim indisposat, heu de fer irreflexió doble”.