homilies filosòfiques

Diumenge 5 de Pasqua.

La construcció i consolidació de l’Església Catòlica va començar força anys després dels fets de la vida de Jesús. Els conceptes de passió, mort i resurrecció es van anar elaborant lentament, potser feixugament (la prova en serien el que anomenem heretgies cristològiques). Fins al segle quart, l’ Església no va poder comptar amb la consideració de la societat romana d’ aquell temps. Fou l’emperador Constantí el qui inaugurà el que després hem conegut com a règim de cristiandat. L’emperador intervenia en els Concilis i feia valer la seva autoritat.

El que sí que poden afirmar és que Pau de Tars fou el qui dibuixà les línies mestres del que després seria l’Església. Pau era un home culte, jueu de cultura grega, i ciutadà romà per naixença. Aquesta qualitat la farà servir quan és empresonat i ell apela al Cèsar i aconsegueix que el duguin a Roma per ser jutjat allí.

El Llibre dels Fets dels Apòstols que la tradició atribueix a l’evangelista Lluc va ser escrit després de l’any 70 (any de la conquesta i destrucció de Jerusalem per part de les legions romanes que lluitaven contra una revolta jueva). Però explica fets que es van esdevenir a partir dels anys 30 del primer segle de l’era cristiana. Existeixen dues versions d’ aquest llibre, escrit en llengua grega. Es creia que era obra d’ un company i deixeble de Pau (el metge Lluc). Però, és clar, difícilment podia ser deixebles de Pau de Tars si el llibre va ser escrit després de l’ any 70. Per altra part, el Pau de Fets parla com Pere. I resulta estrany que l’autor desconegui les cartes de Pau; o, almenys, que no en parli.

Tot amb tot, Pau és el verdader protagonista de la segona part del Llibre. La primera part, que arriba fins al final del capítol 7, en el qual apareix per primera vegada el nom de Saule-Pau, quan diu que els qui apedregaven Esteve van deixar la roba que els feia nosa als peus d’un jove que es deia Saule. Però, fins al capítol 9 no comença la “història” de l’Església que Pau afaiçona.

La primera part és una narració bellíssima: la “postresurrecció”. Explica l’Ascensió de Jesús, les primeres assemblees dels Apòstols, la substitució del traïdor, Judas, la vinguda de l’ Esperit de Jesús i del Pare Celestial en forma de llengües de foc, els discursos o sermons de Pere, les primeres conversions i les primeres persecucions, els primers miracles dels Apòstols, la comunitat que es reuneix per recordar la cena del Senyor, l’elecció dels set primers ajudants (diaques). I, sobretot, la part més emotiva (capítol 4): l’ideal de comunitat dels primers “cristians” (que van començar a ser anomenats amb aquest nom força més tard).

La segona part del llibre (capítols 9-28) ja és la narració dels viatges de Pau.

Per tot això, els entesos afirmen i demostren que el verdader dissenyador de l’ Església Catòlica va ser Pau de Tars. És el que ja he dit alguna altra vegada: la narració de Nikos Kazantzakis, i el film de Scorsese, “La darrera temptació de Crist”.