dissabte 9 de maig de 2009

el meu món

El meu món és el món clerical de Girona i, per extensió, de Catalunya i de tota l’Església Universal.Tinc un Papa, Benet XVI, i un bisbe, Francesc Pardo, als quals aprecio i tinc respecte. A vegades, alguns m’iniciten perquè critiqui el Papa o el meu bisbe. Com voleu que m’hi posi massa fort, si són com els meus pares!

La meva família, el meu presbiteri gironí són unes dues-centes persones, uns dos-cents capellans. Per a ells tinc un respecte i una estimació; i me’ls miro amb tendresa. Com en totes les famílies, sempre hi ha els més i els menys. Hi ha preveres, de totes les edats, pels quals tins una estimació especial.

Fa pocs dies, em va entrevistar un periodista. Va quedar una mica astorat, perquè ell tenia tota una altra idea dels capellans. I em va preguntar com era que em mantenia fidels a una entitat que ell menyspreava. Jo li vaig dir que no ho podia pas entendre. I li vaig demanar si seria capaç, ell, de bescantar i rebutjar el seu pare i els seus familiars més íntims. Li vaig dir que, si la seva resposta era no, llavors aquest era el meu cas. I que si era sí, jo anava per uns altres camins.

Potser seria el mateix cas del meu company i amic, en Modest Prats. Malgrat ser un cap de brot al panorama de la Literatura Catalana, ell sempre s’ha definit com a capellà al servei de l’ Església que és a Girona. N’hi ha que no ho entenen. Però n’hi ha molts que li ho agraeixen. Una de les coses que m’admira, d’en Modest, és la fidelitat a la seva vocació de prevere.

O el cas d’una altra persona estimada del món clerical. Es tracta de José Ignacio González Faus, el jesuïta de Sant Cugat. Té molts detractors. Alguns diuen que fa teologia que no és teologia; que és política d’esquerres. Em sembla que això, ni a ell ni a mi, no ens treu la pau i l’equilibri d’esperit. De mi també algú diu que sóc un taral.lirot. El perdono i no li tinc cap rancor. Entre altres coses perquè, en un tant per cent (espero que reduït) l’encerta. No m’he considerat mai un primera espasa. I les meves disquisicions filosòfiques sovint són d’estar per casa. Conec la Bíblia, l’estimo i la llegeixo, i en faig una lectura que és, ensems, pregària (és això la “lectio divina”?). Procuro estar al dia en Teologia. I en Filosofia. Sóc un apassionat de la informació. He conegut sobre el terreny els problemes del món dels pobres, que representen dues terceres parts de la humanitat. Sóc d’esquerres, si ésser d’esquerres vol dir lluitar a favor de les causes perdudes i dels drets dels qui no tenen drets. Vaig ser amics de dos màrtirs de causes perdudes: en Joan Alsina, del meu poble; i en Quim Vallmajó, de la meva terra. Aquestes són les meves dades biogràfiques.

Tornant a González Faus, el jesuïta de Sant Cugat del Vallès, tansols vull subratllar que, quan té estones lliures, el veureu passejant pels claustres de Sant Cugat, amb el rosari a la mà. Això no ho fa pas un que vol rebentar l’Església. A mi em va passar una cosa semblant, ja fa alguns anys. El Director del Full Parroquial de Girona em va convidar a publicar alguns escrits durant unes quantes setmanes. Un dels primers va ser un elogi del “sant Rosari”. L’elogi que em va emocionar més va ser el d’un company capellà, ja gran, que em va dir: “Noi, m’ has “edificat”! I m’has fet caure un tel dels ulls. No hauria pensat mai que fossis devot del Rosari”. En aquest article, vaig comentar amb unció el poema de mossèn Cinto “Lo sant Rosari”, del qual mossèn Modest Prats en va fer un comentari preciós a la “Trobada sacerdotal dels bisbats de Catalunya en motiu del centenari de la mort de Mn. Jacint Verdaguer”, a Vic, el dia 14 d’octubre del 2002, amb el títol “Notes (diverses) a unes lectures (disperses) de Verdaguer”. D’aquesta aportació d’en Modest a la Jornada sacerdotal, hom n’ ha publicat un fulletó, datat a Medinyà, l’abril-agost de 2002, imprès a Gràfiques Diac, Vic.És un text de lectura obligada. El filòleg Modest es torna líric quan comenta l’estrofa: “Del cel lo Rosari, per qui vol pujar-hi, l’escala serà; cada Ave Maria un graó seria, la glòria un replà”. Líric i devot.

Això és el que em passa a mi davant d’alguns textos.