acte emotiu a la casa de cultura

Ahir vaig assistir, a la Casa de Cultura de Girona, a un acte de commemoració del quizè aniversari de l’assassinat d’ en Quim Vallmajó a Ruanda. Va ser un acte emotiu i ple de reflexions interessantíssimes. Allà hi vaig trobar un públic fidel, ple de coneguts i companys. La memòria d’en Quim Vallmajó és ben viva. Feia pocs dies que, a Figueres, encapçalats pel bon amic Josep Maria Bonet, havien celebrat actes similars. A Girona, hi era present una germana d’en Quim
L’organització era de Justícia i Pau. En primer lloc va parlar la germana María Presentación (o “Presen”; ella mateixa ens va dir que l’anomenaven així), religiosa de Sant Josep de Girona. A Girona tothom les anomena les monges de “Maria Gay”. Després va parlar l’advocat Jordi Palou Loverdos, un altre amic cristià, que ha treballat molt en el tema de la justícia i la reconciliació a l’Àfrica dels Grans Llacs.

Aquesta religiosa és aquella que fa poques setmanes va sortir a tots els diaris. Era missionera al Congo, al Kivu Nord, indret on una “guerra de baixa intensitat” ja ha provocat sis milions de morts i un nombre semblant de desplaçats. En un atac de les tropes rebels, una bomba li va segar les cames. Ara és a Girona. El seu testimoni és emocionant, i et produeix calfred. Amb veu suau i, a estones, tremolosa per l’emoció, anava desgranant lentament tots els fets d’aquells darrers dies, amb l’angoixa i sofriment que comportava per a tots els qui es trobaven allà. I reblava el clau quan et deia, amb la mateixa senzillesa, que estava disposada a tornar al Congo, tot i haver perdut les cames.

Ens van passar una sèrie de diapositives sobre el lloc de la tragèdia i les persones que hi viuen; i la monja ens parlava d’aquelles persones com si fossin de la família. Després ens van projectar un muntatge animat que explicava , des dels ulls de Flors Sirera, la manresana de “Metges del Món”, assassinada al Congo, tota la tragèdia, provocada per interessos creats per l’extracció del “coltan” (columbita i tantalita, uns minerals imprescindibles per al món de les comunicacions i de la informàtica). Únicament les grans multinacionals occidentals es beneficien del coltan. Els africans no n’obtenen gaires beneficis. Sí! Milions de morts, i perdoneu la macabra ironia.

En Jordi Palou, a més de parlar-nos d’en Quim Vallmajó i unir la seva memòria a la d’en Joan Alsina, ens va parlar de la causa que un jutge espanyol ha instruït contra una quarantena d’alts militars tutsi de Ruanda. I ens deia que una ruandesa, Marie-Béatrice Umutesi (va escriure un llibre preciós i escruixidor, que us recomano: “Fugir o morir al Zaire. La vivència d’una refugiada ruandesa”, amb pròleg de Joan Carrero, mallorquí candidat al premi Nobel de la Pau. Pagès, editors. Col.lecció Guimet), va venir a declarar davant del jutge. I que, al final de la declaració, quan el jutge li va dir si volia afegir alguna cosa, va dir que sí. I va dir que, per primera vegada des de feia molts anys, se sentia persona, i que havia recuperat la dignitat. I que en donava gràcies al jutge.

Aquests dies també la premsa ha parlat (no gaire) de la causa instruïda per un jutge francès, el jutge Bruguière, posant en qüestió la intervenció de França en els conflictes de la regió dels Grans Llacs. El ministre Bernard Kouchner (fundador de l’ ONG Metges sense Fronteres) i el president Sarkozy han intervingut per aturar la causa. Acusacions directes contra França i contra els “Cascs Blaus” els semblen massa fortes. Certament que la intervenció francesa a la regió dels Grans Llacs, com a mínim, ha estat ambigua; igual que la intervenció de les forces de l’ONU. Però em sap greu que els “mandamassos” vulguin tapar les escombraries pròpies, posant-les sota l’estora.

La història, que farà el seu curs malgrat els pals a les rodes, posarà les coses al seu lloc, un dia o un altre. Una d’aquestes coses és poder condemnar els assassins (començant pels qui van donar les ordres) d’ en Quim Vallmajó; i poder saber on el van enterrar, per completar el cicle del perdó i la reconciliació. El perdó i la reconciliació passen per la justícia i foragiten l’odi residual. És el mateix cas que el tema de la nostra guerra “incivil”.