l'integrisme a casa nostra

Temps enrere, jo estava convençut que els membres de l’Opus Dei eren els integristes i fonamentalistes de casa nostra. Darrerament he canviat de criteri (segurament perquè m’he fet més vell; no sé si més savi). Veig que hi ha persones de l’ Opus Dei molt raonables i força tolerants. Llavors, honestament parlant, m’adono que no els puc catalogar entre els integristes “tout court”. Anys ha, la gent de l’Opus Dei venien a missa a la parròquia, entre setmana. Els diumenges desapareixien i anaven als seus “caus”. Ara es presten per llegir les lectures; ho fan bé i, els diumenges, els veus a missa a la parròquia; almenys alguns. Tinc algun amic, prevere de l’Opus Dei, que aprecio molt (és una afecció mútua), i amb el qual dialoguem ben honestament.

I, en general, trobo que els catòlics d’ aquells moviments amb els quals no acabo de sentir-m’hi bé són més tolerants i dialogants. Veig que les perspectives han canviat un xic. Només hi ha aquells neuròtics (malalts mentals) que es mantenen en les seves idees sobre la religió i que ataquen, sempre que poden, els qui no pensem com ells. Aquests em fan llàstima. Entre aquests hi ha capellans i laics. D’aquesta categoria, són més perillosos els capellans que no pas els laics. I ara no parlo tansols del bisbat de Girona; parlo en general. En un bisbat germà, a Catalunya, hi ha una associació, sobretot de capellans, que són com una claveguera eclesiàstica. “Emmerden” tot el que toquen; i perdoneu l’expressió grollera. Fent servir mitges veritats, ataquen els qui no pensen com ells, que són la majoria. Suposo que o són uns ressentits o uns malalts. També n’hi ha a Girona; em sembla que no gaires. Al bell començament del meu bloc, alguns d’aquests em van provocar uns problemes gravíssims. Van bescantar i calumniar alguns companys. Les seves difamacions eren grolleres i maleducades. I jo, incaut de mi, els vaig deixar expressar-se al meu bloc. Vaig tenir molts maldecaps per explicar el que havia passat, per justificar-me i excusar-me davant de les persones calumniades. Sé que algun d’ells era capellà. I encara no acabo d’entendre com poden ser tan roïns.

Ara, només n’hi ha molt pocs que m’insulten i diuen (intenten dir) bestieses al meu bloc. Però, aquests ja no els deixo entrar. Deuen ser persones poc cultes, ja que escriuen molt malament i empren un català horrible. Jo em faig un tip de riure i els esborro sense pietat. Però segurament que són malalts, ja que hi tornen i hi tornen, com si la seva fal.lera inútil no tingués límits.

No són pas aquests els qui em fan por. Em fan més por els qui estan col.locats en llocs una mica més decisius i et fan la punyeta amb un somriure als llavis. Em fan més por els qui, en nom de la seva veritat, desqualifiquen els altres, ataquen els altres, procuren que els altres no puguin triomfar, miren de fer-los la vida impossible. Això sí, sense que es noti massa (“sin que se note el cuidado”, tal com diu el clàssic). I escampen mitges calúmnies dels altres, però són incapaços de dir-ho a la cara de l’interessat.

Aquests són els integristes que em fan por.