assaig sobre la llibertat de consciència

Si vull ser realista i, sobretot, modest, haig de dir que no puc aportar gaire res de més al que ja s’ ha dit sobre llibertat en general i sobre la llibertat de consciència, en particular. Però sí que puc fer alguns entretocs, que ens ajudaran a reflexionar.

En primer lloc, el Concili Vaticà II. A la seva ´”Declaració sobre la Llibertat Religiosa” diu, al número 2: “El Concili Vaticà declara que la persona humana té dret a la llibertat religiosa. Aquesta llibertat consisteix en això: tots els homes han de quedar lliures de tota coacció, tant de part dels particulars com de part dels grups socials o dels poders humans. I això s’ ha d’ entendre de tal manera, que ningú no sigui forçat d’ anar contra la seva pròpia consciència, ni sigui tampoc impedit de seguir la seva consciència, en privat i en públic, sol o associat a d’ altres, dintre els límits deguts. Declara també que el dret a la llibertat religiosa està realment fonamentat en la dignitat de la persona humana, tal com apareix en la Paraula de Déu revelada i en la raó. Cal reconèixer aquest dret de la persona humana a la llibertat religiosa en l’ ordre jurídic de la societat, de tal manera, que esdevingui un dret civil”. (Documents del Concili Vaticà II. Editorial Estela, Barcelona, 1966. pp. 452-453).
Segurament que és un dels paràgrafs més bells i més ben expressats del que vol dir la llibertat religiosa, i el seu corol.lari: la llibertat de consciència. El Concili Vaticà II, malauradament oblidat i perversament menystingut, avui dia, va suposar un glop d’ aire fresc (i molt més que això) en els rengles esclerotitzats de l’ Església Catòlica. Quan sento que els “lefebvrians” volen fer retornar l’ Església a la situació d’ abans del Concili, m’ entra a la pell un calfred de mort. Seran capaços de malbaratar l’ acció de l’ Esperit Sant? Aquest paràgraf de la “Declaració sobre la Llibertat Religiosa”, del Concili Vaticà II, segurament que ha estat dels més criticats i contestats. Segons l’ opinió dels integristes, és l’ origen de tots els mals en l’ Església posterior al Concili. Difícilment es pot compaginar amb l’ expressió atribuïda a Sant Cebrià, “extra Ecclesiam, nulla salus”. O amb el que ja s’ ha cuidat de recordar Benet XVI: que les esglésies protestants, no són verdareres esglésies. La mentalitat jurídica, fonamentalista, moralista, jerarquista i vaticanista, no pot suportar aquesta declaració de la llibertat de consciència. Però, deixem-ho aquí. Ja hem dit prou.

Erich Fromm. Psicoanalista alemany, nascut a Frankfurt l’ any 1900 i emigrat als Estats Units el 1934. L’ any 1941 publicà la seva obra cabdal “The fear of freedom” o “Escape from freedom”, “La por a la llibertat”. L’ edició que tinc jo d’ aquest llibre és feta a l’ Argentina, Editorial Paidós (Buenos Aires), i no porta any d’ impressió. Jo suposo que va ser a la meitat dels anys seixanta o començament dels setanta. El paràgraf que obre aquest llibre diu: “La historia moderna, europea y americana, se halla centrada en torno al esfuerzo que tiende a romper las cadenas económicas, políticas y espirituales que aprisionan a los hombres. Las luchas por la libertad fueron sostenidas por los oprimidos, por aquellos que buscaban nuevas libertades en oposición con los que tenían privilegios que defender”. Tot i que em sembla una generalització no massa reeixida ni gaire exacta, sí que explica una tendència de les lluites humanes per la llibertat d’ opinió i de consciència, unida a la llibertat econòmica, que no s’ han aconseguit mai totalment. El liberalisme econòmic, el marxisme, el neo liberalisme, la doctrina social de l’ Església han lluitat en aquesta palestra. Però les esclavituds no han desaparegut, ni de bon tros, de la capa de la terra. La dialèctica dominants-dominats continua ben viva. I les lluites per la llibertat de consciència cal situar-les en aquest àmbit. Ja veiem què passa a l’ Església quan algú o alguns s’ atreveixen a pensar fora del marc oficial.

Monsenyor Óscar Romero, arquebisbe de San Salvador, en una de les seves homilies, predicada abans de l’ any 1980 (aquest va ser l’ any del seu assassinat), diu: “La palabra que a muchos les molesta, la liberación, es una realidad de la redención de Cristo. La liberación quiere decir la redención de los hombres, no solo después de la muerte, para decirles: “Confórmense mientras viven”. No. Liberación quiere decir que no exista en el mundo la explotación del hombre por el hombre. Liberación quiere decir redención que quiere libertar al hombre de tantas esclavitudes. Esclavitud es el analfabetismo. Esclavitud es el hambre, por no tener con qué comprar comida. Esclavitud es la carencia de techo, no tener donde vivir. Esclavitud, miseria, todo eso va junto” (Homilia del 25 de novembre del 1977). Llibertat de consciència vol dir poder denunciar, sense por de represàlies ( o amb por) aquests flagells que tenallen el lliure i feliç desenvolupament dels homes, de tots els homes, i no només d’ una minoria selecta.

Paulo Freire (1921-1997). Pedagog brasiler. Partint de l’ existencialisme cristià (Gabriel Marcel, Maurice Blondel, Kierkegaard, Emmanuel Mounier), proposa un mètode propi d’ alfabetització que enllaça amb la conscienciació política. Segurament que la seva obra més important fou “Pedagogia de l’ oprimit” (1969). Abans havia escrit “Educació com a pràctica de llibertat” (1967). D’aquest darrer, tinc l’ edició argentina de 1972. Diu Paulo Freire (p. 125): “Es propio de la conciencia crítica su integración con la realidad, mientras que lo propio en la (conciencia) ingenua es su superposición a la realidad. Podríamos agregar finalmente, a los análisis que hiciéramos en el primer capítulo, a propósito de la conciencia, que para la conciencia fanática cuya patología de la ingenuidad lleva a lo irracional, lo adecuado es el acomodamiento, el ajuste y la adaptación”. Queda clar suposar que la consciència ingènua i la consciència fanàtica són errònies. Ja veiem, per experiència, quant de mal han fet l’ una i l’ altra. I quan ambdues es barregen, llavors es produeixen les violacions més horribles dels drets humans. Únicament és vàlida, en qualsevol procés educatiu, la consciència crítica, que cal explicar bé i inculcar.

El que resta clar, actualment, en aquest capítol és que, més aviat sembla que ens anem endinsant, cada vegada més, en la llei de la jungla. O sigui: que anem enrere, com els crancs.

Heus ací unes senzilles reflexions sobre la llibertat de consciència a partir d’ uns textos importants, textos que us animo a conèixer i a llegir.