ha passat la tamborinada

Déu vós guard, amics lectors!. “Me voilà”, “me revoilà!”. Torno a ser aquí, al caliu de la vostra simpatia i de la vostra amistat. Demà, de bon matí (quan els estels es ponen), tornaré a reprendre el meu estimat bloc, amb els temes i l’ estil de sempre. Tornaré a fer el “post” matiner de cada dia. Aquest pas circumstancial per l’hospital Josep Trueta de Girona no ha fet minvar el meu “fervor”. També he pensat en vosaltres, aquests cinc dies passat en un llit d’hospital.
Permeteu que us expliqui l’enriquidora experiència. Em vaig adreçar a la secció d’urgències de l’ hospital, pensant que la cosa s’arranjaria amb unes medicacions adequades i…cap a casa altra volta; que, aquí, no ha passat res! Que t'ho creguis!. Se’m van quedar. Em van ingressar per fer-me un tractament d’antibiòtics. I vaig entrar en el ritme d’un hospital públic, amb les seves anàlisis, cures, pastilles, gota a gota, punxades per calibrar el sucre a la sang, pendre la tensió i la temperatura un parell o tres de cops cada dia. Al Trueta et deixen poques hores seguides tranquil. Sempre hi ha un paràmetre o un altre per verificar.
El tracte del personal i dels metges és correcte. I en força casos, fins i tot exquisit. I…mireu que n’entraven, de persones diverses, cada dia, a la meva cambra (visites a part). Haig d’ agrair la visita i les atencions del meu bisbe. Quan li ho agraïa, li vaig dir que això era el que esperava del meu bisbe. Ho deia en un to general, volent significar que l’atenció a les persones és primordial.

Però tot això…encara no és la cosa millor de la meva experiència. Tenia de veí, al llit del costat (la cambra tenia dos llits), un xicot de 27 anys que, des de feia 10 anys, estava en estat vegetatiu, degut a un accident. En cinc dies, he arribat a estimar-lo, tot i que ell no em comprenia de res. Li havien de fer absolutament tot. I l’alimentaven a través d’una sonda gàstrica. M’ arribaven al cor les amoroses atencions de la mare i del pare del xicot. Era admirable l’ amor que hi posaven, sabent que el seu fill no s’ adonava de res.

Quan et trobes amb un testimoni així, has de callar i…simplement contemplar. Vaig conèixer un bon piló de persones que estaven ingressades a la vuitena planta, i els seus familiars. Una dona gran va morir a la seva cambra, a pocs metres de la meva. Instants abans que morís, encara la vaig visitar. I una hora abans, vaig parlar amb ella. Penso que la meva Setmana Santa és força completa. Així com Jon Sobrino parla de “desclavar” els pobres, de la creu…jo penso que també cal acompanyar el poble en el seu sofriment i en les seves pors ancestrals. Jo penso que aquesta acció pot ser evangelitzadora.

Pel que fa al comentari de l'amic anònim, que em diu: “M’han picat la curiositat les circumstàncies, un xic còmiques, del moment de la mort de Pius XII. Ens ho podries aclarir?”. Amb molt de gust. Amic, només cal que vagis endarrere en els escrits del meu bloc i trobaràs: Dilluns, 26 de gener de 2009: “25 de gener de 1959”. Dijous, 30 d’octubre de 2008: “Joan XXIII : el papa bo”. Dimarts, 18 de desembre de 2007: “Els meus Papes : coses curioses”. En ells explico aquest aspecte “un xic còmic” de la vivència de la mort del Papa Pius XII, que vaig tenir.

Espero que la meva expansió personal us pugui ser útil o, com a mínim, llegidora.