els meus estimats lectors

Ahir, per primera vegada en la jove història del meu bloc (15 mesos) es va arribar a la xifra de 180 lectors. I això que parlava de formatges! Alguns es van indignar perquè no feia comentaris del que havia passat a la Catedral, el dia abans. Aquests, o no m’ han entès, o van amb mala fe. He hagut d’ expulsar del meu bloc alguns “sàtrapes” que, el que volien, éra crear “mullader”. Parlo del representant d’ una entitat amb seu a Barcelona. Aquest membre il.lustre d’ aquesta entitat (així s’ identifica ell mateix) ha dit pestes de mi i del meu bloc, aquests dos darrers dies. L’ he eliminat. I continuaré amb la tàctica de no dir res d’ ell ni dels qui ell representa. Hi ha un altre “pobre desgraciat”, de les comarques gironines, que s’ ha especialitzat en fer comentaris “totxos” a tots els blocs. Aquest també l’ he escombrat, tot i que em fa una mica de pena, perquè -i perdoneu la imatge una mica simplista- corre “com ànima en pena” per tots els blocs amb tema eclesiàstic. Em sembla que, de tot això, els tècnics en diuen “trolls” (Els trolls són uns éssers horribles que apareixen a la saga “The Lord of Rings” i han estat creats només per fer mal). Com que jo he creat el bloc i, per tant, sóc l’ amo (administrador; sí, home, si!) del bloc, admeto qui vull. I qui no li agradi…que es mudi a un altre bloc (per no dir que se’ n vagi a pastar fang). Ja en tinc prou amb els amics que he fet a partir del bloc. Un dia o un altre (espero que sigui més aviat que no pas tard) parlaré del que va passar a la catedral. I parlaré del nostre Bisbe. Avui només avanço que a la salutació que el Bisbe nou va fer ahir a tota la Cúria en pes, no va pas decebre. A l’ inrevés. Va dir paraules senzilles, però que van arribar a tots. Sense dir-ho directament, va dir que faria canvis. Però que, de moment, confirmava tothom en el seu càrrec. Parlant de les mancances (misèries)que tots tenim ens va explicar un acudit molt bo. Es tracta de l’ epitafi que hi ha a la tomba d’ un cardenal (hom imagina Roma), i que diu (en castellà; això deu voler dir que era espanyol): “Aquí yace un cardenal, que hizo el bien y que hizo el mal. El mal lo hizo muy bien. Y el bien, lo hizo muy mal”. De seguida, després de la riallada general, un meu company em va dir a cau d’ orella: Això és com aquell altre epitafi que diu: “Aquí jau mossèn Japot i, al costat la ballarina. Ell ensenyava doctrina. Ella, ho ensenyava tot”. Ara, el que vaig riure tot sol vaig ser jo. El Burxeta agraeix aquestes ajudes.
I ara no em digueu que faig la pilota al nou Bisbe! Només ho encertareu si dieu que m’ ha caigut força bé. I que li dono un any de gràcia. Em sembla que ja us vaig dir que, una persona que em mereix molt de respecte i confiança em va dir, diumenge, a la Catedral: “Quim, avui, aquí, ha començat una cosa nova, important. Encara no sé definir què és”. A mi també em va rodar pel cap aquest pensament imprecís, però tremendament suggeridor.

I ara passo a una altra cosa. El Burxeta, a més de pesat i malalt, ha estat un gran caminador. Em conec molt bé la majoria de rutes de muntanya de casa nostra. Com que els metges em diuen que camini amb moderació i, com que s’ acosta l’ hiverm, que és el temps més propici per caminar i fer excursions, faig una proposta als lectors que tinguin cotxe (jo no en tinc ni n’ he tingut mai). Els proposo fer-los de guia en algunes sortides a muntanya. Posaré atenció a les seves preferències. Però, a tall d’ exemple, proposo tres sortides (de dissabte o diumenge; pel matí).

1.- Del Sallent a Santa Pau i tornada (dues hores i mitja- tres hores). Comença al famós hostal de la “Camància”, passa per la magnífica masia garrotxina de Can Batlle, per l’ espectacular salt de la Font Fresca, per la Pedra del Diable (menhir), i per Sant Martí Vell, abans d’ arribar a Santa Pau.

2.- De Batet de la Serra a Sant Julià del Mont i tornada (unes tres hores). Comença a la Font de la Trinitat, passa per Sant Nin i Sant Non i acaba a sant Julià del Mont, al costat del bonic mirador del Canigó a l’ hivern. També es pot començar a Santa Pau.

3.- De Viladrau al Matagalls, pel coll de Bordoriol (per pista o per drecera). La drecera (un pèl costeruda) mena a la Font de Llops i a la Font de Mosquits, abans d’ arribar al coll Pregon i a la seva font alta. D’ allí, en menys de mitja hora hom arriba al Matagalls. A les fonts de Matagalls, pràcticament a totes, hi ha poemes de Guerau de Liost (Jaume Bofill i Mates 1878-1933), gravats en lloses. (El poema que hi ha a la Font de Mosquits és de Felip Greugés, 1892-1973, i és una mica peculiar. La caminada dura unes quatre hores. S’admeten suggeriments. I no em sap cap greu que algú comenci a fer una llista. Si tot va bé, podríem començar les caminades la primera setmana de novembre. Penseu-hi i ja em direu què.