el darrer somriure de la dorothée

Ahir vaig comparèixer al bloc amb cara adusta, crispada, enrabiada. Avui, sense abandonar el mateix tema, hi apareixo amb cara amable, dolça, plena de tendresa. Explico la història (mig dissimulada de rondalla) de la Dorothée, una noia ruandesa que vaig conèixer, abans de la massacre horrible de l'any 1994.

Vaig conèixer la Dorothée a final dels anys 80 i començament dels 90. En aquell moment, jo era membre de la Conferència Internacional Catòlica del Guiatge (Girl Guides). Formava part del seu Consell Mundial. La Dorothée Mukambekezi era una noia tutsi, de Ruanda, d’uns 30 anys. Senzilla, amable i un pèl reservada. No vam arribar a tenir massa relació, però sí la suficient per adonar-me que era una noia íntegra i una cristiana compromesa. La seva llengua materna era el kinyarwanda, però també s’expressava correctament en francès, llengua cooficial del país; llengua que, darrerament, ha estat substituïda per l’anglès.
Com a europeu, em fascinava la seva persona. Negra, monja, d’un país africà gairebé desconegut, situat a la regió dels grans llacs, aquella regió mal colonitzada –i mal descolonitzada- per Bèlgica. És clar que, per no faltar a la veritat, Ruanda no era pas ben desconeguda per a mi ja que, des de l’any 1965, hi residia en Quim Vallmajó, un missioner company meu, fill de Navata. La Dorothée i en Quim es coneixien. Tots dos m’ho van dir. La Dorothée era monja, i treballava a les oficines de la Cúria de l’Arquebisbat de Kigali, la capital de Ruanda. I, a més, era delegada de les Noies Guies Catòliques del seu país.
Ruanda era un país francòfon, amb una majoria católica molt notable. Colonitzat i cristianitzat –mal cristianitzat, com es va veure després- pels alemanys i, des de 1922, pels belgues. Per això, com acabo de dir, la seva llengua de comunicació era el francès. I amb francès em comunicava amb la Dorothée.
Recordo un fet, que em va convèncer de la qualitat humana i cristiana de la Dorothée. A través de la nostra entitat va aconseguir una subvenció important per a un projecte de desenvolupament a Kigali.La Dorothée fou l’encarregada de gestionar-lo. Amb una transferència bancària, hom li va fer arribar uns milers de dòlars. Al sortir de la banca internacional, per anar a ingresar-los a la banca ruandesa, uns delinqüents la van agredir i li van robar els diners. Quan ens va arribar la desgraciada notícia, la Dorothée ja s’havia venut una casa que tenia, i havia ingressat tots els seus estalvis al compte corrent del projecte. La vam haver de renyar i dir-li que, així, no s’arranjava res.
També recordo la cara de dolor que va posar quan la vaig acompanyar, a Aachen (Aix-la-Chapelle, Aquisgran), una deliciosa ciutat medieval alemanya, a la seu de “Missio”, que era l’entitat catòlica que li va concedir la subvenció. La Secretària de l’entitat, quan ens acomiadàvem, es va adreçar amb poca traça i un bon xic de barroeria i esperit de superioritat, a la Dorothée i li va dir: “I digues als teus bisbes que ja està bé de comprar-se cotxes nous o una vil.la prop del llac, amb les subvencions!”. Va ser com un cop de puny maldestre a l’estómac de la Dorothée. Ella ho va entomar amb un somriure amarg, el somriure resignat que els esclaus negres fan davant dels seus amos, els blancs.
L’any 1994 la follia es va apoderar de Ruanda, el bell país dels mil turons. Prop d’un milió de tutsis i hutus, les dues étnies majoritàries, van ser massacrats, sobretot a cops de matxet. Nens, homes, dones, vells, cristians i cristianes, monges, capellans i bisbes van ser víctimes i botxins. La cristiana Ruanda es va convertir en un infern de sang, odi i negació de tots els principis humans i cristians més elementals.
En aquest context es van evidenciar els aspectes més negatius de la cristianització de Ruanda per part d’Europa. Europa va demostrar que no sap ni colonitzar ni cristianitzar (educar). Europa (occident), el que sap fer molt bé és robar.
En el remolí diabòlic de sang de 1994, la Dorothée va ser massacrada; com també en Quim Vallmajó. Del martiri de la Dorothée en sé molt poca cosa; tansols uns esquitxos que m’han arribat a través de refugiats (en concret uns seminaristes tutsis, refugiats a Manresa), i d’algun missioner. Del martiri d’en Quim Vallmajó en sé més coses. En Pep Frigola, un altre company missioner, fill de Vilarobau, va publicar, poc després de l’assassinat d’en Quim, un magnífic resum biogràfic. I jo mateix vaig traduir un llibre d’un missioner, Armand Duval, amb la seva biografia (“L’Évangile de Quim. Une vie pour le Rwanda”).
Però, amb un pessic d’emoció continguda, m’imagino la Dorothée amb el seu mig somriure, humil i resignat, tot esperant el primer cop de matxet del botxí, que potser era un alumne seu.
I tampoc no em costa gens imaginar la Dorothée i en Quim Vallmajó, en un darrer gest, un sublim darrer gest cristià, de perdó als seus assasins. Com l’altre mártir gironí, en Joan Alsina.

el problema és la informació, estúpid!

Aquest aforisme “yankee” em serveix per expressar la meva perplexitat davant d’un problema d’abast mundial. I perdoneu l’ex abrupte del titular. Fins fa pocs anys, jo sabia de qui em podia fiar, en el món dels mitjans de comunicació. Ara, ja no! Ara estic cada dia més convençuts que els “media” només serveixen els seus amos, els qui els paren plat a taula. El públic no compta, la informació no compta. Tansols compten els amos i llurs interessos. Vagi allà on vagi, em trobo amb les mateixes notícies, amb els mateixos comentaris, amb els mateixos enfocs, amb les mateixes opinions. Us asseguro que aquesta és la meva percepció. Per això, cada dia més, cerco mitjans alternatius d’informació.

Aquesta setmana passada vaig llegir, amb dolor i amb un suor fred que em baixava per l’espinada, una notícia sobre un tema molt estimat per mi, per les conseqüències que comporta. La guerra al nord del Congo (ex belga). Dins dels límits d’aquesta guerra han mort assassinats en Quim Vallmajó, company meu, de Navata. I la Flors Sirera, metgessa, de Manresa. Perdoneu que no parli dels altres (dos metges més i sis missioners religiosos), però és que aquests dos són més propers. És la guerra (de baixa intensitat, diuen) al nord del Congo, que ja ha provocat prop de sis milions de morts. D’aquesta guerra, ja no en diuen gaire res. Ja ha esgotat bona part de l’interès de l’opinió mundial. Ara la notícia que s’esmuny a uns quants diaris és diferent. L’he vista al Periódico (en català), i al País i Público (en castellà).

El País (26/11/09. p 8) obre la informació amb aquestes paraules escruixidores i, segons la meva manera de veure, completament malicioses, manipuladores, desestabilitzadores, que fan mal a consciència: “La guerrilla de las Fuerzas Democráticas para la Liberación de Ruanda (FDLR, en sus siglas en inglès), financiadas por la diáspora hutu y algunas organizaciones católicas de España e Italia, entre otras, es responsable de crímenes de guerra, incluída la violación de miles de mujeres en la República Democrática del Congo, según un informe de expertos destinado al Consejo de Seguridad que éste analizará en breve. En él se solicita a la ONU medidas para desmantelar estas redes de apoyo y el castigo de los criminales”. Espantós, al.lucinant!

I ara ve la bomba! A la mateixa pàgina, Oriol Güell, des de Barcelona, diu: “De les dos españolas, la mallorquina Fundació S’Olivar i la catalana Inshuti, amigos del pueblo de Ruanda, el informe afirma que prestan “regularmente apoyo político, logístico y financiero” al FDLR”

Com que conec les dues institucions, ja podeu imaginar que el meu esglai va ser monumental. Amb tot, després de reflexionar-hi una mica em va retornar la serenor i el consol interior. Em vaig adonar que era la mateixa estratègia que havia fet servir Roma en contra del modest, petit i pobre Fòrum Joan Alsina. Es veu que el Fòrum érem com una espècie de "dimoni gros" que fèiem mal a l’Església Universal. Si no fora així, no entenc l’interès de Roma en el Fòrum. No entenc el “Gerona, la cattiva Gerona!”. No entenc que tres bisbes diocesans hagin estat advertits, progressivament, i alliçonats en contra del Fòrum. Però ara parlem d’una altra cosa.

Diu que aquest grup d’experts va ser nomenat per Ban Ki-moon, coreà, Secretari General de l’ONU. (Si ja tenia poca confiança en l’ONU i en l’OMS, ara encara en tinc menys, després d’aquest afer i del de les vacunes de la grip A). Pel que fa a mi, la presidenta de la OMS (madame WU, suposo que de Honk Kong) I el president de l’ONU (el coreà Ban-Ki-moon) ja no em suposen gens de credibilitat; els veig massa entregats als interessos de les grans potències, especialment americanes.

Escodrinyaré amb atenció allà on sigui, per treure’n l’aigua clara. Però, mentrestant, dono veu a la Fundació s’Olivar i a Inshuti perquè s’expressin. Ho trec del mateix Periódico (en català) del 26/11/09 p. 12).

Joan Casòliva (o Gasòliva?), professor de religió d’un Institut de Navarcles, responsable de l’associació Inshuti, diu: “Com que la querrella, instruïda per l’Audiència Nacional, tira cap endavant (es refereix a l’acció del Jutge Andreu, de l’Audiència Nacional, en contra d’una bona colla de comandaments tutsi del govern ruandès, entre els quals hi ha el president), pretenen desacreditar els querellants vinculant-nos amb aquest grup armat”. I afegeix: “El treball de l’ONU és desastrós i per això no té cap inconvenient a intentar desacreditar-nos a favor del Govern ruandès”.
Juan Carrero, de la Fundació mallorquina s’Olivar, es manifesta d’una manera semblant: “L’ONU no hauria de basar els seus informes en un conegut sindicat de delators ruandès que aporta testimonis falsos”.

Hi ha molta informació i moltes opinions que defensen que l’ONU s’ha entregat als interessos dels Estats Units i de les grans companyies explotadores del coltan, de l’or, dels diamants, de la casiterita i altres minerals preciosos, com el cobre o el cobalt. Els explotadors, sovint paguen aquests espolis amb armes per continuar la guerra.

Fa mal als ulls i a la consciència veure un titular del diari PÚBLICO (26/11/09 p. 2), amb lletres grosses i en negreta, a tres quarts de plana: “Curas católicos desvían fondos para la guerrilla”. Tot es basa en aquest remaleït informe “d’experts” de l’ONU. En surt molt mal parat un missioner catòlic italià i, sobretot, un capellà belga. Potser l’ONU arribarà a la conclusió que aquests informes són falsos. Però el mal ja estarà fet.

No és això el que necessita Ruanda, Burundi, el Congo i la regió dels grans llacs en general. Molts recordareu aquell reportatge escruixidor sobre l’explotació per companyies occidentals que operen des de Tanzània de la perca del Nil del llac Victòria.

La veritat? Avui dia és gairebé impossible arribar a la veritat. Hi ha tants interessos creats! Per això us animo a cercar informació alternativa. I, mentrestant, no us cregueu com tòtiles aquestes informacions interessades. La “Missió de Pau” de les Nacions Unides al Congo s’ha vist fortament qüestionada i denunciada per organitzacions internacionals com Pax Christi, War Child i Oxfam. Acusen l’ONU de fer una tasca perversa. En lloc de posar ordre i pau, es posen de part dels assassins i ataquen les organitzacions que treballen per la justícia i la pau. Nacions Unides ha decidit recolzar els seus patrons i no defensar les víctimes.

Unes darreres opinions, aparegudes a l’AVUI (unit ara al PUNT), el 26/11/09. Joan Casòliva: “Són acusacions absolutament falses que només pretenen llançar merda per la querella que es va presentar per l’assassinat de nou espanyols”. I Joan Carrero, de s’Olivar: “El govern ruandès està molt nerviós, no només per la querella, sinó també per la feina que fem de reforçar la consciència civil sobre aquests abusos i per l’última acció de l’oposició, que ha aconseguit consensuar una candidata única per a les eleccions presidencials d’agost del 2010 que, si se celebren amb transparència, guanyaria per majoria”. I acusa el govern tutsi ruandès “d’haver matat més que els hutus, responsables del genocidi del 1994”, i de protegir els interessos nordamericans a la zona, especialment l’extracció dels recursos minerals.

Per acabar, només vull dir que m’agradaria poder escoltar l’estrena de la Cantata “Joaquim Vallmajó”, que ja és a punt. M’agradaria que aquesta Cantata es pogués estrenar a la seu de les Nacions Unides, dirigida per Jordi Savall, per exemple.

pensaments per al diumenge

Aquests darrers dies de l’any eclesiàstic o litúrgic, els textos religiosos són plens de cataclismes, d’horrors, de judici final, de fi del món. Daniel el profeta omple el nostre horitzó de por, de visions, de malsons, de dracs i diables, de serpents de satanàs, de bèsties monstruoses. La literatura bíblico-profètica de l’Antic Testament és així. I, juntament amb això, és plena d’idees messiàniques. Els descobriments a les coves de Qumram, prop de la Mar Morta, ens va confirmar en aquesta idea. El llibre de Daniel és escrit en llengua aramea. Hi ha un segon llibre de Daniel, aquest escrit en grec, només admès com a llibre sagrat per l’Església Catòlica. És ple de pregàries, himnes i càntics i, de propina, la deliciosa història de Susanna (la casta Susanna), acusada d’adulteri per dos vells lúbrics. La història acaba bé per a Susanna i malament per als vells, gràcies a la intervenció de Daniel, que presideix un judici molt pintoresc.

Jesús, com a bon jueu, i que adreça el seu missatge als jueus (sobretot) fa servir moltes vegades aquest llenguatge apocalíptic o profètic per significar que el seu temps és un temps ben diferent del que estan vivint. La narració evangèlica ha de coordinar-se, forçosament, amb la narració bíblica. I, si l’una està arrelada en els grans mites de la humanitat, l’altra és el missatge d’un “rabí” que trenca motllos.

Quan jo era petit i estudiava història sagrada, el profeta Daniel sempre se m’havia mostrat com un personatge simpàtic. Una mica esotèric i fantàstic; però simpàtic. Eren els temps del domini del rei Nabucodonosor (quanta broma no havíem fet amb aquest nom!). Eren aquells temps meravellosos (una espècie d’”Alicia in wonderland”), en els quals els rei organitzava un gran convit i, quan tenia la sala plena, amb la gent menjant i bevent a cor què vols, sortia del no-res una mà sinistra, que es posava a escriure a la paret de la sala (“Mane, Tezel, Fares”!. Després han anat corregint la grafia). Tothom quedava blanc com la mateixa paret, de l’esglai. Ningú no entenia que volien dir aquestes paraules. I surt Daniel, el vident, el profeta, aquell que s’havia salvat de la fornal i de la fossa dels lleons. Daniel és capaç d’interpretar els llenguatges ocults (una espècie de “guerra de les galàxies” “avant la lettre”). I li explica al rei què és el que li succeirà en un futur proper.

Quan vaig entrar al Seminari, vaig estudiar història sagrada amb mossèn Joan Cufí, com a professor; i amb un llibre preciós (em sembla que era de l’editorial Gili), amb cobertes de cartró i amb dibuixos a la ploma. A mi m’agradava molt la història sagrada. Els qui tenim la imaginació desbordant, ens agraden aquestes històries de la vora del foc. Mossèn Cufí era un professor molt peculiar: petit, rodanxó. Quan reia, tremolava la seva panxa i tota la tarima. Però quan s’enfadava…ai fillets! Clavava unes “gardeles” monumentals. “Et bufetejaré” –deia. Tenia sempre a la mà un llapis minúscul, amb el qual feia les seves anotacions. Sempre el mateix llapis (o així ens ho semblava). Un llapis més petit que el seu dit petit; i això que el tenia petit, el dit.
Tenia una virtut especial a l’hora d’explicar la història bíblica. Les seves floritures i comentaris es feien famosos de generació en generació. Els seus acudits (molt suats i sempre els mateixos) tenien una certa gràcia, explicats per ell. Quin bon record que tinc de mossèn Cufí!

Jesús, que fa una mica de Daniel, també parla de cataclismes de difícil verificació. Parla de grans pors, de gran sofriment, de gran angoixa, abans que s’esdevingui allò que Ell anomena “la vinguda del Fill de l’Home, de l’Home”. Són els fragments apocalíptics del Nou Testament que després, l’evangeli de l’anomenat Joan durà a l’enèsima potència; sobretot al llibre de l’Apocalipsi, un altre llibre atribuiït a Joan, el profeta, escrit -sembla- a l’illa de Patmos.
Recordem que tot aquest relat apocalíptic, en Jesús, cal entendre’l a la llum del capítol 25 de l’Evangeli de Mateu.

Vivim temps turbulents, temps moguts, temps dolents, “troubled times”. Ens anirà bé sentir unes paraules de Nikos Kazantzakis (1883-1957), al seu llibre Asketiké (Ascètica. 1945): “Vénen trerratrèmols. L’illa s’agita. Un cantó s’enfonsa, un altre sorgeix entre les ones obagues. La ment és un treballador del mar, i la seva missió és posar un dic al caos. De totes aquestes generacions, de totes les desgràcies i les alegries, dels amors i les guerres, de les idees, sorgeix una veu pura i serena; pura i serena, ja que conté tots els pecats i les inquietuds de l’home que lluita, els supera i s’enfila més amunt. Enmig d’aquesta massa humana, n’hi ha un que puja, reptant sobre mans i peus, ofegat en llàgrimes i sang, i lluita per salvar-se. Per salvar-se de qui? Del cos, que el constreny, del poble, que l’oprimeix, de la carn, del cor i dels pensaments de l’home. Senyor, qui ets? Com un centaure t’aixeques davant meu, amb les mans esteses al cel, amb els peus clavats en el fang. Sóc Aquell qui puja sempre! Per què puges? Et turmentes, lluites, maldes per fugir de la bèstia i de l’home No em deixis!...Senyor, per què tremoles? Tinc por! La fosca pujada no té fi. El meu cap és una flama que sempre empeny amunt, però sempre bufa la brisa de la nit per tal d’apagar-me. La meva lluita està contínuament en perill. Tota la meva lluita corre perill en cada cos. Camino, ensopego enmig de les carns com un vianant nocturn i crido: Auxili!”. Bellíssimes paraules d'aquest novel.lista cristià, premi Nobel de Literatura.

la missa de difunts de verdi

Trobaríem pocs músics, a la història de la música, que no s’hagin plantejat, en algun moment de la seva vida, escriure la música per a una missa de “requiem”. Giuseppe Verdi no n’és una excepció.

Verdi va néixer prop de Parma, l’any 1813, i va morir a Milà l’any 1901. Una llarga vida (88 anys) dedicats completament a l’art musical, sobretot a l’òpera. Com que era de família modesta, no li va ser gens fàcil dedicar-se, i triomfar!, en aquest món tan especial i tan ple d’enveges.
Comença a escriure música als 15 anys. Li van refusar l’ingrés al Conservatori de Milà. Va tenir la sort de rebre lliçons del mestre Vincenzo Lavigna, clavecí solista de la Scala. A partir d’aquí, les coses van anar millorant poc a poc. L’any 1836 es casa. El 1939 li estrenen la primera òpera “Un giorno di regno”. Poc a poc van anar arribant les seves grans òperes: “I Due Foscari”, “Macbeth”, “Luisa Miller”, “Nabucco”, “Don Carlos” “Falstaff”, “Aida”, “Othello”. I la cèlebre trilogia: “Rigoletto”, “Il Trovatore” i “La Traviatta”.
Els italians saben de memòria (i canten) els fragments més importants de les grans òperes italianes. Ja he explicat alguna vegada com, en un poblet prop del llac de Como, hi vaig tenir un amic, en Fabio Ciapponi, que em va convidar per la festa major del seu poble. Vaig celebrar una missa en un italià força defectuós. I vaig predicar en francès. Em Fabio em va dir que això donava categoria a la missa. I ell m’anava traduint. La “mamma” d’en Fabio em va tractar com si fos un altre fill. Aquell vespre, tot el poble va sortir al carrer, en un sopar popular, en el qual tothom duia el que tenia i ho posava en comú. Acabat el sopar, a l’hora de la “grappetta”, vam acabar tots enfilats a les taules i cadires, cantant el “Va pensiero” i el "Nessun dorma...a l'alba vincerò". Magnífic i majestuós, impensable en una reunió de “sobris” catalans. Tothom volia saludar “il prète catalano qui parla italiano e francese”. A prop del poble hi havia un indret anomenat "piano dei catalani" (pla dels catalans). Es veu que allí, un exèrcit català va rebre una bona "sumanta" de part de les forces locals.

Verdi també es va dedicar (poc) a la música sacra. Li coneixem les Quatro Pezzi Sacri (Ave Maria, Stabat Mater, Te Deum i Lauda a la Vergine), el Tantum Ergo, el Pater Noster i, sobretot, la Messa da Requiem.

Un rèquiem operístic (com s’escau a una obra de Verdi). Fosc, tètric, ombrívol, sinistre, tot en to menor. Però gens trist! Vitalista com era Verdi, composa un rèquiem llarg i treballat. Sempre dóna la impressió de contemplar les coses des de la visió de qui es troba davant del Pare Etern, al moment de passar comptes. Hi ha crits, udols, plors, planys. Però també hi ha esperança, l’esperança del creient.

Us recomano que us fixeu en l’inici del “Kyrie” i en l’inici del “Dies Irae”. Són, per a mi, els moment que frapen més l’esperit. Els “soli”, massa operístics, pel meu gust. L’he reescoltat (quantes vegades, ja, Déu meu!) en una versió DG de l’any 1972 (37 anys enrere). Amb Mirella Freni, Soprano; Christa Ludwig, contralto; Carlo Cossutta, tenor; i Nicolai Ghiaurov. Baix. Els Wiener Sigverein i l’Orquestra Filharmònica de Viena. Dirigits pel gran Herbert Von Karajan. Un gran plaer per a l’esperit. Espero que hi disfruteu espiritualment.

carta al papa (i 3)

“Voilà!” la tercera (i darrera) part de la carta oberta que el jesuïta egiptolibanès de 75 anys, Emile Boulad, adreça al Papa Benet XVI.

Em sembla que la lectura haurà estat saludable en aquest final de l’any litúrgic i començament de l’Advent, en qué les lectures bíbliques de la missa (la Paraula de Déu, en llenguatge cristià) ens parlen d’uns temps finals, uns temps revolucionats (la imatge del judici final és prou expressiva). Michelangelo ho va plasmar meravellosament -com si es tractés d’un miracle artístic- al sostre de la capella Sixtina, al Vaticà. El relat mític del Judici Final i de la segona vinguda de Jesucrist per jutjar el món i els homes el trobem als tres relats evangèlics (Mateu, Marc, Lluc) i ha configurat tot un “modus agendi” en la vida de l’Església Catòlica fins fa quatre dies, com aquell qui diu. Generacions i generacions de cristians hem estat educats en la por del judici i de l’infern. L’infern resultava de molt bon explicar, fins i tot gràficament. No tant el cel: és de molt mal explicar i plasmar una felicitat eterna sense massa connotacions corporals i sexuals. El que ja no se’ns deia tant era que aquest judici final calia precisar-lo a la llum del capítol 25 de l’Evangeli de Mateu. Allí se’ns identifica Crist i Jutge amb “l’altre”, amb el proisme, sobretot el pobre, el petit, l’esclafat, el famolenc, l’emigrant…Això ja no era de tan bon digerir per part de l’Església. Aquest punt el va recollir el Concili Vaticà II a la Constitució Pastoral “Gaudium et Spes” (El goig i l’esperança), sens dubte el document més important del Concili Vaticà II, tan arraconat a hores d’ara.

Com acaba la seva carta el nostre bon jesuïta? Es pregunta: què cal fer davant d’aquesta situació eclesial tan galdosa?. I diu que “l’Església d’avui té una necessitat imperiosa i urgent d’una triple reforma”.

1.- Una reforma teològica i catequètica per repensar la fe i reformular-la de manera coherent per als nostres contemporanis. I recalca que la fe, avui, és una superestructura inútil que ja no significa res, que no dóna sentit a l’existència, és una pura ornamentació que cau per ella mateixa.

2.- Una reforma pastoral que es proposi repensar (i canviar) de dalt a baix les estructures del passat.

3.- Una reforma espiritual que revivifiqui la mística i repensi els sagraments. Cal que recuperin la dimensió existencial, que s’articulin a la vida.

“L’Església d’avui és massa formal, massa formalista. Es té la impressió que la institució ofega el carisma i que el que compta finalment és una estabilitat molt exterior, una respectabilitat de superfície, una certa façana. No estem corrent el risc de veure’ns un dia tractats per Jesús de sepulcres emblanquinats?”.

I suggereix la convocatòria urgent, a nivell de l’Església universal, d’un Sínode (de “sin odos”, camí fet en comú). En ell hi haurien de participar tots els cristians, tant els catòlics com els altres cristians. Tots plegats estudiaríem aquests aspectes assenyalats pel mateix P. Boulad. Un Sínode que durés tres anys i que finís amb una Assemblea General (evitant el terme “Concili”) que resumiria tot allò que s’hagués tractat i en trauria conclusions operatives.

“Acabo, Sant Pare, demanat-vos que perdoneu la meva franquesa i la meva audàcia, i sol.licitant la vostra paternal benedicció. Permeteu-me també dir-vos que visc aquests dies amb la vostra companyia, gràcies al vostre llibre destacable, Jesús de Natzaret, que és objecte de la meva lectura espiritual i de la meva meditació quotidiana. Sincerament vostre en el Senyor.- P. Henri Boulad, s.j.- henriboulad@yahoo.com.- Collège de la Sainte Famille. B.P. 73 Faggala, El Caire. Egipte. Graz, le 17 juillet 2007”.

Molts es pensaven que era una carta recent. És de fa dos anys. Resposta? No me’n consta cap. Actualment, el P. Henri Boulad, si encara és viu, ja té més de 77 anys.

carta al papa (2)

Dimarts us vaig transcriure la primera part de la carta que el jesuïta egiptolibanès, de ritu melquita, Henri Boulad, de 75 anys, va adreçar a Benet XVI, en la qual el bon home esplaiava la seva ànima explicant-li la situació angoixosa en què es troba avui dia l’Església Catòlica.

Avui us en transcric la segona part, tan interessant com la primera.
El jesuïta comença explicant la reacció de l’Església Catòlica davant d’aquestes constatacions. I diu que l’Església (suposo que vol dir la jerarquia, sobretot) tendeix a minimitzar la gravetat de la situació i intenta consolar-se dient-se que hi ha un cert renaixament en la seva ala més tradicional. I que als països del Tercer Món les coses van millor. O acut a un recurs més tòpic: la confiança que el Senyor, que l’ha sostinguda durant 20 segles, li farà superar aquesta crisi, com ho ha fet amb totes les altres al llarg de la seva història. “Tenim, de part del Senyor, la promesa de vida eterna”.

Ara no recordo quin sociòleg diu que no hi ha cap cultura ni cap religió que duri més de 20 segles en tota la seva esplendor. Tampoc no sé si això és així. No tinc ni les dades ni els coneixements suficients per recolzar o negar aquesta afirmació. El que sí puc constatar és que la tendència actual de la cultura occidental no té res a veure amb la tendència de la cultura de tansols fa cent anys. Estem en plena cultura de la caiguda de mites, creences, valors, estem en plena globalització cultural (el que passa aquí, en cosa d’hores, per no dir de minuts o de segons, passa a l’altre cap de la terra), estem en plena globalització econòmica fracassada: la caiguda d’unes societats econòmiques als Estats Units va provocar la caiguda en cadena d’altres societats a tot el món. I els qui se n’aprofitaren, els lladres dels Estats Units, són semblants als lladres de Catalunya.

La postura de l’Església és ben poc realista, a la vista del que està passant. Tornem al que diu el jesuïta:

Els problemes d’avui i de demà no es resoldran recolzant-se en el passat i cercant-ne els aspectes positius.
L’aparent vitalitat de les Esglésies del Tercer Món és enganyosa. Tard o d’hora, aquestes Esglésies passaran per les mateixes crisis que ha conegut la cristiandat europea.
L’ Església ha deixat de banda un fet: la modernitat. Per això es troba en crisi. El Vaticà II va intentar recuperar el temps perdut. Però hom té la impressió que l’Església ha tancat les portes que es van obrir llavors i intenta girar-se cap a Trento i el Vaticà I. Ja no cal ni somiar un Vaticà III (la idea de molts eclesiàstics il.lustres com, per exemple, el cardenal Martini). Joan Pau II deia: “No hi ha cap alternativa al Vaticà II”. (És curiós. Aquests darrers dies he estat repassant uns papers antics d’en Modest. Són de fa uns 40 anys. I en Modest diu això mateix que el jesuïta).
Aquesta postura és la postura de l’estruç, que enterra el cap a la sorra. Fins quan l’Església es negarà a mirar les coses de cara? Fins quan intentarà salvar unes aparences, una façana que avui no il.lusiona ningú? Fins quan es girarà de culs a tota crítica, crispant-se i negant qualsevol possibilitat de rectificació i, per tant, de renaixement? Fins quan ajornarà la reforma que és absolutament necessària i que, cada minut que passa, es fa més llunyana i més impossible?
L’ Església ha de ser sal del món, llum de la terra, llevat enmig de la pasta. I no ho serà si, en lloc de mirar endavant, mira només enrere. La història no espera. I menys en la nostra època, en què el ritme s’accelera, s’embala constantment.
Per què no fa com les empreses comercials, quan noten que alguna cosa no funciona? Per què no es planteja un radical “aggiornamento”?
Mandra, covardia, orgull, falta d’imaginació, manca de creativitat, quietisme culpable. Crist diu a l’Evangeli: “Els fills de les tenebres són molt més hàbils en la gestió dels seus afers que els fills de la llum”.

una revista integrista

Abans d’ahir vaig comprar la revista Alba del Tercer Milenio. M’agrada, de tant en tant, “veure de quin mal hem de morir”.

A la capçalera du el número 252, del 20 al 26 de novembre de 2009, any VI. I, a la portada apareix una gran fotografia de la cara de Leonardo Boff, amb la llegenda a tota plana “Leonardo Boff Sumo Pontífice de la Onu”. I posa tres frases atribuïbles (se suposa) a Leonardo off. “La especie humana es un parásito de la tierra”. “Es mucho mejor para ella que desaparezcamos”. “Ojalá se desarrolle una infraestructura biológica candidata a sucedernos”. Tant podrien ser d’ell com del “moro mussa”.

L’editorial parla del Secretari de la Conferència Episcopal Espanyola, Mons. Juan Antonio Martínez Camino, bisbe auxiliar de Madrid. L’arrancada ja és tot un poema: “Se nos iría todo el espacio de este editorial en enumerar las razones de nuestro apoyo –y felicitación- a las declaraciones de Juan Antonio Martínez Camino sobre las consecuencias de la autoría en abortar, de la complicidad activa o del apoyo a una legislación y práctica injusta por homicidio. No se arrugue, monseñor”. Fantàstic! Literatura religiosa integrista de primera magnitud.
Després, hi ha el comentari del Director: “Lo de Boff no es un bluf. Montó la Teología de la Liberación y cuando aquello empezó a irse por la vertical que va derechita al garete, se inventó la Teología de la Ecología: todo menos quedarse sin parroquia”. Quina manera tan tonta de dir bestieses i, fins i tot, imprecisions, com què Boff “montó la Teología de la Liberación”. Això no és veritat. No va ser ell el qui la va muntar. Va ser un peruà, Gustavo Gutiérrez.

A les cartes al director n’hi ha una d’un gironí (també pretesament), Pedro J. Piqueras Ibáñez, de Girona. Diu el sr. Piqueras que el president Zapatero (sic) va fer el ridícul quan va comparar la caiguda del mur de Berlín amb la mort de Franco “es decir, la caída del comunismo con la del franquismo”. El senyor Rodríguez Zapatero segurament que ha fet el ridícul més d’una vegada. Però no precisament per això, per més que s’hi esforci el senyor Piqueras Ibáñez, “por mucho que se esfuercen él y los suyos, “como que no”, que ya no cuela, que no se pueden mezclar churras con merinas, tampoco tiene que ver nada lo que pasó en la España de entonces con lo que ocasionó la construcción de esta frontera contranatural”. Y, ¿cómo lo sabe, señor Piqueras? Això de “mezclar churras con merinas”, els de Girona no ho sabem. Som molt incults quan es tracta de desxifrar el lleguatge de papagai de Madrid.

A les pàgines 8 i 9 hi ha un reportatge d’un tal Luís Losada Pescador, sobre la “píndola del dia després”. Fa una sèrie d’afirmacions, però no en demostra gairebé cap. Diu: “O vendéis la PDD o la vendemos en Carrefour”. Qui la va fer, aquesta afirmació, tan peculiar i contundent, i en quin context? I fa una pregunta totalment capciosa: “Si la píldora se comercializara en grandes superficies, ¿por qué no también el resto de fármacos?”. En una entradeta (em penso que ells en diuen mancheta) posa un titular “En Baleares se acosa a los farmacéuticos para que vendan”. En el cos de l’entradeta no es demostra enlloc el “acoso”. D’aquesta manera, és molt fàcil fer reportatges rimbombants i estúpids.

Però la “grossa” se l’emporta Leonardo Boff, a les pàgines 16 i 17. Es un reportatge d’un tal José R. Barros. Sí, Boff s'emporta els focs artificials i el petard gros.
Mira, hi ha una cosa que els haig d’agrair. Jo no en sabia res d’aquest congrés i ells me’n donen notícia. “El V Congreso Internacional de la Carta de la Tierra” es va celebrar a Madrid els dies 14 i 15 de novembre passats. Patrocinada, suposo (ells diuen “bajo la tutela”) de la Fundación Valores i (ara va de bò) “el apoyo entusiasta, entre otros, de la Unesco, terminal adoctrinadora de la ONU”. Quina manera més barroera de definir la UNESCO!
I es veu que Boff, segons el criteri d’ALBA, fou l’estrella fulgurant del Congrés. Després de fer-ne la biografia en quatre ratlletes d’una columna de terç de pàgina, comença a descarregar les bateries en contra del pobre Leonardo. Diu: “Desde los comienzos de su carrera, la heterodoxia ha sido su leitmotiv, no sólo en un plano académico, sino también vital, incluso vocacional: colgó los hábitos en 1992 (el 500 aniversari en què els pillets espanyols es van apoderar d’Amèrica; ja hi havia Millets, llavors)”.
I aquí comença la narració de tota una llarga sèrie de “numerets” protagonitzats (segons l’autor) per Boff: va capgirar el programa per proclamar, sense previ avís, una “Declaración Universal del Bien Común de la Madre Tierra y la Humanidad”, redactada per ell mateix, amb les ajudes (diu) de Miguel d’Escoto, Noam Chomsky i Joseph Stiglitz (Déu n’hi do amb la categoria dels ajudants!). Es veu que això era una conferència que Boff va fer a l’Argentina, l’any 2006. I un periodista que es fa anomenar Juan C. Sanahuja es cuida de subratllar les “perles” que va deixar anar Boff.
Cal fer, diu el redactor, un nou Contracte Social. Però no el de Rousseau (el periodista l’anomena Rosseau; però, siguem benignes. Es deu tractar d’una errata d’impremta), sinó el de Boff.
Explica que Boff va ser l’encarregat, amb el recolzament de 60 països, de redactar la resolució a fi que el Dia Mundial de la Terra es denomini, en endavant el Dia Internacional de la Mare Terra. Diu que aquesta proposta (“como ya ha (sic) informó ALBA) fou aprovada el 22 d’abril passat a l’Assemblea General de les Nacions Unides.
Tampoc no queda gens bé el Secretari General de la ONU, el sudcoreà Ban Ki-moon. Es veu que “és amic de Boff” (i això és un mal?). Es veu que entre Boff i la ONU hi ha una espècie de conxorxa pr carregar-se el catolicisme. Boff diu “que hem de superar la visió tribalista, pròpia de les religions abrahàmiques, que són les més violentes” i revaloritzar tot allò que hi ha de bo en les diferents religions.
Una “perla” final, atribuïda a Boff: “(unir) las fuerzas de la tecno-ciencia y de las religiones para superar el fundamentalismo y el dogmatismo religioso, que también está presente en la Iglesia Católica. De hecho, el actual Papa tiene rasgos de fundamentalismo”.

Hauré de demanar les actes d’aquest congrés per compulsar tota aquesta bateria d’afirmacions, de les quals no en sabia res fins al moment present.

carta personal al papa

Cada setmana arriben a les meves mans molts “papers”. D’entre ells n’he estirat un, avui, que m’ha semblant interessant. Es tracta d’una carta personal al Papa del jesuïta Henri Boulad, egiptolibanès de ritu melquita, de 76 anys, que ha treballat molts anys, a nivells directius, a l’Església Catòlica d’Egipte, d’Àfrica del Nord i d’Orient Mitjà.. A més de la llengua àrab, parla francès, hongarès i alemany. I suposo que també anglès i italià. La carta és llarga. Potser l’hauré de reproduir en dues tongades. Diu:

“La pràctica religiosa es troba en declivi constant. Les esglésies d’Europa i del Canadà, només les freqüenten un nombre cada vegada més reduït de persones de la tercera edat, que aviat hauran desaparegut. Aleshores l’única cosa que es podrà fer serà tancar aquestes esglésies, o transformar-les en museus, en mesquites, en clubs o en biblioteques municipals, cosa que ja es fa. El que em sorprèn, és que moltes d’aquestes esglésies estan completament renovades i modernitzades amb grans despeses per tal d’atreure els fidels. Però no és això el que frenarà l’èxode.
Els seminaris i noviciats es buiden al mateix ritme, i les vocacions es troben en caiguda lliure. El futur és més aviat fosc i un es pregunta qui prendrà el relleu. Cada vegada hi ha més parròquies europees que són assumides actualment per sacerdots d’Àsia o de l’Àfrica.
Molts sacerdots deixen el sacerdoci i el petit nombre dels que encara l’exerceixen -l’edat dels quals ultrapassa sovint la jubilació- ha d’assegurar el servei de diverses parròquies, de manera expeditiva i administrativa. Molts entre aquests, tant a Europa com al Tercer Món, viuen en concubinatge i ho saben els seus fidels, que sovint els aproven, i també el seu bisbe, que no els pot aprovar, però…davant la penúria de sacerdots…
El llenguatge de l’Església és propi d’una altra època, anacrònic, avorrit, repetitiu, moralitzant, totalment inadaptat a la nostra època. No es tracta en absolut de seguir el corrent i de fer demagògia, ja que el missatge de l’Evangeli ha de ser presentat en tota la seva cruesa i la seva exigència. El que caldria més aviat, és de procedir a aquesta “nova evangelització” a la qual ens convidava Joan Pau II. Però aquesta, contràriament al que molts pensen, no consisteix de cap manera a repetir l’antiga, ja que no té mordent, sinó a innovar, inventar un nou llenguatge que repeteixi la fe de manera pertinent i significant per a l’home d’avui.
Això només es podrà fer mitjançant un renaixement en profunditat de la teologia i de la catequesi, que haurien de ser repensades i ser reformulades de cap a peus. Un sacerdot i religiós alemany que he trobat recentment em deia que la paraula “mística” no figurava ni una sola vegada en “El nou Catecisme”. Vaig quedar estabornit. Hem de reconèixer també que la nostra fe és molt cerebral, abstracta, dogmàtica i parla molt poc al cor i al cos.
Com a conseqüència, un gran nombre de cristians es giren cap a les religions d’Àsia, les sectes, el New Age, les esglésies evangèliques, l’ocultisme, etc...Com sorprendre-se’n? Van a buscar en un altre lloc l’aliment que no troben a casa nostra, ja que tenen la impressió que els donem pedres en lloc de pa. La fe cristiana que abans donava un sentit a la vida de la gent, avui és per a ells un enigma, la supervivència d’un passat superat.
En l’aspecte moral i ètic, les declaracions del Magisteri, repetides fins a la sacietat, sobre el matrimoni, la contracepció, l’avortament, l’eutanàsia, l’homosexualitat, el matrimoni dels sacerdots, els divorciats tornats a casar,etc...ja no impressionen ningú i només generen cansament i indiferència. Tots aquests problemes morals i pastorals mereixen alguna cosa més que declaracions fulminants. Necessiten un enfocament pastoral, sociològic, psicològic, humà...en una línia més evangèlica.
L’Església Catòlica, que durant segles ha estat la gran educadora d’Europa, sembla oblidar que aquesta Europa ha arribat a la maduresa. La nostra Europa adulta es nega a ser tractada com a menor d’edat. L’estil paternalista d’una Església Mater et Magistra ha caducat definitivament i ja no enganxa més avui. Els nostres cristians han après a pensar per ells mateixos i no estan disposats a empassar-se qualsevol cosa.
Les nacions més catòliques d’abans -França, “filla gran de l’Església”, o el Canadà francès ulltracatòlic- han fet un gir de 180 graus i han entrat en l’ateisme, l’anticlericalisme, l’agnosticisme, la indiferència. Per a algunes altres nacions europees, el procés està en curs. Es constata que els pobles més “covats” i protegits per l’Església en el passat, són els que més fortament reaccionen contra ella.
El diàleg amb les altres Esglésies i les altres religions marca avui un retrocés inquietant. Els progressos destacables realitzats des de fa mig segle, semblen compromesos en aquests moments”.

espiritualitat sense religió?

De la mateixa manera que diuen que Torras i Bages va dir: “Catalunya, serà cristiana o no serà”, també diuen que Karl Rahner va dir: “El segle XXI serà místic o no serà”.

Són frases ambigües, de mal interpretar: com l’oracle de Delfos: “Ibis Redibis Non Morieris In Proelio” (Aniràs-Tornaràs-No-Moriràs-A-La-Batalla). Depèn d’on respiris o d’on posis la coma o les comes, o els punts d’interrogació, canvia radicalment el sentit. Amb Torras i Bages s’ha fet molta “conya marinera”. Per exemple: “Catalunya serà; cristiana o no, serà”. Sembla més evident el sentit de la frase atribuïda a Karl Rahner. Però tampoc no cal pas estar-ne ben segur. Qualsevol dia pot sortir algú que la interpreti de manera diferent. Diuen que el germà de Karl Rahner, Hugh, va dir: “Ja sé quina tasca tindré al cel: traduir a l’alemany les obres del meu germà”. La ironia germànica és molt bonica i precisa. Certament que els escrits de Karl Rahner són molt embolicats i difícils d’entendre; i la llengua hi té alguna cosa a veure.

De manera que, quan el filòsof E. Lévinas deia: “No hi ha res en una gran espiritualitat que estigui absolutament absent en una altra gran espiritualitat”, ens estava dient una cosa que hom podia contemplar des de diferents angles. O, quan el president francès, Nicolas Sarkozy, deia una cosa semblant davant del Papa Benet XVI. Sarkozy deia que precindir de les religions és una bogeria, un atac a la cultura. Quan deia això, què hi havia al pensament íntim, a “l’arrière-pensée” de Sarkozy? No ho podem saber, tractant-se d’un home tan hàbil i oportunista com ho és el president francès. A mi em sembla que només era una frase “pour épater le bourgeois”. Per quedar bé. I res més. Benet XVI, amb tot, es mostrava satisfet i complagut per les paraules del president francès. Aquest Papa es manifesta com a persona d’una candidesa impressionant. No és que em sàpiga greu, no. Però hom suposa que el Papa hauria de tenir una mica més de murrieria.

Però, sigui com sigui, la pregunta que ens fèiem molts era de si es podia cercar una espiritualitat només al si de les religions, o també més enllà de les religions. O el que ve a ser un tema paral.lel: la cultura cristiana és un senyal identificatiu d’Europa? No podem prescindir de la cultura cristiana per entendre Europa? Aquesta pregunta és molt pertinent en aquest moment en què l’islam i la seva cultura envaeixen Europa (certament a través dels pobres i marginats, cosa que provoca un altre interrogant a la concepció cristiana de la vida).
Alguns ja han respost. I diuen que l’islam no té res de bo, que és un perill greu per a Europa, que és nefast per a la nostra cultura, per a la nostra civilització. El Papa ja es va avançar en aquesta línia, al discurs de Ratisbona. Però va haver de fer marxa enrere, degut a les protestes del món islàmic. La postura més clara en contra de l’islam podria quedar exemplificada en dues dones periodistes: una ja morta, Oriana Fallacci; i l’altra vivent, Pilar Rahola. Dues opinions molt dures en contra de l’islam i de la seva cultura, especialment en tot el que té a veure amb el menyspreu de la dona i amb la no acceptació de les altres confessions religioses.

Bé. Deixem aquest punt. Jo no he arribat mai a la conclusió que es pugui parlar d’espiritualitat islàmica, tret d’alguns aspectes marginals, com ho seria el sufisme. Però confesso la meva ignorància en aquest tema.

Cultura i religió, són dos termes que es confonen? Almenys en el cas de la cultura i la religió cristiana, sí. Algun dia d’aquests em llegiré Mircea Eliade per veure què diu, tot i que em fa una mica de mandra. També tinc a l’abast de la mà, com a llibres que em cal llegir, els del sociòleg francès, Émile Durkheim (1858-1917), sobretot “Les formes elementals de la vida religiosa”.

Tornant a la hipòtesi inicial: El futur, serà religiós, encara que no creient? A favor d’aquesta hipòtesi, podem dir que actualment hi ha moltes persones que se senten “religioses”, tot i que no se senten “creients”. Persones que parlen de l’ànima, del silenci interior, de la meditació, del desert, de la soletat, de la mística, de l’espiritualitat…però que no necessiten cap classe de “déu”.
Ja fa anys que, a Europa i als Estats Units, va esclatar la Teologia de la mort de Déu (dècada dels 60), (Robinson, Cox, Tillich, Bonhoefer). Aquest darrer va ser un dels primers; a partir del seu rebuig del nazisme i dels camps de concentració. De fet ell va ser executat pels nazis en un camp, l’any 1945. La seva “Ètica”, per tant, era dels anys quaranta. Em sembla que no vam entendre ben bé aquesta teologia de la mort de Déu. La seguíem perquè era moda. Però no en copsàvem la seva profunditat. És ara que comencem a entrellucar-ne les coordenades. Hem entrat en un món amb molts déus, però sense Déu. Hem entrat en un món de presència callada de Déu. Un món que sant Joan de la Creu ja havia presentit (com a gran poeta que era). Però tampoc no el vam entendre.

Hi ha una realitat que ens destarota una mica (o força). És la mort. No la sabem explicar. Ni els creients ni els no creients (ateus, materialistes, positivistes i “tutti quanti”). La mort, per a un racional, que pensa i decideix per ell mateix, és el gran obstacle, el gran interrogant, el gran desafiament a l’hora d’explicar la vida humana. I no s’hi val allò que em sembla que és de Dostoievski: “Si no hi ha Déu, tot és lícit”.

Desitjaria que aquests pensaments desordenats, aquests interrogants sense massa context, simplement ens ajudessin a plantejar-nos algunes qüestions. En definitiva, a pensar una mica.
Quan ja tenia aquestes reflexions escrites, he rebut un conjunt de notes sobre C. G. Jung, un psicoanalista, deixeble de Freud, que va donar molta importància a l’espiritualitat.
En elles se’ns recorda que Jung va dir que no hi pot haver guariment sense integració de la dimensió espiritual. I afegeix que el drama de l’ésser humà actual (Jung va viure entre el 1875 i el 1961) és haver perdut l’espiritualitat i la seva capacitat de viure un sentiment de connexió (amb ella). I una frase seva, ben bonica i ben profunda: “L’ànima és el pare i la mare de totes les dificultats no resoltes que llancem al cel”.

el gran inquisidor

En aquest darrer diumenge de l’any litúrgic, festa de Crist, rei de l’Univers, m’abelleix recomanar-vos la lectura de la “llegenda del gran inquisidor”. La trobem al llibre de Fiòdor Dostoievski, “Els germans Karamàzov”, pp. 281-300. L’edició que jo tinc és de l’any 1990, i pertany al Club dels Novel.listes, amb versió catalana de Joan Sales.

Sens dubte que aquesta és una de les obres millors, per no dir la millor, del gran Dostoievski. Una gran obra totalment russa, atormentada, plena de problemes i interrogants religiosos, en ple segle XIX. Nikos Kazantzakis, l’escriptor grec recuperarà, ja al segle XX, aquesta temàtica religiosa amb un conjunt de grans novel.les, una de les quals és “El Crist de Nou crucificat” (em sembla que també la va traduir Joan Sales).

Dostoievski parla del rei Jesucrist, però d’un rei controlat per la Santa Inquisició. Situa l’acció al segle XVI a Sevilla, Espanya, “en l’època més terrible de la Inquisició, quan cada dia, en algun lloc del país, flamegen les fogueres a la glòria de Déu i en magnífics autos de fe cremaven els heretges”.

La trama és simple. Jesucrist es decideix a visitar Sevilla. I es topa amb un auto de fe de la Inquisició. Fa alguns miracles i la gent se sent atreta per la seva presència. El gran Inquisidor el tem. El fa agafar, el jutja (més que diàleg, li retreu coses), el condemna i el fa cremar a la foguera. Però, la cosa més bonica, literàriament parlant, és el monòleg del Gran Inquisidor. Kazantzakis reprèn un dels temes. Explica que Jesucrist es fa trobadís amb sant Pau (no el moment en què va caure del cavall sinó quan ja s’anava consolidant el cristianisme). S’identifica com a Jesucrist, el Messies, que Pau predica. I Pau li ve a dir que val més que torni a desaparèixer de seguida, perquè les coses ja estan massa avançades i ja no es poden deturar. Això també ho trobem al film “La darrera temptació de Crist”, de Scorsese.

Permeteu que us citi alguns paràgrafs del capítol del Gran Inquisidor.

“¡Oh, no és pas així que Ell prometé que tornaria, a la fi dels temps, en tota la seva glòria celeste, sobtadament, “com un llamp que brilla de l’Orient a l’Occident!”. No; Ell vol visitar els seus fills en el país precisament on espeteguen les fogueres dels heretges. En la seva misericòrdia infinita, torna entre els homes sota la forma que tenia durant els tres anys de la seva vida pública. Ve-te’l aquí davallant cap als carrerons sorollosos de la ciutat andalusa, on justament, el dia abans, en presència del rei, dels cortesans, dels cavallers, dels cardenals i de les dames més encisadores de la cort, el gran inquisidor ha cremat una centena d’heretges ad maiorem gloriam Dei. Apareix suaument, sense cridar l’atenció i -cosa rara- tots el reconeixen”.

“En la fosca, la porta de ferro del calabós s’obrí de sobte i aparegué el gran inquisidor, duent a la mà una teia encesa. Venia sol, la porta es tanca darrera seu. S’atura al llindar, contempla llargament la Santa Faç. Per fi se li acosta i deixant la teia damunt la taula, diu: ¿Ets tu? ¿Tu? -i com que no li torna resposta, afegeix de pressa-: No diguis res, calla. D’altra banda, què podries dir? Massa que ho sé. No tens dret a afegir ni una sola paraula més al que ja vas dir en altre temps. Per què has vingut a fer-nos nosa? Per què ens fas nosa, i ho saps molt bé. Però, saps què passarà demà? Jo ignoro qui ets Tu i no vull saber-ho: Tu o només la teva aparença; però demà et condemnaré i seràs cremat com el pitjor dels heretges, i aquell mateix poble que avui et besava els peus es precipitarà demà, a un senyal meu, per afegir llenya a la teva foguera. Ho saps? Potser sí –afegí el vell, capficat, amb els ulls fixos en el seu presoner”.

“No obstant, Tu ja hauries pogut prendre el glavi del Cèsar aleshores. Per què vas rebutjar aquest últim do? Seguint el tercer consell del poderós esperit, Tu hauries realitzat tot el que els homes busquen damunt la terra: un amo davant qui ajupir-se, la concòrdia en un formiguer comú, perquè la necessitat de la unió universal és el tercer i últim turment de la raça humana. La humanitat sempre ha tendit en el seu conjunt a organitzar-se sobre una base universal.Hi ha hagut grans pobles d’història perquè han sentit més que els altres la necessitat de la unió universal. Els grans conqueridors, els Tamerlan i els Gengis Khan, que han resseguit la terra com un huracà, encarnaven, també ells, sense tenir-ne consciència, aquesta aspiració dels pobles cap a la unitat. Acceptant la porpra del Cèsar, Tu hauries fundat l’imperi universal i donat la pau al món”.

“Però vaig obrir els ulls i no he volgut servir una causa sense seny. Vaig tornar endarrere, per ajuntar-me a aquells que corregien la teva obra. He deixat els orgullosos per tornar amb els humils, per fer la seva felicitat. Això que et dic s’acomplirà i el nostre imperi serà edificat. T’ho repeteixo: demà, a un senyal meu, veuràs aquest ramat dòcil com porta brases roents a la foguera on Tu pujaràs, per haver vingut a destorbar la nostra obra. Perquè si algú ha merescut més que tothom la foguera, ets Tu. Demà, jo et cremaré. Dixi.”