l'església francesa ens avisa

Els problemes que sofreix actualment l’Església Catòlica Francesa són un advertiment de futur per a l’Església de casa nostra. Jo sempre ho he vist així, puix ells van uns passos més endavant que nosaltres.

Fa un any, dia més dia menys, el President de la Conferència dels bisbes de França, el cardenal André Vingt-Trois, va dir: “el quid de la qüestió no és dur faldilles, sinó tenir alguna cosa al cap”. Parlava de les dones. Qui o què li va fer dir aquestes paraules tan desgraciades al cardenal francès? Em van fer pensar, tot i que tenen un sentit invers, en les paraules del convers anglès Chesterton: “L’església em pot obligar a llevar-me el capell, abans d’entrar al temple; però no em pot obligar-me a llevar-me el cap”.

Enguany, pel més d’octubre, hi havia prevista una manifestació (“une marche”) a París de catòlics francesos (a França els anomenen, despectivament, els “catho”) per donar a conèixer llur malestar davant de les orientacions actuals de l’Església Catòlica. Darrerament hi ha hagut molts catòlics francesos que han manifestat signes de contestació. Dic darrerament perquè la contestació ha estat sovintejada a l'església francesa. I, a diferència d'altres llocs, els seus bisbes els en fan cas.

A França s’ha creat, entre les dones catòliques, un comitè “de la jupe” (literalment, de la faldilla), un organisme femení (anava a dir feminista) per protestar del tracte que reben les dones a l’Església francesa. Dues fundadores del comitè van presentar una querella en contra del cardenal "vint-i-tres", al Tribunal Eclesiàstic.
El cardenal va precisar i matisar les seves declaracions. I sembla que tot va acabar aquí. Però resta com a un “avís per a navegants”.

Els catòlics francesos es van interrogar amb inquietud davant de l’acollida dels integristes per part de Benet XVI i per l’excomunió fulminant, dictada per un bisbe brasiler contra uns metges que van practicar un avortament a una noieta (un infant encara) violada i que va quedar encinta. Aquest segon punt (l’edicte d’excomunió) va ser recolzat per un cardenal, President d’un organisme de la Cúria diocesana (excuseu que no digui quin, puix em fa mitja vergonya tanta imbecil.litat).

El “comitè de la faldilla”, que té uns 500 simpatitzants (diuen) volen evitar el “cisme silent” que s’escampa per l’Església francesa. I en van enumerant els mals, que són els mateixos que aquí.

Paral.lelament a això, la Conferència Episcopal francesa, que fa pocs dies que va fer el plenari de la seva assemblea anual a Lourdes van tractar el tema de la penúria de capellans i de fidels. A França ja fa anys que es fa sentir la qüestió de la crisi de vocacions i que estan assejant el tema del reagrupament de parròquies. Però alguns bisbes diuen que la cosa no avança. Un bisbe diu: “La manca de preveres ens obliga a obrir altres portes”. I un altre: “la secularització ens empeny a anar a l’encontre de persones que no saben res de la fe catòlica, però que estan en recerca de sentit. En aquest context, hem de tenir el coratge d’anunciar la fe”. I un tercer diu que els grans actes massius i mediàtics no són suficients. Que l’Església d’avui necessita el testimoniatge de la “solidaritat ordinària” dels catòlics compromesos en la vida social o professional i “l’éducation au mystère de Dieu”.
Els bisbes van parlar, a Lourdes, del reagrupament (i, per tant, de la desaparició que comporta) de parròquies, dels equips pastorals itinerants, del recurs a preveres estrangers o de laics, caps de comunitat, que fan tasques fetes abans pels preveres (fins fa pocs anys), tret de l’Eucaristia. El bisbe de Saint-Etienne diu: “Un cap de comunitat pot fer molt. Per exemple, organitzar el transport a una missa programada en una vila veïna”???? Això fa el mateix efecte que va fer a aquells laics que es van oferir al rector per ajufar-lo a dirigir la parròquia. I que el rector els va dir: Sisplau, traslladin aquests bancs de lloc!
Però “el comitè de la faldilla” els diu que això és insuficient. I els bisbes estan molestos i no saben què cal respondre. De moment, han dit que continuaran la reflexió sobre el tema... a la plenària de la primavera vinent.

Juntament amb això, també es comenta que l’Església Catòlica francesa està perdent la seva influència al Vaticà. Fins i tot hi ha un informe d’una comissió de parlamentaris, inquieta per la pobre representació de l’Església de França a la Cúria romana.
Això s’ha vist amb l’afer de la readmissió dels lefebvrians (molts a França) al si de l’Església Catòlica, i amb la liberalització de la missa en llatí, per part de Benet XVI, l’any 2007.

Sembla que l’Església francesa està dividida a l’hora de valorar el treball pastoral (eclesial) del que s’ han anomenat “nous moviments”. Hi ha bisbes que no veuen clar l’acció d’aquests nous moviments. A casa nostra, aquests nous moviments són els qui tallen el bacallà actualment.

monsenyor romero reivindicat

Dilluns passat vaig prendre d’una taula informativa del bisbat, com faig habitualment, el Full Parroquial de diumenge que ve (15 de novembre). Vaig llegir l’escrit del bisbe Francesc. És un escrit magnífic i suggeridor. Parla de com afrontar la mort. I empra un exemples colpidors, que a mi també m’han fet pensar molt. Comença per l’angoixa de Crist, davant de la mort propera, a l’hort de Getsemaní. Parla d’un dels meus ídols de capellà jove, el francès Père Aimé Duval, jesuïta, aquell catequista-cantor que ens emocionava a partir dels anys cinquanta (va morir el 30 d’abril del 1984). Va publicar un llibre preciós sobre els seus problemes amb l’alcohol: “L’enfant qui jouait avec la lune”.. I cita (el bisbe Francesc) una de les meves cançons preferides del P. Duval: “Le Seigneur reviendra”. “El Senyor tornarà, la nit, quan ja no l’esperem. Amb tendresa jo me li adreço plorant: Senyor, potser serà aquesta nit?”. Després parla de Monsenyor Romero d’Amèrica (d’El Salvador, assassinat a la Setmana Santa de l’any 1980). I, després, parla de la mort, no com un absurd, sinó com una plenitud. Felicitats, Bisbe Francesc, per aquest escrit tan bonic i tan suggeridor.

No sé si és casualitat o fruit de la perspicàcia del bisbe, aquests dies la premsa ha informat que el govern actual d’El Salvador vol fer justícia al Bisbe Romero, reconeixent la responsabilitat de l’Estat en el seu assassinat. Recordem que una bala assessina, precisa, li va travessar el cor mentre celebrava missa, un dimarts sant, a la capella d’unes monges. Enguany, el Dimarts Sant vaig recordar el bisbe Romero, mentre em trobava en un llit de l’Hospital Josep Trueta, víctima de la infecció d'unes llagues a les cames. Aquell dia, el meu Bisbe va venir a visitar-me, cosa que li vaig agrair de cor. Precisament quan monsenyor Romero elevava el calze va sonar el tret assassí. El dia abans, Romero havia predicat un sermó que havia estat com la seva sentència de mort. Havia dit, adreçant-se als soldats: “Están matando a sus mismos hermanos campesinos. Ningún soldado tiene que obedecer la orden de matar. Ya es tiempo de que recuperen su conciencia. En nombre de Dios y en nombre de este sufrido pueblo, les suplico, les ruego, les ordeno, cese la represión”.
Jo conec El Salvador. Hi he estat alguns dies. I he visitat la Universitat Simeón Cañas (UCA), lloc on un escamot militar va assessinar els jesuïtes i les dues dones. Vaig poder parlar amb antics guerrillers del FMLM. I enguany, descendents d’aquests guerrillers han guanyat les darreres eleccions. Encara recordo les visites a “los cerros de Morazán y Guazapa”, on van lliurar-se les batalles més cruentes entre l’exèrcit i la guerrilla. El que ens explicava la gent del poble, feia venir la pell de gallina. Allí també vaig tenir la sort de trobar-me amb un “maestro” rural que ensenyava els nens i nenes de la comunitat a partir d’una dibuixos de la guerra civil que havien fet els mateixos nens. Em va regalar un dels llibres. El conservo, a casa meva, com si fos un tresor.

També m’ha arribat (via Internet, d’Eclesalia.net) una carta, des d’El Salvador, de Jon Sobrino, jesuïta, adreçada al seu company Ignacio Ellacuría, assassinat juntament amb cinc jesuïtes més i dues dones que servien la casa una tràgica nit, ara fa vint anys.
La carta és molt bonica. I destaca l’assassinat de les dues dones, Julia Elba i Celina. Diu, amb emoció que “ellas son el símbolo de centenares de millones de hombres y mujeres que han muerto y mueren inocente y indefensamente aquí. En el Congo, en Palestina, en Afganistán, sin que nadie les haga mucho caso”. I acaba així la carta: “Elllacu, termino esta carta con las palabras con las que tu terminaste tu último escrito de teología. Son para los que no te conocieron, para todos los que te conocimos y especialmente para que ayuden a que la Iglesia retome su rumbo: La negación profética de una Iglesia como el cielo viejo de una civilización de la riqueza y del imperio y la afirmación utópica de una Iglesia como el cielo nuevo de una civilización de la pobreza es un reclamo irrecusable de los signos de los tiempos y de la dinámica soteriológica de la fe cristiana historizada en hombres nuevos, que siguen anunciando firmemente, aunque siempre a oscuras, un futuro siempre mayor, porque más allá de los sucesivos futuros históricos se avizora el Dios salvador, el Dios liberador”.

Repeteixo que la carta és molt bonica. I que la podeu trobar a Eclesalia.net.

El que jo voldria, ja per acabar, i faig aquesta petició no sé ben bé a qui, és que a Ruanda es pogués fer el mateix que s’ha fet a El Salvador. També voldria que un dia, el govern de Ruanda, fos capaç de reconéixer la culpa que té en l’assassinat d’en Quim Vallmajó, aquell 26 d’abril del 1994. Ajudeu-me a adreçar la petició als llocs i a les persones adequades.

notícies que m'arriben, continuació

M’està arribant molta informació sobre les relacions Església Catòlica-Església Anglicana, pel que fa als darrers fets d’acceptació d’anglicans a l’Església Catòlica. Com que encara estem pel mig de la qüestió, esperaré alguns dies.

L’amic Martí Carreras, que ja fa anys que s’està “pelant el nas” en la seva acció a favor del barri de Sant Narcís, m’ha fet arribar un video sobre un tema que és a la capçalera de tots els diaris. Es tracta del vaixell espanyol de pesca segrestat pels “pirates” somalís.

Aquest video, en anglès i amb subtítols en castellà, és una opinió alternativa sobre el cas. La filmació és feta a Kènia, amb pescadors del país. La unanimitat d’opinions és absoluta. Tots diuen que gràcies als “pirates” somalís, els grans vaixells de pesca dels països occidentals (rics) ja no arruïnen les costes i els indrets tradicionals de pesca. Fa poc, es veien condemnats a veure’s sense peix, degut a les pesques massives dels grans arrossegadors (entre ells, els espanyols). Però ara n’ han començat a aprendre perquè tenen por dels “pirates”. Torna a haver-hi pesca, tant comercial com esportiva.
Kènia és veïna de Somàlia i comparteixen costa del mateix oceà.

Mirades les coses així (cosa que és legítim fer-ho; jo no dic que sigui la “reason why” ) hi ha una colla de peces que encaixen. I, en lloc de “pirates”, potser hem de parlar d’una espècie de “front d’alliberament”. Els pescadors kenians estan agraïts als somalís.

Cas a part ha estat el del vaixell espanyol. Jo crec que les autoritats espanyoles han menat aquest afer tan malament com han sabut: han dit mitges veritats, han amagat algunes circumstàncies importants. Les veus de tro de les esposes dels pescadors bascos retinguts pels somalís han posat les coses al seu lloc. Què volen les esposes dels pescadors bascos? Simplement que els seus marits tornin a casa sans i estalvis. Elles no entenen l’alta política o les estratègies del neoliberalisme econòmic. Elles no saben si cal anar a pescar a Somàlia o a un altre lloc. Elles no saben que els canadencs i els nordamericans estan fent perdre la raça dels crancs dels oceans del nord. I ningú no diu res. Què volen els “pirates”? Diners? Que s’acabi la pesca indiscriminada? Les dues coses? Tenen raó? No en tenen? Les “declaracions” d’algun mariner dient que els somalís “són pitjor que animals”, com a mínim, cal posar-les en quarantena per la seva contundència maleducada. Que no es queixin. De moment, no n’han mort cap. La comèdia dels dos “pirates” agafats i duts als tribunals espanyols és una farsa que no s’aguanta per enlloc. La senyora ministra em fa pena, amb les seves declaracions ampuloses i confuses dient que estan fent tot el possible. Igualment el senyor ministre d’afers exteriors. Però les esposes dels mariners bascos ja sabien a qui s’adreçaven: al senyor Zapatero!

Què fa occident, davant del problema? Enviar-hi maquinària de guerra. Però tenen por de quedar en evidència. I romanen a les portes d’una intervenció massiva. No gosen ser tan contundents com els americans a l’Irak o a lAfganistan. Perquè ja veuen com els va. L’Afganistan va ser una espècie de tomba de l’exèrcit rus. I pot arribar a ser una espècie de tomba per a la maquinària de guerra nordamericana. Els soldats “ianquis” ja comencen una petita rebelió, com la de l’oficial metge que va matar uns quants soldats abans de ser mort, per no anar a l’Afganistan. Dins de l’exèrcit (superprofessional) dels Estats Units d’Amèrica, d’on provenen els seus soldats? Provenen, sobretot, de les files dels immigrants llatinos i dels negres pobres.

Bé, plego d’aquest color! Avui potser m’he passat una mica. Si és així, us en demano dispensa. Però és que m’indignen fins a l’exasperació les mitges veritats.

nomenaments episcopals

Avui, dia 9 de novembre del 2009, a dos quarts de dues del migdia, en arribant a casa, he obert el correu electrònic. I hi he trobat un correu, procedent de “Mitjans de Comunicació Social del Bisbat de Girona”, que m’informava sobre els nomenaments “que ha signat darrerament el bisbe Francesc”. Com que no hi havia cap nota que acotés l’escrit o la seva publicació, us ho ofereixo, amb algunes petites retallades, que no afecten per a res el contingut del document.

Arxiprestes: Pere Carreras, de Girona-Salt. Enric Costa, dels Àngels-Llémena. Josep M. Castellà, de la Tordera. Felip Hereu, del Maresme. Miquel Àngel Ferrés, de l’Alt Empordà interior. Martí Colomer, de l’Alt Empordà Marina. Josep Barcons, del Montgrí-La Bisbal. Martirià Brugada, de la Costa Brava Centre. Lluís Solà, de l’Alt Fluvià. Ramon Pijuan, de Banyoles. Ramon Oller, del Ter-Brugent. Enric Plantés, de la Selva. Ramon Alventosa, de Farners-Montseny.

Pere Domènech, coordinador de la nova agrupació de parròquies: Catedral-Mare de Déu del Carme, Mercadal. Pont Major, Sant Daniel, Sant Feliu la Major, Sant Narcís, Sant Salvador d’Horta, Santa Eugènia de Ter, Santa Maria de Vista Alegre, Campdorà, Sarrià de Dalt i Sarrià de Ter.

Fèlix Mussoll, coordinador de l’agrupació de parròquies: Aiguaviva, Montfullà, Sant Cugat i Sant Jaume de Salt, Vilablareix.

Narcís Ponsatí, coordinador de l’agrupació de parròquies: Albons, Canet de Verges, Colomers, Foixà, Fonolleres, Garrigoles, Gaüses, Jafre, Marenyà, Parlavà, Rupià, la Sala, Sant Llorenç de les Arenes, la Tallada d’Empordà, Ultramort, Valldevià, Verges i Vilopriu.

Membres de la Comissió Diocesana de Pastoral del Turisme: Albert Batlle. M. Dolors Jofre, Jordi Noguera i Joan Ortensi.

scanner de notícies

Cada dia m’arriben notícies de procedències diverses. Algunes, són les que surten als diaris, a la televisió, a la ràdio, als noticiari generals, a les revistes per al gran públic. D’altres, són les que m’arriben per canals diferents. No és que siguin sofisticats, aquests canals (no me n’arriba cap de la CIA o del MI 5 britànic). Són, simplement, canals alternatius. I sovint les millors notícies (millors en el sentit que toquen temes molt importants) m’arriben per aquests darrers canals. La meva tasca és processar-les, classificar-les, i fer-ne una tria. El florilegi que en surt és molt interessant, almenys per a mi.

El meu bloc és un canal per on s’escolen algunes d’aquestes notícies, de tant en tant. Alguns em demanen que ho faci més sovint. Però jo sóc partidari de dosificar les coses. Avui ho faig.

Començo per un tema del qual no n’hem pogut treure l’aigua clara, ja que ha estat distorsionat, manipulat, bescantat. Encara a hores d’ara jo no sé què pensar. Només m’he refermat en una cosa que ja us explicaré. És el tema de la grip A i les declaracions de la monja Teresa Forcades. Tot va començar amb un video, que em va arribar a la meva terminal per tres vies diferents: “You tube”, “Catalunyareligió” i papers d’Església plural i Justícia i Pau. I encara en dec oblidar algun. Les declaracions en video de la germana beneta Teresa Forcades duraven prop d’una hora i eren esgarrifoses: ens advertia de la conxorxa mundial entorn de l’esmentada grip A. Es veu que aquest video va donar la volta al món i va tenir desenes de milers de persones que el van veure (alguns mitjans han parlat de centenars de milers; cosa que, havent-hi Internet, és altament probable.

De seguida van sorgir els contraris. De tot tipus. També de les files de l’Església Catòlica, fins i tot de les instàncies més altes.. A la pobra monja, pràcticament i literalment, la van “crucificar”. Encara que ho neguin, les seves germanes la van endreçar per una temporada, esperant que es calmi la tempesta. Veurem si es calma sense destrosses. Alguns comentaristes s’han escapat per la tangent. Posen les declaracions de la Teresa al mateix nivell que les novel.les de Dan Brown. I així no s’hi val, senyor i senyores! Hi ha hagut campanyes en contra, no massa mediàtiques, subterrànies. Tothom ha tirat aigua al seu molí. Però us asseguro que jo no he vist cap article seriós, cintíficament seriós, que desmuntés les afirmacions de la Teresa Forcades. El dia 1 de novembre, el diari El País va dedicar dues pàgines, amb aquest titular: “Desmontando a la monja-bulo”. Aquest llarg escrit em va semblar un escrit d’encàrrec i, en qualsevol cas, una burda manipulació de les paraules de la Teresa. “La Defensora del Lector” del diari El País, així ho manifesta i ho defensa (08/11/09 p. 31-32). A La Vanguardia del mateix dia (08/11/09 p. 46) el periodista Oriol Domingo confegeix una plana informativa amb aquest titular: “Iglesia silenciada y caso Forcades”. Fa un reportatge sobre la 61 Assemblea de la Unió de Religiosos de Catalunya. Tema de l’Assemblea (o un dels temes importants; el periodista no ho precisa prou bé) és: Relació de l’Església i la vida religiosa amb els mitjans de comunicació. Sembla que l’Assemblea (i també el periodista) defensen l’acció concreta de la Teresa Forcades, en el cas de les seves opinions sobre la grip A. Hi tenen tot el dret. I, a més, jo me n’alegro per la Teresa. Però l’arrencada periodística de la crònica és de les que em molesten. Diu: “Des de l’Església, caricaturitzada i silenciada als mitjans de comunicació, al cas de la germana Teresa Forcades, com a fenomen eclesial i mediàtic, són objecte de la reflexió entre religiosos i religioses. Al cap i a la fi “l’Església és comunicativa o no és Església”. Així titulava Vida Nueva una entrevista amb l’arquebisbe Carlo Maria Celli, president del Consell Pontifici per a les Comunicacions Socials”.

No m’agraden aquestes postures contundents, sense proves, i sense petició de rèplica. Ni les dels detractor (pocs) de la Teresa Forcades, ni les del senyor Oriol Domingo. M’agraden més les declaracions clares, certament, però fetes amb modèstia, encara que siguin d’aquelles que molesten perquè “anomenen al pa, pa; i el vi, vi”.

Després de dir això, m’afanyo a precisar que, tot i que trobo algunes de les opinions de la Teresa Forcades una mica exagerades, en bloc les comparteixo i les exalço. Però no són res més que opinions. Res més, però justament opinions molt respectables. Igualment la crònica del senyor Oriol Domingo. El considero un excel.lent periodista i dels pocs que informen, a les pàgines de la gran premsa, dels temes eclesials de gran volada i que, sovint, són silenciats, fins i tot per la mateixa jerarquia de l’Església. Per això: gràcies, senyor Domingo. Però miri de no caure en el mateix vici que vostè, molt agudament, també ataca.

Una conseqüència pràctica del cas Forcades és que, enguany, no m’he deixat vacunar. Em van trucar des del CAP, com fan sempre, per demanar-me si volia fer-ho. Els vaig dir que no. Em van respondre: Ah! Molt bé!

Anuncio altres temes per a altres “post”: El reconeixement per part del govern d’El Salvador, de l’assassinat del bisbe Monsenyor Romero i, indirectament, la “desvelació” d’altres assassinats d’eclesiàstics il.lustres: Ellacuría, cinc companys Jesuïtes, i dues senyores serventes de la casa a la UCA, a San Salvador. I el del bisbe Juan Girardi, a Guatemala.També el cas de la novel.la “Àgora” i el film d’Alejandro Amenábar. La mort (als 100 anys) del filòsof francès Claude Lévi- Strauss. El cas del Sant Crist a les aules d’ensenyament. La darrera novel.la de Dan Brown, “El símbol perdut”. I els canvis radicals a l’Església del País Basc. Si Déu ens dóna vida, ho anirem engrunant poc a poc.

I un fet extraordinari del qual, de tant en tant, és espectador i protagonista el meu bloc. Ahir vaig rebre el comentari a un "post" publicat el dia 2 de desembre del 2008 (ja fa un any), "Coses que passen en el món clerical fora de Girona". El vaig rebre ahir, 8 de novembre del 2009. És un anònim, com la majoria de comentaris. Però la gràcia és que, aquesta vegada, sembla que ve de lluny, puix és escrit en un anglès correcte. Diu: "I found this site (url=http://google.com) google.com (url). And I want to thank you for your work. You have done really very good site. Great work, great site! Thank you! Sorry for offtopic". Traducció: "Vaig trobar aquest lloc. I li vull agrair el seu treball. Vostè ha fet (ha construït) un lloc molt bo. Un gran treball, un gran lloc! Gràcies. Dispenseu que (la lloança) sigui fora de temps (Ja fa un any que va sortir "l'escrit"). Jo vaig respondre: "Thank you very much", que no necessita traducció.

santa eugènia 25

Ja fa més d’un any, el bon amic Manel Mesquita, director de l’excel.lent revista electrònica El Pont del Dimoni em va demanar una col.laboració. Em permeto fer-ne un “remake” a partir del que va sortir publicat a la revista.

Des de fa una bona colla d’anys, visc al número 25 d’una casa del carrer Santa Eugènia, de Girona. És una casa vella, que ja deu tenir més de 100 anys, amb balcons com els d’abans i amb un patiet, amb reixa de ferro, abans de la porta d’entrada a la casa. És a dos passos de la plaça de La Rodona, on hi ha la parada dels autobusos que van a Salt. També molt a prop de la Casa de la Punxa i, davant per davant, l'antiga destil.leria Can Regàs.

La casa és sòlida, de sostres alts, tot i que una mica matussera. L’esquelet es fet amb raïls de ferro de l’antic tren d’Olot. Com si fos una gàbia de Faraday, fimbra i amplifica els cops i remors. No sé com, el constructor, un senyor que tenia el cognom de Juhé o Juher, va obtenir aquesta prebenda de poder comprar, suposo que a bon preu, els raïls de ferro necessaris per a la construcció de l’immoble. Qualsevol remor que es produeix en algun indret passa immediatament, via les vies o raïls, a tota la casa. I que la vostra imaginació supleixi el que us nega el decòrum, la xafarderia, l’escatologia i totes les exigències corporals (somàtiques, psicosomàtiques i d’altra mena), la patologia, el seny i la rauxa.O sigui que, parlant en clau d’humor, que és tal com m’agrada parlar a mi, la casa fa, d’un pet, una bomba atòmica.

La casa havia tingut un gran pati posterior, orientat sud-est. A l’hivern hi donava la meravella del solet hores i hores. I també hi havia un hort de regadiu, bonic i productiu. La casa és propietat del Bisbat. I aquest, ja fa uns anys, es va vendre tota la part del darrere. De manera que, a hores d’ara, un mur de ciment d’una bona colla de metres amaga moltes hores de solm d’hivern a tots els pisos. La casa s’ha tornat més freda i desolada.

En aquesta casa hi han viscut capellans, monges, frares i, fins i tot, ha estat seu i vivenda dels seminaristes. Hi va haver un moment en què només hi vivíem nou persones, tres de les quals passaven de 90 anys i les altres en teníem més de 60. Jo en feia broma: “deu estadans, prop de 1000 anys” (hi comptava la Marcelle, una senyora francesa que em venia a veure un parell de vegades cada mes i que, llavors, ja tenia més de 90 anys. Aquesta senyora va morir just quan acabava de fer 100 anys).

Al davant de casa hi ha l’antiga destil.leria Can Regàs, tal com he dit. Ara resta buida. Durant un temps llarg, van entrar-hi paletes i vehicles. Van buidar la casa i la van deixar només amb les parets. I així resta després d’uns quants anys. Suposo que el preu de venda espanta molts possibles compradors, sobretot en temps de crisi de vivenda com els que vivim actualment. Tansol hi ha ocupat un raconet de la primera planta. Però em sembla que no ho és permanentment. Es veu arranjat. I de tant en tant, hom albira algunes figures que hi circulen. Si fos un castell escocès, diria que són els fantasmes.

Els pisos de la casa del carrer Santa Eugènia 25 han estat durant molts anys força deteriorats, tret d’un parell en els quals hi vivien parents del constructor. Jo vaig viure uns quants anys a planta baixa, un habitatge fred i humit, amb sostres altíssims i finestres immenses, per les quals entrava l’aire a raig. Fins que no hi vaig poder posar calefacció, aquell pis era una nevera. Algunes vagades havia de llegir amb guants i bufanda. Em feia pensar en els meus anys de seminarista. Al tercer pis hi havia hagut despatxos de moviments i serveis diocesans. Hi havia un bany amb una banyera monumental, immensa, d’aquelles amb quatre potes, una banyera sense aigua i sense banyistes. Una andròmina surrealista. Hi va romandre alguns anys. Un dia, van fer obres al pis, i el fòtil va desaparèixer. Coses de la vida.

Actualment tots els pisos estan molt més ben arranjats, trets dels dos que hi ha a la planta baixa.

El carrer Santa Eugènia és, de fet, l’antiga carretera que menava a Salt i que, passant per Bescanó, Anglès, La Cellera i la Vall d’Hostoles, arribava fins a Olot. El que, durant anys i panys, s’ha anomenat “la carretera de la vergonya”.

En un altre escrit, us parlaré dels encontorns de la casa.

visca la música! novembre 2009

Avui us parlo d’un músic i d’algunes de les seves obres, del qual encara no n’havia dit res; ep!, si no em falla la memòria, cosa que ja em passa molt sovint.

Es tracta del músic austríac Joseph Anton Bruckner (1824-1896). Ja ho veieu: la seva biografia (la seva vida) agafa pràcticament tot el segle XIX. Fou d’origen pagès, com jo. Tenia un pare culte, que li donà les primeres lliçons de música. Com em fa pensar en el meu malaguanyat company, en Josep Maria Marquès i Planagumà! També d’origen pagès i autodidacte; el seu pare li ensenyà els primers conceptes. De petit -ell mateix m’ho havia explicat- realitzava feines al camp tot llegint un llibre. M’imagino a Bruckner d’una manera semblant. Va fer els seus estudis en una abadia, prop del seu poble. Allí també aprengué música: piano, orgue i composició. Fou mestre ensenyant en diverses escoles. Diuen que era tímid i reservat. Continuà els seus estudis musicals sol, de manera autodidacta. El 1848 (24 anys) fou nomenat organista de l’abadia on havia fet els primers estudis. Es tractava d’una abadia catòlica. Allí aprofundí la música, tant des del punt de vista del culte catòlic com del culte protestant (en el darrer cas, especialment el cant coral). El 1856 (32 anys) s’emporta el concurs d’organista de Linz. Va anar a la mateixa escola de composició que el gran Schubert. Comença a composar obres corals, cosa que esdevindrà uns constant en la seva vida. Composa i escriu la Simfonia n. 1 l’any 1866 (42 anys). A partirs d’aquests anys, la seva fama comença a escampar-se. Visita França i Anglaterra. L’any 1873 (49 anys) composa la Simfonia n. 3 en re menor. Després composa la Simfonia n. 2, que el anomena n. 0 (“Die Nullte”- la Zero). A semblança de Beethoven (el seu punt de referència musical), composa 9 simfonies; la n. 9. inacabada. Una de les més executades és la n. 7 en mi major, amb el seu famós “adagio”, lent fins al paroxisme.
També composà unes quantes misses, un rèquiem, un magníficat i uns quants salms. Però, el que li donà més fama foren els seus “Motets”. Es tracta d’una música bellíssima, litúrgica, d’una espiritualitat pregona, d’un virtuosisme que deixa bocabadat. Inspirats en el gran estil polifònic dels grans mestres del Renaixement musical (Victoria, Palestrina, Morales, Guerrero, i els catalans Mateu Flecha i Joan Brudieu). Cap més músic del segle XIX com Bruckner.

Vaig recordar Bruckner el dia de Sant Narcís, a l’Ofici solemne en honor del sant, a la Col.legiata de Sant Feliu. Des de fa uns anys, la capella de música interpreta el motet de Bruckner “Locus iste” (aquest lloc), que em sembla que fa referència al somni de Jacob (Llibre del Gènesi 28, 16-17: “Quan Jacob es desvetllà, va dir: Realment el Senyor és present en aquest lloc, i jo no ho sabia. I ple de temor va exclamar: Que n’és, de venerable, aquest lloc! És la casa de Déu i la porta del cel”. De fet és el “Gradualis” (cant llatí, gregorià, entre la primera lectura i la segona de la festa de la dedicació d’una església). Es va estrenar l’any 1869 (45 anys), en motiu de la dedicació d’una capella votiva de la Catedral de Linz.
El text llatí és aquest: “Locus iste a Deo factus est, inestimabile sacramentum, irreprensibilis est”. Traducció un xic lliure: El senyor ha fet aquest lloc, un misteri inestimable, una obra perfecta.

I ara, anem al CD recomanat. Us recomano avui, molt especialment i apassionadament, un CD gravat l’any 1990 per Harmonia Mundi France, dedicat totalment a Anton Bruckner. Hi trobareu Set Motets i la Missa en Mi menor per a cor de 8 veus i conjunt d’instruments de vent. Interpretat per la Chapelle Royale, el Collegium Vocale de Gant, el Conjunt de Música oblíqua. Dirigits pel gran mestre flamenc Philippe Herreweghe. Un plaer absolut per als sentits i per a l’esperit.

Paràbola dels temps dolents.

"Vivim temps dolents, mare!". Aquesta paràbola que deixo a mig fer, me l'ha inspirada la segona part de la "perícopa" evangèlica de demà: Marc 12, 38-44. Diu: "Estant assegut al temple, davant la sala del tresor, Jesús mirava com la gent hi tirava diners. Molts rics hi tiraven molt, però vingué una viuda pobra , que hi tirà dues monedes de les més petites. Jesús cridà els deixebles i els digué: Us dic amb tota veritat que aquesta viuda pobra és la que ha donat més de tots; els altres han donat del que els sobrava, però ella, que ho necessitava per a viure, ha donat tot el que tenia".
Aquests dies l'Església demana diners. I els necessita. Però el poble no s'ho acaba de creure. El poble diu que l'Església és rica. I ara vivim temps dolents per a l'Església. El poble es resisteix a donar. Heu comprovat com en una missa, suposem concelebrada per 50 capellans, al moment de passar la safata, els capellans no solem donar res? El poble pot associaciar fàcilment aquest no donar res amb els diners que donen ells i pot pensar que van a parar a la butxaca dels capellans. I no cal forçar-ho massa per arribar a aquesta conclusió. Tots hem vist com, encara no fa pas tants anys, els capellans fèiem barretades als qui donaven molt i no fèiem ni cas a la velleta que donava dos cèntims. L'Església està en crisi. I li costarà sortir d'aquesta crisi. La humilitat d'agrair a Déu les dues monedes de la velleta segurament que ens ajudarà a sortir de la crisi. Això, i posarnos decididament al servei del poble, per damunt de totes les polítiques, tots els capitalismes, i tots els triomfalismes.

el temps dels desgavells

Segurament que tothom pensarà, al veure aquest títol, en el cas Gürtel, en el cas Palau de la Música Catalana, en el cas Santa Coloma de Gramenet, amb la seves extensions cap a la meva estimada vila d'Arenys de Mar u cap a d'altres viles catalanes…Doncs, sí, però no. De fet l’origen d’aquest escrit és un article que vaig publicar a la revista saltenca La Farga, pel novembre del 1980, ara fa 29 anys. I és que, de desgavells n’hi ha hagut sempre i n’hi haurà sempre.

Reprodueixo l’escrit, amb algunes petites adaptacions al novembre del 2009.

“Temps era temps…Fou el temps del rei Pepet, quan les granotes portaven sabre”. Aquesta dita antiga la pronunciava la meva mare quan volia parlar de temps molt reculats. I quan volia explicara una cosa o un fet que sobresortia dels àmbits normals. No sé qui era el rei Pepet, ni la meravella d’aquestes granotes amb sabre.
Continua: “En aquell temps no hi havia plantes de gas, podies anar a fer la berenada al Ter (la pronúncia saltenca fa “tè”) i fer algun glop d’aigua, si tenies set(i, si no en tenies, podies beure vi, que és molt saludable quan hom no té set). I, si et pescava algun grop desprevingut, no hi havia més remei que córrer cames ajudeu-me. En aquell temps no hi havia carreteres de la vergonya i els matxos trescaven, plàcidament, traginant tamborells de fems o retornant de l’hort amb els seus amos i mestresses. El que sobrava era lleure per fer petar la xerrada, i el que calgués, amb la Quimeta, amb en Baldiri i amb l’àvia Tuies. Ara, per demanar alguna cosa o per garlar amb el veí, hom pren el telèfon o organitza un “xat” a Internet, o envia un SMS. Abans, el millor telèfon o el millor “xat” era el crit o el bruel des de la finestra o el balcó”. "Pepet! Que diu el teu avi que li vagis a comprar caliquenyos"!

“Jo, el Burxeta, que m’ho agafo tot amb filosofia i catxassa, no m’acabo de saber adaptar a aquesta manera de viure d’ara. Necessito veure l’interlocutor, necessito sentir físicament les seves paraules (i ell les meves). Ja ho sé que sóc un antiquat i que el món ha de progressar. He fet un esforç per ficar-me a “Interbrut” (ai, no! Internet!). He provat la relació humana dins d’una “xarxa social”. Però, ca! Veig que no afavoreix el diàleg. A l’inrevés. Està produint un món d’egòlatres, un món de persones que es miren el llombrígol. Mo m’ho acabo d’empassar.

Ara que parlo d’empassar, deixeu-me fer de Burxeta. Sense riure’s de les coses. O, almenys, rient-me’n amb cordialitat i tendresa. He visitat molts santuaris marians. Abans, les parets d’aquests santuaris eren plenes d’ex vots (caps, cames, peus, braços, dits, orelles, nassos, ulll…de cera. Se suposa que eren òrgans humans -masculins i femenins- guarits per intercessió de la Mare de Déu o per algun sant o santa. En un d’aquests santuaris hi havia un ex vot que consistia en el següent: un paper, amb una agulla de cap clavada al paper, i aquesta llegenda: “Se la empesó i la hiso”, o sigui, se la va empassar i la va fer (suposo que gràcies a l’ajut de la Mare de Déu i sense dolor).
Allò sí que eren bons temps. Ara, a la que algú s’empassa una agulla de cap, vénen els de la “Sexta” o els d’Antena 3, o els de la “Cuatro” i en fan un reportatge. Com han canviat les coses! Abans fèiem un ex vot. Ara en fem “un programa escombraries”. I jo no m’acabo d’empassar el temps que vivim. Em fa por que se’ns empassi “la merda”, i perdoneu l’expressió, si és que abans no se’ns ha empassat la política, que és una altra mena de “merda”, i torneu a perdonar l’expresió.

“És per això que em refugio en l’humor corrosiu. Sense uns temps tan desgavellats, no hi hauria Burxeta. Potser seria millor. Segurament que sí.

4 moments clau en la meva vida

Quan va morir el company rector (i amic) vaig cedir, i em vaig avenir a la proposta del bisbe: vaig acceptar una parròquia de les rodalies de la ciutat de Girona. Ben aviat em vaig adonar que m’havia equivocat. Jo no servia per a rector de parròquia. Amb tot, hi vaig romandre cinc anys. Vaig tenir molta sort d’unes monges que tenien (i tenen) un col.legi al barri. Em van acollir com si fos de la família, sense condicions de cap mena, amb cordialitat i tracte exquisit. Únicament, cosa que vaig veure que no tenia cap més connotació, anava a celebrar cada dia missa a les monges. Era una capelleta petita, amb calefacció. Després, em quedava a esmorzar. Els diumenges, celebrava la primera missa de la parròquia a la capella de les monges. O sigui que el favor revertia sobre la parròquia. També vaig rebre l’ajuda incondicional d’uns quants membres del barri.

Com ja s’havia convertit en una habitud, em vaig posar a disposició de les poquíssimes entitats cíviques que hi havia. Hi vaig trobar una gran acollida. La tasca principal era la integració de la gent immigrada, que ocupaven una part important del barri. Vam fer una bona tasca (una Revista local, l’organització de la Festa Major del barri…). Algunes persones “de missa” no van veure gens bé aquesta tasca meva. I això va ser “la meva creu”. Però vaig procurar prescindir-ne, sobretot perquè no volia que m’identifiquessin amb aquest grup (catalans) que no acceptaven la integració dels immigrats. Em sembla que la gent de bona voluntat ho van entendre. De fet, unes quantes persones “de missa” van acceptar ocupar-se de l’admimistració del cementiri parroquial. Van fer una gran tasca i els n’estic molt agraït. El cementiri parroquial, degut a les “maniobres” d’un rector anterior, s’havia convertit en un problema greu i molest.
A la Junta cívica o de barri (de la qual jo en formava part) hi havia un immigrat, dirigent de Comissions Obreres local. M’hi vaig fer molt amic. L’amistat va durar fins i tot quan jo ja era fora del barri. També em vaig fer molt amic del barber del barri, un bon home que (com a bon barber) coneixia totes les xafarderies hagudes i per haver. Va morir fa pocs anys. Que descansi en pau.

Vaig passar moments molt bons aquí (també moments dolents, és clar, sobretot els que em procuraven feligresos de caire conservador). Us n’explico dos de bons, tot i que dramàtics.
Un dia, mentre estava celebrant missa a la capella de les monges, vam sentir un gran terrabastall. Una noia va caure des de quatre pisos més amunt (el dormitori de les noies) fins a un patiet que hi havia just darrere de l’altar. Les monges tenien unes quantes noies internes i, aquestes, aprofitant que les religioses eren a missa, feien el “burro” als dormitoris. Una d’elles va tenir la mala pensada de posar “una espècie de pont” entre dues finestres. El pont va fallar mentre ella el travessava, i va caure daltabaix. Crits, esgarips i un cop sec. La noia va quedar estesa, erta, a dos passos d’on jo celebrava. Tots vam quedar garratibats de l’esglai. Vam acudir al seu socors. Jo pensava ben bé que era morta. Però no. A l’Hospital Trueta la van refer. I al cap de pocs mesos ja tornava al col.legi. Amb crosses, això sí. Va ser com una espècie de miracle.

I el segon moment bo. Al barri hi havia un xicot, a qui anomenaven “el berengena”. Aparentment no feia mai res. Sovint el veia a prop de la porta de la rectoria, mirant el panorama. Jo sempre el saludava. Un dia, m’hi vaig acostar més i li vaig fer una proposta. Li vaig demanar que em vigilés la rectoria. Ell em va dir: “Padre, desde ahora, aquí no entra ni Dios!”. I va ser així. Mai no vaig tenir problemes amb gent que entrés a robar. A d’altres rectors de la parròquia, els van crucificar amb robatoris a totes hores. Un dia em van comunicar que “en berengena” havia mort. Una “redada” de la policia a una casa “de mala fama” que hi havia al “Congost”. Hi va haver trets. I “en berengena” en va rebre un (o dos o tres) i va morir. El dia de l’enterrament jo tremolava de por. L’Església es va omplir de gom a gom de gent immigrada, amb posat sorrut. Al carrer, també molta gent. Tanta, que la policia municipal va haver de desviar els automòbils. A l’hora de començar la cerimònia, la camisa no m’arribava al cos. Vaig sortir, vaig mirar la gentada i vaig dir: “He perdido un amigo, y hoy lo entierro con gran dolor por mi parte”. Durant la resta de la cerimònia (escurçada tant com em permetia el ritual) tothom es va comportar com si fossin un ramat de xaiets. Van entendre la sinceritat de les meves paraules.

Els darrers dos anys de rector van resultar força moguts. Per voluntat del meu bisbe, vaig acumular tres càrrecs diocesans: Consiliari diocesà de l’Escoltisme, Delegat Episcopal de Justícia i Pau i Delegat diocesà de Pastoral de Joventut. Això feia que hagués de ser, molt sovint, fora de la parròquia; fins i tot alguns diumenges. Al final, vaig haver de deixar la parròquia i, durant poc més d’un any vaig viure en una residència per a capellans vells i malalts: el Seminari (asil) Sivilla.

Reprendré aquesta crònica més endavant.

el nostre riu

Enguany, les Fires de Girona han estat molt curtes. Massa curtes per a alguns; poc, per a d’altres, com jo mateix. A mi m’atabalen les Fires. Cada any més. El dia de Sant Narcís vaig a l’Ofici de Sant Feliu, faig un petit vol i…cap a casa. Per Totsants, gairebé no em moc de casa.

Un dels protagonistes, a la ciutat de Girona, per les Fires de Sant Narcís és el riu Onyar. Modest, amb la cara neta, mimat pel municipi, ens mostra el seu atractiu, les carpes grases i pesantes, vistes en ramat des d’un dels ponts: una bona visió és des del Pont d’en Gómez, o pont que ens mena de la Plaça de Sant Agustí a la Pujada de Sant Feliu. Alguna vegada he sentit un grup de turistes, admirant-se d’aquest espectacle: “Look at the magnificent fishes”. Si ho sabessin, pobrets, que no són res més que carpes fangoses i plenes d’espines?. La Fira de l’alimentació s’intal.la al davant de Correus o a la Plaça de Sant Agustí, mal anomenada Plaça de la Independència (a Girona no ho hem estat mai d’independents. En tot cas, es refereix a la independència de l’Estat espanyol enfront de les tropes franceses). En aquesta plaça hi ha una imatge del General Àlvarez de Castro (1749-1810), l’espasa del qual ha estat amagada i substituïda per tota classe de vegetals: cebes, alls, porros, pastanagues o carrotes, pebrots verds i vermells, bròquils i col-i-flors…És un general que a Girona no estimem pas massa. La majoria, el considerem un bufat. D’altres, el consideren un heroi. Potser per això li encolomem tota la verdura que ens ha mancat en temps dels setges de Girona (“Los Sitios”). Com que Mariano Álvarez de Castro era sorià, d’El Burgo de Osma, li podem dir, amb tota propietat: “Entre gustos no hay disputas”. Aquest militar va tenir el tràgic honor de morir, torturat, al castell de Figueres.
Parlava de la Fira de l’alimentació. O sigui que, aquesta fira de l’alimentació es planta paral.lela a l’Onyar, tot i que se’n manté llunyana. Hi pots trobar pa de qualitat, formatges bons, de casa i de fora, te de roca, embotits que, fa uns anys, eren molt millors, llibres vells (els llibres forneixen menja espiritual), mel i mató, recuits, fruita seca, torrons artesans, castanyes, coques dolces vingudes dels quatre punts de Catalunya, malvasia de Sitges, cervesa catalana…Enguany hi he trobat a faltar els vins de l’Empordà. O potser, no els he sabut veure. Cada any jo compro, a part d’alguna altra cosa, una paperina grossa de te de roca i formatge blau d’ovella, fabricat artesanalment a Centelles. A vegades, també formatge francès o suís.
A la vora o a la riba de l’Onyar, de manera permanent, només hi ha pintors, pescadors, gent que travessa els ponts…i algun boig que intenta suicidar-se o fer-se veure. Abans sortien enfangats de dalt a baix; ara, no tant.

El vell Onyar, el meu Onyar és el riu de les grans inundacions de la ciutat. Jo he vist, més d’una vegada, els quatre cantons amb més d’un metre d’aigua tèrbola, i amb barques duent aliments bàsics a la gent atrapada a casa seva. Aigua a la Plaça del Vi, aigua al carrer Ciutadans, aigua al carrer del Carme, aigua a la Rambla, aigua a Les Ballesteries, aigua fins al bell començament de les escales del Seminari. I la llibreria Geli treballant a preu fet per mirar de salvar alguns llibres de la mullena (quantes ens en podria exlicar en Pere Rodeja!). En una de les visites del rei a Girona, ja fa anys, un enginyer, que havia fet unes obres al riu, va dir al monarca: “A partir de ahora, todo el agua que se salga del río, me la bebo”. Pobret! L’any següent hi va haver una inundació de campionat. Sort que aquest enginyer forassenyat no hi era. Ja seria ofegat, mort i enterrat per tones i tones d’aigua bruta. Es veu que el Rei havia dit: “Así que este río, cuando se le hinchan las narices…”. Els borbons tenen un llenguatge molt florit.

Les parets que guarden la llera del riu, al seu pas per la ciutat, també serveixen per a penjar-hi pancartes, autoritzades o clandestines. Les unes duren més que les altres. Ja fa anys que, prop del Pont de Pedra, hi penja una pancarta que jo m’estimo molt. Fa propaganda de l’Agenda Llatinoamericana, promoguda per Pere Casaldàliga i José María Vigil. Als començaments de l’Agenda, jo vaig ser un dels col.laboradors habituals. Tinc l’honor de tenir-hi uns quants escrits meus.

Fregant la ciutat, també hi passa el riu Ter. Però aquest riu és més de Salt que no pas de Girona. Actualment només serveix per barquejar i per fer concursos de pesca a Pedret. Al temps de l’aigua picant de Pedret, el Ter era l’acompanyant mut i lluminós dels passeigs dels gironins que anaven a menjar nissos i beure aigua picant a Pedret. En aquell temps, la propaganda era molt sumària i rudimentària. Feta a mà i sense manies. A Pedret, una casa oferia “agua picante”. Una altra, “agua más picante”. Una altra “agua doble más picante”. I, finalment, una altra, “el agua más picante del barrio”. Després diran que la propaganda és cosa moderna.

Els ponts que travessen l’Onyar, tots tenen història. Començant pel Pont de l’Alferes Huarte, un militar que va salvar alguns gironins en una revinguda de l’Onyar, a costa de deixar-hi ell la vida. El pont de Pedra o d’Isabel II, regi, l’ “analogatum princeps” dels ponts de Girona. El Pont Eiffel o de les Peixateries Velles, el Pont que comunica la Plaça de Sant Agustí amb la Rambla, el Pont d’en Gómez (ningú no sap gaire qui carai era aquest Gómez). I el Pont Nou o Passera, que va del Passeig Canalejas fins a la porta principal de la Col.legiata de Sant Fèlix. I encara hi ha el pont del tren i el passa-llis, just allà on l’Onyar s’ajunta amb el Ter. Dintre de poc, diuen que hi haurà un pont nou, a l’alçada de l’Hospital Josep Trueta. Però aquest serà sobre el riu Ter, com l’altre pont nou, que surt de Girona per Fontajau.