De la mateixa manera que diuen que Torras i Bages va dir: “Catalunya, serà cristiana o no serà”, també diuen que Karl Rahner va dir: “El segle XXI serà místic o no serà”.
Són frases ambigües, de mal interpretar: com l’oracle de Delfos: “Ibis Redibis Non Morieris In Proelio” (Aniràs-Tornaràs-No-Moriràs-A-La-Batalla). Depèn d’on respiris o d’on posis la coma o les comes, o els punts d’interrogació, canvia radicalment el sentit. Amb Torras i Bages s’ha fet molta “conya marinera”. Per exemple: “Catalunya serà; cristiana o no, serà”. Sembla més evident el sentit de la frase atribuïda a Karl Rahner. Però tampoc no cal pas estar-ne ben segur. Qualsevol dia pot sortir algú que la interpreti de manera diferent. Diuen que el germà de Karl Rahner, Hugh, va dir: “Ja sé quina tasca tindré al cel: traduir a l’alemany les obres del meu germà”. La ironia germànica és molt bonica i precisa. Certament que els escrits de Karl Rahner són molt embolicats i difícils d’entendre; i la llengua hi té alguna cosa a veure.
De manera que, quan el filòsof E. Lévinas deia: “No hi ha res en una gran espiritualitat que estigui absolutament absent en una altra gran espiritualitat”, ens estava dient una cosa que hom podia contemplar des de diferents angles. O, quan el president francès, Nicolas Sarkozy, deia una cosa semblant davant del Papa Benet XVI. Sarkozy deia que precindir de les religions és una bogeria, un atac a la cultura. Quan deia això, què hi havia al pensament íntim, a “l’arrière-pensée” de Sarkozy? No ho podem saber, tractant-se d’un home tan hàbil i oportunista com ho és el president francès. A mi em sembla que només era una frase “pour épater le bourgeois”. Per quedar bé. I res més. Benet XVI, amb tot, es mostrava satisfet i complagut per les paraules del president francès. Aquest Papa es manifesta com a persona d’una candidesa impressionant. No és que em sàpiga greu, no. Però hom suposa que el Papa hauria de tenir una mica més de murrieria.
Però, sigui com sigui, la pregunta que ens fèiem molts era de si es podia cercar una espiritualitat només al si de les religions, o també més enllà de les religions. O el que ve a ser un tema paral.lel: la cultura cristiana és un senyal identificatiu d’Europa? No podem prescindir de la cultura cristiana per entendre Europa? Aquesta pregunta és molt pertinent en aquest moment en què l’islam i la seva cultura envaeixen Europa (certament a través dels pobres i marginats, cosa que provoca un altre interrogant a la concepció cristiana de la vida).
Alguns ja han respost. I diuen que l’islam no té res de bo, que és un perill greu per a Europa, que és nefast per a la nostra cultura, per a la nostra civilització. El Papa ja es va avançar en aquesta línia, al discurs de Ratisbona. Però va haver de fer marxa enrere, degut a les protestes del món islàmic. La postura més clara en contra de l’islam podria quedar exemplificada en dues dones periodistes: una ja morta, Oriana Fallacci; i l’altra vivent, Pilar Rahola. Dues opinions molt dures en contra de l’islam i de la seva cultura, especialment en tot el que té a veure amb el menyspreu de la dona i amb la no acceptació de les altres confessions religioses.
Bé. Deixem aquest punt. Jo no he arribat mai a la conclusió que es pugui parlar d’espiritualitat islàmica, tret d’alguns aspectes marginals, com ho seria el sufisme. Però confesso la meva ignorància en aquest tema.
Cultura i religió, són dos termes que es confonen? Almenys en el cas de la cultura i la religió cristiana, sí. Algun dia d’aquests em llegiré Mircea Eliade per veure què diu, tot i que em fa una mica de mandra. També tinc a l’abast de la mà, com a llibres que em cal llegir, els del sociòleg francès, Émile Durkheim (1858-1917), sobretot “Les formes elementals de la vida religiosa”.
Tornant a la hipòtesi inicial: El futur, serà religiós, encara que no creient? A favor d’aquesta hipòtesi, podem dir que actualment hi ha moltes persones que se senten “religioses”, tot i que no se senten “creients”. Persones que parlen de l’ànima, del silenci interior, de la meditació, del desert, de la soletat, de la mística, de l’espiritualitat…però que no necessiten cap classe de “déu”.
Ja fa anys que, a Europa i als Estats Units, va esclatar la Teologia de la mort de Déu (dècada dels 60), (Robinson, Cox, Tillich, Bonhoefer). Aquest darrer va ser un dels primers; a partir del seu rebuig del nazisme i dels camps de concentració. De fet ell va ser executat pels nazis en un camp, l’any 1945. La seva “Ètica”, per tant, era dels anys quaranta. Em sembla que no vam entendre ben bé aquesta teologia de la mort de Déu. La seguíem perquè era moda. Però no en copsàvem la seva profunditat. És ara que comencem a entrellucar-ne les coordenades. Hem entrat en un món amb molts déus, però sense Déu. Hem entrat en un món de presència callada de Déu. Un món que sant Joan de la Creu ja havia presentit (com a gran poeta que era). Però tampoc no el vam entendre.
Hi ha una realitat que ens destarota una mica (o força). És la mort. No la sabem explicar. Ni els creients ni els no creients (ateus, materialistes, positivistes i “tutti quanti”). La mort, per a un racional, que pensa i decideix per ell mateix, és el gran obstacle, el gran interrogant, el gran desafiament a l’hora d’explicar la vida humana. I no s’hi val allò que em sembla que és de Dostoievski: “Si no hi ha Déu, tot és lícit”.
Desitjaria que aquests pensaments desordenats, aquests interrogants sense massa context, simplement ens ajudessin a plantejar-nos algunes qüestions. En definitiva, a pensar una mica.
Quan ja tenia aquestes reflexions escrites, he rebut un conjunt de notes sobre C. G. Jung, un psicoanalista, deixeble de Freud, que va donar molta importància a l’espiritualitat.
En elles se’ns recorda que Jung va dir que no hi pot haver guariment sense integració de la dimensió espiritual. I afegeix que el drama de l’ésser humà actual (Jung va viure entre el 1875 i el 1961) és haver perdut l’espiritualitat i la seva capacitat de viure un sentiment de connexió (amb ella). I una frase seva, ben bonica i ben profunda: “L’ànima és el pare i la mare de totes les dificultats no resoltes que llancem al cel”.
dilluns, 23 / novembre / 2009
diumenge, 22 / novembre / 2009
el gran inquisidor
En aquest darrer diumenge de l’any litúrgic, festa de Crist, rei de l’Univers, m’abelleix recomanar-vos la lectura de la “llegenda del gran inquisidor”. La trobem al llibre de Fiòdor Dostoievski, “Els germans Karamàzov”, pp. 281-300. L’edició que jo tinc és de l’any 1990, i pertany al Club dels Novel.listes, amb versió catalana de Joan Sales.
Sens dubte que aquesta és una de les obres millors, per no dir la millor, del gran Dostoievski. Una gran obra totalment russa, atormentada, plena de problemes i interrogants religiosos, en ple segle XIX. Nikos Kazantzakis, l’escriptor grec recuperarà, ja al segle XX, aquesta temàtica religiosa amb un conjunt de grans novel.les, una de les quals és “El Crist de Nou crucificat” (em sembla que també la va traduir Joan Sales).
Dostoievski parla del rei Jesucrist, però d’un rei controlat per la Santa Inquisició. Situa l’acció al segle XVI a Sevilla, Espanya, “en l’època més terrible de la Inquisició, quan cada dia, en algun lloc del país, flamegen les fogueres a la glòria de Déu i en magnífics autos de fe cremaven els heretges”.
La trama és simple. Jesucrist es decideix a visitar Sevilla. I es topa amb un auto de fe de la Inquisició. Fa alguns miracles i la gent se sent atreta per la seva presència. El gran Inquisidor el tem. El fa agafar, el jutja (més que diàleg, li retreu coses), el condemna i el fa cremar a la foguera. Però, la cosa més bonica, literàriament parlant, és el monòleg del Gran Inquisidor. Kazantzakis reprèn un dels temes. Explica que Jesucrist es fa trobadís amb sant Pau (no el moment en què va caure del cavall sinó quan ja s’anava consolidant el cristianisme). S’identifica com a Jesucrist, el Messies, que Pau predica. I Pau li ve a dir que val més que torni a desaparèixer de seguida, perquè les coses ja estan massa avançades i ja no es poden deturar. Això també ho trobem al film “La darrera temptació de Crist”, de Scorsese.
Permeteu que us citi alguns paràgrafs del capítol del Gran Inquisidor.
“¡Oh, no és pas així que Ell prometé que tornaria, a la fi dels temps, en tota la seva glòria celeste, sobtadament, “com un llamp que brilla de l’Orient a l’Occident!”. No; Ell vol visitar els seus fills en el país precisament on espeteguen les fogueres dels heretges. En la seva misericòrdia infinita, torna entre els homes sota la forma que tenia durant els tres anys de la seva vida pública. Ve-te’l aquí davallant cap als carrerons sorollosos de la ciutat andalusa, on justament, el dia abans, en presència del rei, dels cortesans, dels cavallers, dels cardenals i de les dames més encisadores de la cort, el gran inquisidor ha cremat una centena d’heretges ad maiorem gloriam Dei. Apareix suaument, sense cridar l’atenció i -cosa rara- tots el reconeixen”.
“En la fosca, la porta de ferro del calabós s’obrí de sobte i aparegué el gran inquisidor, duent a la mà una teia encesa. Venia sol, la porta es tanca darrera seu. S’atura al llindar, contempla llargament la Santa Faç. Per fi se li acosta i deixant la teia damunt la taula, diu: ¿Ets tu? ¿Tu? -i com que no li torna resposta, afegeix de pressa-: No diguis res, calla. D’altra banda, què podries dir? Massa que ho sé. No tens dret a afegir ni una sola paraula més al que ja vas dir en altre temps. Per què has vingut a fer-nos nosa? Per què ens fas nosa, i ho saps molt bé. Però, saps què passarà demà? Jo ignoro qui ets Tu i no vull saber-ho: Tu o només la teva aparença; però demà et condemnaré i seràs cremat com el pitjor dels heretges, i aquell mateix poble que avui et besava els peus es precipitarà demà, a un senyal meu, per afegir llenya a la teva foguera. Ho saps? Potser sí –afegí el vell, capficat, amb els ulls fixos en el seu presoner”.
“No obstant, Tu ja hauries pogut prendre el glavi del Cèsar aleshores. Per què vas rebutjar aquest últim do? Seguint el tercer consell del poderós esperit, Tu hauries realitzat tot el que els homes busquen damunt la terra: un amo davant qui ajupir-se, la concòrdia en un formiguer comú, perquè la necessitat de la unió universal és el tercer i últim turment de la raça humana. La humanitat sempre ha tendit en el seu conjunt a organitzar-se sobre una base universal.Hi ha hagut grans pobles d’història perquè han sentit més que els altres la necessitat de la unió universal. Els grans conqueridors, els Tamerlan i els Gengis Khan, que han resseguit la terra com un huracà, encarnaven, també ells, sense tenir-ne consciència, aquesta aspiració dels pobles cap a la unitat. Acceptant la porpra del Cèsar, Tu hauries fundat l’imperi universal i donat la pau al món”.
“Però vaig obrir els ulls i no he volgut servir una causa sense seny. Vaig tornar endarrere, per ajuntar-me a aquells que corregien la teva obra. He deixat els orgullosos per tornar amb els humils, per fer la seva felicitat. Això que et dic s’acomplirà i el nostre imperi serà edificat. T’ho repeteixo: demà, a un senyal meu, veuràs aquest ramat dòcil com porta brases roents a la foguera on Tu pujaràs, per haver vingut a destorbar la nostra obra. Perquè si algú ha merescut més que tothom la foguera, ets Tu. Demà, jo et cremaré. Dixi.”
Sens dubte que aquesta és una de les obres millors, per no dir la millor, del gran Dostoievski. Una gran obra totalment russa, atormentada, plena de problemes i interrogants religiosos, en ple segle XIX. Nikos Kazantzakis, l’escriptor grec recuperarà, ja al segle XX, aquesta temàtica religiosa amb un conjunt de grans novel.les, una de les quals és “El Crist de Nou crucificat” (em sembla que també la va traduir Joan Sales).
Dostoievski parla del rei Jesucrist, però d’un rei controlat per la Santa Inquisició. Situa l’acció al segle XVI a Sevilla, Espanya, “en l’època més terrible de la Inquisició, quan cada dia, en algun lloc del país, flamegen les fogueres a la glòria de Déu i en magnífics autos de fe cremaven els heretges”.
La trama és simple. Jesucrist es decideix a visitar Sevilla. I es topa amb un auto de fe de la Inquisició. Fa alguns miracles i la gent se sent atreta per la seva presència. El gran Inquisidor el tem. El fa agafar, el jutja (més que diàleg, li retreu coses), el condemna i el fa cremar a la foguera. Però, la cosa més bonica, literàriament parlant, és el monòleg del Gran Inquisidor. Kazantzakis reprèn un dels temes. Explica que Jesucrist es fa trobadís amb sant Pau (no el moment en què va caure del cavall sinó quan ja s’anava consolidant el cristianisme). S’identifica com a Jesucrist, el Messies, que Pau predica. I Pau li ve a dir que val més que torni a desaparèixer de seguida, perquè les coses ja estan massa avançades i ja no es poden deturar. Això també ho trobem al film “La darrera temptació de Crist”, de Scorsese.
Permeteu que us citi alguns paràgrafs del capítol del Gran Inquisidor.
“¡Oh, no és pas així que Ell prometé que tornaria, a la fi dels temps, en tota la seva glòria celeste, sobtadament, “com un llamp que brilla de l’Orient a l’Occident!”. No; Ell vol visitar els seus fills en el país precisament on espeteguen les fogueres dels heretges. En la seva misericòrdia infinita, torna entre els homes sota la forma que tenia durant els tres anys de la seva vida pública. Ve-te’l aquí davallant cap als carrerons sorollosos de la ciutat andalusa, on justament, el dia abans, en presència del rei, dels cortesans, dels cavallers, dels cardenals i de les dames més encisadores de la cort, el gran inquisidor ha cremat una centena d’heretges ad maiorem gloriam Dei. Apareix suaument, sense cridar l’atenció i -cosa rara- tots el reconeixen”.
“En la fosca, la porta de ferro del calabós s’obrí de sobte i aparegué el gran inquisidor, duent a la mà una teia encesa. Venia sol, la porta es tanca darrera seu. S’atura al llindar, contempla llargament la Santa Faç. Per fi se li acosta i deixant la teia damunt la taula, diu: ¿Ets tu? ¿Tu? -i com que no li torna resposta, afegeix de pressa-: No diguis res, calla. D’altra banda, què podries dir? Massa que ho sé. No tens dret a afegir ni una sola paraula més al que ja vas dir en altre temps. Per què has vingut a fer-nos nosa? Per què ens fas nosa, i ho saps molt bé. Però, saps què passarà demà? Jo ignoro qui ets Tu i no vull saber-ho: Tu o només la teva aparença; però demà et condemnaré i seràs cremat com el pitjor dels heretges, i aquell mateix poble que avui et besava els peus es precipitarà demà, a un senyal meu, per afegir llenya a la teva foguera. Ho saps? Potser sí –afegí el vell, capficat, amb els ulls fixos en el seu presoner”.
“No obstant, Tu ja hauries pogut prendre el glavi del Cèsar aleshores. Per què vas rebutjar aquest últim do? Seguint el tercer consell del poderós esperit, Tu hauries realitzat tot el que els homes busquen damunt la terra: un amo davant qui ajupir-se, la concòrdia en un formiguer comú, perquè la necessitat de la unió universal és el tercer i últim turment de la raça humana. La humanitat sempre ha tendit en el seu conjunt a organitzar-se sobre una base universal.Hi ha hagut grans pobles d’història perquè han sentit més que els altres la necessitat de la unió universal. Els grans conqueridors, els Tamerlan i els Gengis Khan, que han resseguit la terra com un huracà, encarnaven, també ells, sense tenir-ne consciència, aquesta aspiració dels pobles cap a la unitat. Acceptant la porpra del Cèsar, Tu hauries fundat l’imperi universal i donat la pau al món”.
“Però vaig obrir els ulls i no he volgut servir una causa sense seny. Vaig tornar endarrere, per ajuntar-me a aquells que corregien la teva obra. He deixat els orgullosos per tornar amb els humils, per fer la seva felicitat. Això que et dic s’acomplirà i el nostre imperi serà edificat. T’ho repeteixo: demà, a un senyal meu, veuràs aquest ramat dòcil com porta brases roents a la foguera on Tu pujaràs, per haver vingut a destorbar la nostra obra. Perquè si algú ha merescut més que tothom la foguera, ets Tu. Demà, jo et cremaré. Dixi.”
dissabte, 21 / novembre / 2009
el dia de santa cecília
Demà és santa Cecília, patrona de la música. Al Seminari del meu temps, cantàvem aquell bonic himne que feia: “Virginal frescor exhalava la vostra ànima feliç, quan el món balbucejava les cançons del paradís. O, Cecília cantora, escolteu la veu que honora vostra glòria i cast encís”. Formava part d’una col.lecció d’himnes per a tots els temps i festes importants de l’any, d’una qualitat musical i poètica remarcables. S’anomenava “Himnari dels fidels”. El van editar, en fulls solts, l’any 1951, a Montserrat. I no duia el nom dels autors de la música o de la lletra. Però nosaltres sabíem que eren els monjos Hildebrand M. Miret, Guiu M. Camps i, la música, del P. Irineu M. Segarra. N’hi havia per a tots els temps litúrgics de l’any: advent, nadal, epifania, quaresma, pasqua, pentecostès, festes de la Mare de Déu…Repeteixo que tenien una gran qualitat, tan musical com literària.
Al Seminari ens van inculcar amor a la música, a tota la bona música: gregorià, polifonia, cant popular…Noms com mossèn Geli o el senyor Civil eren mítics, al meu temps. Teníem l’aula “santa Cecília”, que era l’aula de cant i assaig. Mossèn Geli i el seu piano eren els encarregats de fer-nos aprendre escales, claus i notes musicals com també ho va ser, quan jo feia primer curs, mossèn “Fernando” Forns. Amb bona pedagogia, hom considerava que el capellà era home que havia de conèixer la música i que, tot i que això no era sempre possible, sabés cantar. Des d’aquell temps em ve l’afecció pel gregorià, la polifonia i la música en general. Ja he explicat, més d’una vegada, que mossèn Miquel Bosch va acabar de completar la meva formació musical amb les seves sessions d’escolta de música clàssica. Ell i la música clàssica que ens posaven a l’hora de sopar, un dia de la setmana, al Seminari Major. Al meu temps, l’encarregat d’aquesta tasca era mossèn Ignasi Forcano, un mossèn d’una gran sensibilitat musical.
Per celebrar santa Cecília, patrona de la música, avui us proposo escoltar una obra dedicada a la santa. Es tracta de l’Oda a Santa Cecília, “Hail! Bright Cecilia”, d’ Henry Purcell, important músic anglès de la segona meitat del segle XVII (1659-1695). Purcell fou autor d’obres importants: Òperes (“Dido and Aeneas” o “King Arthur”), Himnes i Motets litúrgics, música d’entreteniment (“Music for a while"), odes (a Santa Cecília o a la mort de la reina Mary), obres litúrgiques corals, Te Deum, música per al teatre… Dels himnes, en tinc una gravació superba, del també “gran” Alfred Deller i el Deller Consort. Purcell és un dels “grans” del segle XVII, com Monteverdi o Schütz.
Aquesta oda a Santa Cecília és una obra que dura prop d’una hora. La interpretació no resulta gens fàcil. Té tretze “moments”. S’obra amb una majestuosa simfonia i, després, (obra i clou la peça) un gran cor, amb solistes.
El text és un poema molt llarg: obra, sembla, de Nicholas Brady. En tradueixo el Gran Cor, Inici i Final: “Visca! Radiant Cecília, que et sigui donada la glòria! Ens adrecem a tu, la nostra patrona, patrona de l’harmonia! Tu qui, des de dalt del cor (de la catedral) fas millors els teus primigenis talents (musicals). Tu qui, exultant de joia, veus que el teu art preat, compon una part del plaer infinit. Visca! Radiant Cecília! Que et sigui donada la glòria, a tu, la nostra protectora i la protectora de l’harmonia”.
La gravació que jo tinc en aquests moments és de la casa Erato-France, de 1994, feta al “Barbican Concert Hall”, de Londres, pel febrer de 1982. l’interpreten solistes, el Cor Monteverdi, els Solistes Barrocs Anglesos. I la direcció és del gran John Eliot Gardiner. Si la podeu escoltar, a més del gran plaer musical que us produirà, serà un homenatge a Santa Cecília.
Al Seminari ens van inculcar amor a la música, a tota la bona música: gregorià, polifonia, cant popular…Noms com mossèn Geli o el senyor Civil eren mítics, al meu temps. Teníem l’aula “santa Cecília”, que era l’aula de cant i assaig. Mossèn Geli i el seu piano eren els encarregats de fer-nos aprendre escales, claus i notes musicals com també ho va ser, quan jo feia primer curs, mossèn “Fernando” Forns. Amb bona pedagogia, hom considerava que el capellà era home que havia de conèixer la música i que, tot i que això no era sempre possible, sabés cantar. Des d’aquell temps em ve l’afecció pel gregorià, la polifonia i la música en general. Ja he explicat, més d’una vegada, que mossèn Miquel Bosch va acabar de completar la meva formació musical amb les seves sessions d’escolta de música clàssica. Ell i la música clàssica que ens posaven a l’hora de sopar, un dia de la setmana, al Seminari Major. Al meu temps, l’encarregat d’aquesta tasca era mossèn Ignasi Forcano, un mossèn d’una gran sensibilitat musical.
Per celebrar santa Cecília, patrona de la música, avui us proposo escoltar una obra dedicada a la santa. Es tracta de l’Oda a Santa Cecília, “Hail! Bright Cecilia”, d’ Henry Purcell, important músic anglès de la segona meitat del segle XVII (1659-1695). Purcell fou autor d’obres importants: Òperes (“Dido and Aeneas” o “King Arthur”), Himnes i Motets litúrgics, música d’entreteniment (“Music for a while"), odes (a Santa Cecília o a la mort de la reina Mary), obres litúrgiques corals, Te Deum, música per al teatre… Dels himnes, en tinc una gravació superba, del també “gran” Alfred Deller i el Deller Consort. Purcell és un dels “grans” del segle XVII, com Monteverdi o Schütz.
Aquesta oda a Santa Cecília és una obra que dura prop d’una hora. La interpretació no resulta gens fàcil. Té tretze “moments”. S’obra amb una majestuosa simfonia i, després, (obra i clou la peça) un gran cor, amb solistes.
El text és un poema molt llarg: obra, sembla, de Nicholas Brady. En tradueixo el Gran Cor, Inici i Final: “Visca! Radiant Cecília, que et sigui donada la glòria! Ens adrecem a tu, la nostra patrona, patrona de l’harmonia! Tu qui, des de dalt del cor (de la catedral) fas millors els teus primigenis talents (musicals). Tu qui, exultant de joia, veus que el teu art preat, compon una part del plaer infinit. Visca! Radiant Cecília! Que et sigui donada la glòria, a tu, la nostra protectora i la protectora de l’harmonia”.
La gravació que jo tinc en aquests moments és de la casa Erato-France, de 1994, feta al “Barbican Concert Hall”, de Londres, pel febrer de 1982. l’interpreten solistes, el Cor Monteverdi, els Solistes Barrocs Anglesos. I la direcció és del gran John Eliot Gardiner. Si la podeu escoltar, a més del gran plaer musical que us produirà, serà un homenatge a Santa Cecília.
divendres, 20 / novembre / 2009
personatges entranyables de la meva vida
Em sembla que ja us n’he parlat més d’una vegada. Tots aquests personatges es troben escampats -l’un ací l’altre allí- en les “memòries del burxeta”. Avui hi torno, després del despullament dramàtic d’ahir i d’aquests darrers dies. Potser n’hi afegiré algun, si és que la memòria no em falla, cosa que ja no puc assegurar al cent X cent.
El primer és “en Xarel” aquell “il.lustre” barber i bosquetà d’Arbúcies, que vaig conèixer només d’esquitllentes, però del qual en vaig sentir tantes i tantes anècdotes (les més, exagerades, corregides i augmentades fins l’infinit).
La primera, la de la bicicleta. Es veu que el senyor rector -segons sembla- va alliçonar en Xarel sobre com havia de captenir-se quan passava un combregar: havia de llevar-se la gorra, agenollar-se i mantenir-se cap cot fins que el fanal de l’escolà es perdés carrer enllà. Un dia va sentir la campaneta de l’escolà.. El que en Xarel no sabia és que un altre arbucienc s’havia instal.lat un timbre nou a la bicicleta; un timbre que sonava com una campaneta (“ning-a-ning; jo la sé i no la tinc”). En Xarel va fer el que li havien dit que fés; i bicicleta, Xarel, gorra, i arbucienc va rodolar per la sorra del carrer. “Burro!, li va dir “l’agredit”. “Noi, va respondre en Xarel. És que em pensava que era un combregar!”.
El segon és un altre arbucienc a quí anomenaven “el Traguitxo”. Vivia en una casa de pagès, bruta i rònega, amb la seva dona, bruta i rònega. La casa duia per nom “Cal Traguitxo” (of course) o “Corral d’en Vidal”, Montseny amunt, a sota de Les Agudes. Força anys més tard, hi he anat a peu, des de la Font de Marianegre, la font que té el doll més abundós de tot el Montseny. És una font situada no gaire lluny del Coll de Té, a sota del Convent:
El Traguitxo baixava a mercat, els diumenges, amb l’animal. Quan havia fet tota la feina, lligava la mula a una anella que hi havia a la paret de la taverna del poble, prop del pont que travessa la riera d’Arbúcies i, allí, romancejava fins que començava a llostrejar. No sé si jugava a la manilla, al canari o al truc; tot pot ser. El que sí és segur és que anava xerricant: ara una tirada del porró, ara un got, ara un altre got. No menjava gaire, però bevia molt. I finia “obnubilat” i amb dificultat per mantenir-se dempeus. Llavors, l’hostaler li prenia les monedes justes de la seves despeses de vi i el conduïa a l’exterior, el pujava a cavall de la mula, la deslligava, li donava una plantofada a les anques, i l’animal començava a caminar cap a la seva cort. Ningú no havia de guiar-la; se sabia el camí de memòria, si és que les mules tenen memòria. I, si no en tenen, se’l sabia d’esma. Arribava a cal Traguitxo, entrava a la cort i, amb un moviment suau, descarregava el seu amo. Aquest queia estassat, als peus de la mula, i no es despertava fins l’endemà, ben entrat el dia.
El tercer hauria de ser “en berengena”. Però, com que d’aquest en vaig parlar fa poc, hi passo pel damunt.
El quart és en Candi, el sagristà d’una parròquia de la qual jo vaig ser vicari. Feia les feines que li pertocaven com a sagristà i campaner. I vivia en una casa o pis (no ho sé ben bé perquè no em va convidar mai a pujar-hi) adosat al temple parroquial. Era un home més aviat adust. Anava sempre amb un guardapols gris, com el que dúiem al Seminari de Girona (el meu padrí, en deia “de taxista”, perquè es veu que els taxistes de Barcelona duien guardapols gris). No recordo si estava casat; em penso que sí. En qualsevol cas, no recordo gens la seva dona.
Anava sempre amb bicicleta, amb un porta paquets al darrere (en dèiem “portabultos”).
Aquesta bicicleta era important en la seva tasca. Cada dia, havia d’anar a buscar una garrafeta d’aigua d’una font de molta anomenada. A la Rectoria només bevien aquesta aigua. El rector deia que anava molt bé per als ronyons i per al fetge. Jo no n’estic massa segur. Anys després, quan va venir aquella dèria política de la higiene, van declarar l’aigua d’aquesta font com a aigua no potable.
En Candi em feia pensar amb en “Josafat”, aquell campaner de ficció de la Catedral de Girona, creat per Prudenci Bertrana.
El darrer és “mossèn Pau”, un capellà gran (va morir quan ja tenia prop de 100 anys) que vaig conèixer al meu vicariat en una parròquia de la costa. Mossèn Pau era un bon home, una mica curt de Teologia, però que tenia un sentit de l’ajuda als altres meravellós. A més, coneixia totes les xafarderies del poble. Això m’anava molt bé, quan tenia algun dubte de com calia procedir en algunes circumstàncies locals.
Era un gran afeccionat al futbol local. Amb ell anàvem, alguns diumenges, a veure el partit en una casa que donava just sobre el camp de futbol. Aquella casa era d’una gent senzilla, que tenien una filla petita greument malalta (de fet, va morir, al cap de poc de marxar jo de la parròquia). Mossèn Pau era molt apassionat i expressiu. Encara em sembla veure’l posant-se les mans al cap i cridant: burro! en alguna jugada desgraciada. O a l’àrbitre. O als jugadors forasters. Després, inel.luctablement, es llevava les ulleres, les arruixava amb la seva alè i els seus esquitxos de saliva (capellans), i les eixugava curosament amb un mocador blanc, impecable, que treia de la butxaca dreta de la sotana.
Mossèn Pau criava canaris. En tenia potser un parell de centenars a la part alta de casa seva. Era un casalot vell, de tres o quatre plantes, ben situat, propietat seva. A dalt de tot havia arranjat les coses per allotjar els seus canaris. Es veu que els cuidava amb una cura i un amor extrem. El pinso o les veces entraven a sacs a casa seva. Quan mossèn Pau va morir, no sé què va passar amb els canaris. El meu desig era que tots volessin, cel enllà, cara a la mar blava.
El primer és “en Xarel” aquell “il.lustre” barber i bosquetà d’Arbúcies, que vaig conèixer només d’esquitllentes, però del qual en vaig sentir tantes i tantes anècdotes (les més, exagerades, corregides i augmentades fins l’infinit).
La primera, la de la bicicleta. Es veu que el senyor rector -segons sembla- va alliçonar en Xarel sobre com havia de captenir-se quan passava un combregar: havia de llevar-se la gorra, agenollar-se i mantenir-se cap cot fins que el fanal de l’escolà es perdés carrer enllà. Un dia va sentir la campaneta de l’escolà.. El que en Xarel no sabia és que un altre arbucienc s’havia instal.lat un timbre nou a la bicicleta; un timbre que sonava com una campaneta (“ning-a-ning; jo la sé i no la tinc”). En Xarel va fer el que li havien dit que fés; i bicicleta, Xarel, gorra, i arbucienc va rodolar per la sorra del carrer. “Burro!, li va dir “l’agredit”. “Noi, va respondre en Xarel. És que em pensava que era un combregar!”.
El segon és un altre arbucienc a quí anomenaven “el Traguitxo”. Vivia en una casa de pagès, bruta i rònega, amb la seva dona, bruta i rònega. La casa duia per nom “Cal Traguitxo” (of course) o “Corral d’en Vidal”, Montseny amunt, a sota de Les Agudes. Força anys més tard, hi he anat a peu, des de la Font de Marianegre, la font que té el doll més abundós de tot el Montseny. És una font situada no gaire lluny del Coll de Té, a sota del Convent:
El Traguitxo baixava a mercat, els diumenges, amb l’animal. Quan havia fet tota la feina, lligava la mula a una anella que hi havia a la paret de la taverna del poble, prop del pont que travessa la riera d’Arbúcies i, allí, romancejava fins que començava a llostrejar. No sé si jugava a la manilla, al canari o al truc; tot pot ser. El que sí és segur és que anava xerricant: ara una tirada del porró, ara un got, ara un altre got. No menjava gaire, però bevia molt. I finia “obnubilat” i amb dificultat per mantenir-se dempeus. Llavors, l’hostaler li prenia les monedes justes de la seves despeses de vi i el conduïa a l’exterior, el pujava a cavall de la mula, la deslligava, li donava una plantofada a les anques, i l’animal començava a caminar cap a la seva cort. Ningú no havia de guiar-la; se sabia el camí de memòria, si és que les mules tenen memòria. I, si no en tenen, se’l sabia d’esma. Arribava a cal Traguitxo, entrava a la cort i, amb un moviment suau, descarregava el seu amo. Aquest queia estassat, als peus de la mula, i no es despertava fins l’endemà, ben entrat el dia.
El tercer hauria de ser “en berengena”. Però, com que d’aquest en vaig parlar fa poc, hi passo pel damunt.
El quart és en Candi, el sagristà d’una parròquia de la qual jo vaig ser vicari. Feia les feines que li pertocaven com a sagristà i campaner. I vivia en una casa o pis (no ho sé ben bé perquè no em va convidar mai a pujar-hi) adosat al temple parroquial. Era un home més aviat adust. Anava sempre amb un guardapols gris, com el que dúiem al Seminari de Girona (el meu padrí, en deia “de taxista”, perquè es veu que els taxistes de Barcelona duien guardapols gris). No recordo si estava casat; em penso que sí. En qualsevol cas, no recordo gens la seva dona.
Anava sempre amb bicicleta, amb un porta paquets al darrere (en dèiem “portabultos”).
Aquesta bicicleta era important en la seva tasca. Cada dia, havia d’anar a buscar una garrafeta d’aigua d’una font de molta anomenada. A la Rectoria només bevien aquesta aigua. El rector deia que anava molt bé per als ronyons i per al fetge. Jo no n’estic massa segur. Anys després, quan va venir aquella dèria política de la higiene, van declarar l’aigua d’aquesta font com a aigua no potable.
En Candi em feia pensar amb en “Josafat”, aquell campaner de ficció de la Catedral de Girona, creat per Prudenci Bertrana.
El darrer és “mossèn Pau”, un capellà gran (va morir quan ja tenia prop de 100 anys) que vaig conèixer al meu vicariat en una parròquia de la costa. Mossèn Pau era un bon home, una mica curt de Teologia, però que tenia un sentit de l’ajuda als altres meravellós. A més, coneixia totes les xafarderies del poble. Això m’anava molt bé, quan tenia algun dubte de com calia procedir en algunes circumstàncies locals.
Era un gran afeccionat al futbol local. Amb ell anàvem, alguns diumenges, a veure el partit en una casa que donava just sobre el camp de futbol. Aquella casa era d’una gent senzilla, que tenien una filla petita greument malalta (de fet, va morir, al cap de poc de marxar jo de la parròquia). Mossèn Pau era molt apassionat i expressiu. Encara em sembla veure’l posant-se les mans al cap i cridant: burro! en alguna jugada desgraciada. O a l’àrbitre. O als jugadors forasters. Després, inel.luctablement, es llevava les ulleres, les arruixava amb la seva alè i els seus esquitxos de saliva (capellans), i les eixugava curosament amb un mocador blanc, impecable, que treia de la butxaca dreta de la sotana.
Mossèn Pau criava canaris. En tenia potser un parell de centenars a la part alta de casa seva. Era un casalot vell, de tres o quatre plantes, ben situat, propietat seva. A dalt de tot havia arranjat les coses per allotjar els seus canaris. Es veu que els cuidava amb una cura i un amor extrem. El pinso o les veces entraven a sacs a casa seva. Quan mossèn Pau va morir, no sé què va passar amb els canaris. El meu desig era que tots volessin, cel enllà, cara a la mar blava.
dijous, 19 / novembre / 2009
6.- moments clau en la meva vida
La malaltia de l’esperit va ser dura i llarga. Dura perquè va comportar moments molts durs de soletat interior, de manca de capacitat de comunicació. Una depressió profunda, acompanyada de temors (fòbies) diversos. Sort que em vaig imposar el deure d’anar cada dia a la tasca habitual. I ho vaig fer. Plorant, però ho vaig complir. Alguns dies, m’aixecava del llit i només tenia ganes de quedar-me a casa. Era l’hivern. M’estirava en una gandula, em cobria bé, posava el despertador i esperava l’hora d’anar a la feina. Llavors prenia la moto i me n’anava fins a la Catedral. La tarda, la solia passar a casa. No tenia ni ganes de llegir. Sempre vaig llegir, però, alguna cosa. A voltes, sortia i tornava a entrar al cap de poc. Quan era a dos-cents metres de casa meva, m’entrava una paüra estranya i total (fòbies). Semblava com si hagués de caure mort allà mateix. La respiració perdia el seu ritme, veia les coses un xic borroses, com una pel.lícula llunyana. M’alimentava amb més o menys normalitat, prenia els medicaments que el metge em receptava i, així, anaven passant els dies, l’un darrere l’altre, monòtons, sense cap sentit, sense al.licient. La meva germana sofria al veure’m així. I jo sofria perquè ella sofria. Cada dia anava a dinar a casa seva. I mirava de cuinar-me coses que sabia que m’agradaven. Però era inútil. Després, quan ja les coses anaven millor i havia superat la malaltia, la meva germana va tenir un tropell molt greu: la van haver d’operar a cor obert per segona vegada. Aquesta vegada, a vida o mort. El cirurgià que la va operar, a la Clínica Tècnon, de Barcelona ens va dir, als seus fills i a mi, que no ens podia assegurar res. Una operació llarga. Va estar més de set hores al quiròfan. Ens van dir que “havia fet” dues aturades cardíaques. Però se’n va sortir. Molt feble, però viva. Va ser quan vam haver de buscar una residència. Ja fa deu anys que hi és. Amb això també vull significar que ja fa més de deu anys de la meva malaltia. I que "la mort i la vida només Déu la té", tal com diem a casa nostra.
La malaltia va ser llarga: més d’un any; potser dos. Després de la depressió profunda, en la qual el meu metge anava assajant diversos fàrmacs anti depressius, va venir un temps d’una certa estabilització, fins que vaig arribar a una estabilització permanent de l’estat d’ànim. En aquest temps vaig prendre molt carbonat de liti, que és el metall transformat en fàrmac per guarir els transtorns bipolars. El liti és un element, un metall, dins de l’escala d’elements, descobert al segle XIX. Entre moltes altres utilitats, serveix com a base de les piles modernes. Ho haureu llegit moltes vegades: pila de liti. L’únic inconvenient que té, que no és pas petit, és que una quantitat incontrolada a la sang pot ser mortal. Per això el metge em feia fer anàlisis de sang de manera regular.
Dic que vaig patir una síndrome bipolar per les quantitats de carbonat de liti que vaig ingerir. Sort que és un fàrmac barat. Però ni jo, ni em penso que tampoc el metge sabíem ben bé el que tenia. Em vaig comprar i vaig llegir a fons la “bíblia americana” dels transtorns de l’esperit, el DSM-IV, “Manual diagnòstic i estadístic dels transtorns mentals” (Diagnostic and Statistic Manual of Mental Disorders), edició de l’any 1995. Un llibre caríssim. Encara ara, a vegades, miro el preu: 11.950 pessetes de l’any 1995. El vaig comprar a la Llibreria Dalmau Carles. Hi anava molt sovint, puix coneixia la Isabel. Darrerament he pogut constatar que han tancat la darrera botiga que tenien. No en vaig treure l’aigua clara (amb la lectura del llibre). Alguns símptomes coïncidien. D’altres, no. Em sembla que el metge també anava una mica venut. Hi dic per alguns dels comentaris i alguns dels remeis provats. Em volia fer fer meditació en la línia del “new age” (aquella meditació en què hom intenta deixar el pensament buit de tota activitat, per concentrar-se no sé exactament on). Jo me’n reia, interiorment. I li vaig llençar a la cara la “boutade”: Tota la vida n’he fet, de meditació! Em va convidar a llegir Coelho. No em va agradar; ho vaig trobar superficial i artificial. Però em vaig interessar pels mecanismes i possibilitats de la ment. Això sí que em va ajudar. Jo ja sabia que l’ànima humana amb la seva arma principal, la voluntat acompanyada de la llibertat, malgrat la seva feblesa, és l’únic element que té molt a veure amb la salut mental, amb la salut espiritual.
No vaig deixar mai la pregària ni la lectura aprofundida de la Bíblia i dels textos litúrgics (“lectio divina”). Però vaig deixar totes les altres formes externes de culte, tret de l’Eucaristia, que m’abellia celebrar amb els meus germans i amb el meu bisbe unes quantes vegades l’any. A un company, una mica malèvol, que em demanava “càndidament”: Així…on dius missa, tu? Li vaig respondre: Quantes misses l’any hom ha de dir per considerar-se de la teva “secta”? Mai més no m’ho ha preguntat.
De fet, els meus mals van començar quan feia de mig vicari d’una parròquia gran. Celebrava la missa vespertina diària i una o dues misses, els diumenges. També alguns enterraments i bateigs, i suplia el rector quan era fora. Va començar a entrar-me pànic a celebrar. Hi havia moments en què em posava a tremolar, suava d’angoixa i havia de reprendre l’alè. La gent se n’adonava i sofria. Vaig haver de plegar dràsticament de celebrar de cara al públic. A casa hi tinc un altar de veritat, amb el meu calze i la meva patena, amb una creu bizantina molt maca, amb una espècie de tron o fornícula on hi ha els meus dos sants preferits: en Joan Alsina i en Quim Vallmajó. Hi tinc també ciris i il.luminació especial. És al meu despatx, voltat de llibres i de la pau que em deixa el brogit del carrer proper. Sempre he conservat la meva alba, el meu cinyell i les meves estoles. Així ja porto més de deu anys. En fa quatre que vaig tenir un tropell fort de salut: un infart i la diabetes. Però això ja és una altra història, tal com diria el meu estimat i admirat Rudyard Kipling.
Vaig informar el meu bisbe fins al darrer detall. I l’home ho va comprendre i ho va acceptar, sobretot quan li vaig assegurar que no era un problema de fe, ni de vocació, ni de celibat. Quant de bé que m’ha fet aquest bisbe amb la seva comprensió!
La malaltia va ser llarga: més d’un any; potser dos. Després de la depressió profunda, en la qual el meu metge anava assajant diversos fàrmacs anti depressius, va venir un temps d’una certa estabilització, fins que vaig arribar a una estabilització permanent de l’estat d’ànim. En aquest temps vaig prendre molt carbonat de liti, que és el metall transformat en fàrmac per guarir els transtorns bipolars. El liti és un element, un metall, dins de l’escala d’elements, descobert al segle XIX. Entre moltes altres utilitats, serveix com a base de les piles modernes. Ho haureu llegit moltes vegades: pila de liti. L’únic inconvenient que té, que no és pas petit, és que una quantitat incontrolada a la sang pot ser mortal. Per això el metge em feia fer anàlisis de sang de manera regular.
Dic que vaig patir una síndrome bipolar per les quantitats de carbonat de liti que vaig ingerir. Sort que és un fàrmac barat. Però ni jo, ni em penso que tampoc el metge sabíem ben bé el que tenia. Em vaig comprar i vaig llegir a fons la “bíblia americana” dels transtorns de l’esperit, el DSM-IV, “Manual diagnòstic i estadístic dels transtorns mentals” (Diagnostic and Statistic Manual of Mental Disorders), edició de l’any 1995. Un llibre caríssim. Encara ara, a vegades, miro el preu: 11.950 pessetes de l’any 1995. El vaig comprar a la Llibreria Dalmau Carles. Hi anava molt sovint, puix coneixia la Isabel. Darrerament he pogut constatar que han tancat la darrera botiga que tenien. No en vaig treure l’aigua clara (amb la lectura del llibre). Alguns símptomes coïncidien. D’altres, no. Em sembla que el metge també anava una mica venut. Hi dic per alguns dels comentaris i alguns dels remeis provats. Em volia fer fer meditació en la línia del “new age” (aquella meditació en què hom intenta deixar el pensament buit de tota activitat, per concentrar-se no sé exactament on). Jo me’n reia, interiorment. I li vaig llençar a la cara la “boutade”: Tota la vida n’he fet, de meditació! Em va convidar a llegir Coelho. No em va agradar; ho vaig trobar superficial i artificial. Però em vaig interessar pels mecanismes i possibilitats de la ment. Això sí que em va ajudar. Jo ja sabia que l’ànima humana amb la seva arma principal, la voluntat acompanyada de la llibertat, malgrat la seva feblesa, és l’únic element que té molt a veure amb la salut mental, amb la salut espiritual.
No vaig deixar mai la pregària ni la lectura aprofundida de la Bíblia i dels textos litúrgics (“lectio divina”). Però vaig deixar totes les altres formes externes de culte, tret de l’Eucaristia, que m’abellia celebrar amb els meus germans i amb el meu bisbe unes quantes vegades l’any. A un company, una mica malèvol, que em demanava “càndidament”: Així…on dius missa, tu? Li vaig respondre: Quantes misses l’any hom ha de dir per considerar-se de la teva “secta”? Mai més no m’ho ha preguntat.
De fet, els meus mals van començar quan feia de mig vicari d’una parròquia gran. Celebrava la missa vespertina diària i una o dues misses, els diumenges. També alguns enterraments i bateigs, i suplia el rector quan era fora. Va començar a entrar-me pànic a celebrar. Hi havia moments en què em posava a tremolar, suava d’angoixa i havia de reprendre l’alè. La gent se n’adonava i sofria. Vaig haver de plegar dràsticament de celebrar de cara al públic. A casa hi tinc un altar de veritat, amb el meu calze i la meva patena, amb una creu bizantina molt maca, amb una espècie de tron o fornícula on hi ha els meus dos sants preferits: en Joan Alsina i en Quim Vallmajó. Hi tinc també ciris i il.luminació especial. És al meu despatx, voltat de llibres i de la pau que em deixa el brogit del carrer proper. Sempre he conservat la meva alba, el meu cinyell i les meves estoles. Així ja porto més de deu anys. En fa quatre que vaig tenir un tropell fort de salut: un infart i la diabetes. Però això ja és una altra història, tal com diria el meu estimat i admirat Rudyard Kipling.
Vaig informar el meu bisbe fins al darrer detall. I l’home ho va comprendre i ho va acceptar, sobretot quan li vaig assegurar que no era un problema de fe, ni de vocació, ni de celibat. Quant de bé que m’ha fet aquest bisbe amb la seva comprensió!
dimecres, 18 / novembre / 2009
els anglicans que abandonen
A veure! Hi ha algunes coses d’aquest Papa actual, que em desconcerten. Jo suposo que això ha passat sempre. I passarà sempre. Però cadascú es queixa d’allò que li fa mal. I no crec que, a aquestes alçades, hagi de fer una declaració de principis i d’intencions cada vegada que no estic d’acord amb les decisions del Papa.
N’hi ha dues, sobretot, de coses. L’aprovació del retorn de la missa de sant Pius X (en llatí) per facilitar el retorn dels lefebvrians esgarriats. I les concessions generoses fetes (o que apareixen com a concessions) als anglicans que volem abandonar la seva confessió, la seva congregació, per la dreta. Són els qui no s’han volgut empassar l’ordenació episcopal de dones bisbes i de bisbes “gays”. No han volgut o no han pogut; que tampoc jo no sóc qui per jutjar-los.
Bé. El fet és que una part important de la congregació anglicana ha començat a fer passos per ingressar als rengles de l’Església Catòlica. I el Papa (el Papa i la Cúria vaticana) els està “preparant el jaç”. Perdoneu l’expressió, un xic vulgar, però s’entén molt bé. El simples fidels no ofereixen massa problemes. Canvien “de camisa” i ja està. I torneu a perdonar l’expressió. Jo sempre he sentit a dir que l’anglicanisme és la confessió més propera al catolicisme. Únicament (o fonamentalment) hi ha la qüestió del “primat del Papa de Roma”, que va esclatar al temps del rei Enric, el temps en què el gran canceller d’Anglaterra, Thomas More, o Moore (Tomàs Moro, entre nosaltres) catòlic convicte i confés, va ser condemnat, i el botxí li va tallar el cap, per ordre del rei perquè no es va voler plegar a les seves exigències matrimonials, que estaven en flagrant contradicció amb el Dret Canònic i amb la Teologia i la Moral romanes.
Jo he assistit a una “missa” anglicana. I no hi he trobat massa diferències essencials. Potser això explica perquè els grans músics no tenien cap problema a l’hora de composar una missa catòlica o protestant (aquest seria el cas de Bach o de Haydn).
Els problemes comencen quan parlem de ministres (capellans i bisbes, per entendre’ns). Els capellans i bisbes anglicans dissidents són homes casats. Per tant, amb dona i fills. I aquí és on Roma ha hagut de fer equilibris (“encaje de bolillos”) per trobar-los una situació digna i d’acord amb els cànons i la tradició. Tot apunta que els capellans podran continuar com a capellans i com a casats. I que els bisbes casats baixaran un esglaó: podran continuar casats però com a capellans. (Algú, amb un humor una mica negre ha dit que no caldria convertir-los a la força en viudos).
Els bisbes solters (o lliures, que vol dir sense dona actual) continuaran com a bisbes. No sé si aquí hi entra tant la mort com el divorci. Ells podran continuar fent de bisbes i pertanyent a la Conferència Episcopal Catòlica del seu país. Caldrà veure si els retallen alguns privilegis dels que s’atribueixen a les conferències episcopals.
És clar que, de seguida, salta l’interrogant. Si és així, voleu dir que no trontolla el tema del celibat sacerdotal? Com s’aguanta aquesta postura doctrinal que ha fet d’aquest fet contingent una espècie de llei divina?
Aquest Papa ja és molt gran. I el seu pontificat s’ha marcat amb un problema darrere de l'altre. Tot i que és un gran teòleg (això ningú no ho nega), voleu dir que no són massa cordes per a un pobre violí?
Vaig llegir una entrevista a Mons. Gregory Venables, primat anglicà a Paraguay, Boliva i l’Argentina, concedida al diari de Buenos Aires, La Prensa, el 04/11/09. De la llarga entrevista, en destaco algunes coses.
1.- “Hom diu que cal identificar l’Església amb una estructura. Jo penso que Roma creu que l’Església és l’Església catòlica romana. No neguen la nostra fe en Jesucrist, ni la nostra situació pel que fa a la gràcia, però pensen que és millor que nosaltres siguem dins que no pas fora. Jo no veig pas la necessitat d’identificar-me amb tot això”.
2.- “El diàleg (ecumènic) és real. Però el punt de vista anglicà parteix del fet que formem part, ells i nosaltres, de la mateixa Església.
3.- “Roma creu que si algú no està sota la seva autoritat, no és verament Església, sinó només una comunitat cristiana. Jo crec que per ser membre de l’Església no tinc cap necessitat d’anar a Roma, sinó a Crist. Únicament així sóc membre de l’Església catòlica, que inclou la romana i l’anglicana. Es tracta d’una relació entre iguals. Simplement hauríem de compartir”.
4.- “No poden acceptar, encara, bisbes casats. Però sí capellans casats. Caldria saber el perquè. El celibat és una disciplina; no és un dogma, no és doctrina. No té res a veure amb la salvació. El motiu bíblic pel qual Pau diu que és millor restar solter, és per tenir més llibertat, més dedicació, més energia i més temps. No perquè sigui una cosa dolenta un home casat. Pere era un home casat”.
I aquest primat està considerat entre els conservadors. Té 59 anys. Va néixer a Londres. Té esposa, tres fills i alguns néts. Ja fa 32 anys que és a l’Amèrica llatina. És un dels 38 membres del Consell de Primats de la comunió anglicana.
N’hi ha dues, sobretot, de coses. L’aprovació del retorn de la missa de sant Pius X (en llatí) per facilitar el retorn dels lefebvrians esgarriats. I les concessions generoses fetes (o que apareixen com a concessions) als anglicans que volem abandonar la seva confessió, la seva congregació, per la dreta. Són els qui no s’han volgut empassar l’ordenació episcopal de dones bisbes i de bisbes “gays”. No han volgut o no han pogut; que tampoc jo no sóc qui per jutjar-los.
Bé. El fet és que una part important de la congregació anglicana ha començat a fer passos per ingressar als rengles de l’Església Catòlica. I el Papa (el Papa i la Cúria vaticana) els està “preparant el jaç”. Perdoneu l’expressió, un xic vulgar, però s’entén molt bé. El simples fidels no ofereixen massa problemes. Canvien “de camisa” i ja està. I torneu a perdonar l’expressió. Jo sempre he sentit a dir que l’anglicanisme és la confessió més propera al catolicisme. Únicament (o fonamentalment) hi ha la qüestió del “primat del Papa de Roma”, que va esclatar al temps del rei Enric, el temps en què el gran canceller d’Anglaterra, Thomas More, o Moore (Tomàs Moro, entre nosaltres) catòlic convicte i confés, va ser condemnat, i el botxí li va tallar el cap, per ordre del rei perquè no es va voler plegar a les seves exigències matrimonials, que estaven en flagrant contradicció amb el Dret Canònic i amb la Teologia i la Moral romanes.
Jo he assistit a una “missa” anglicana. I no hi he trobat massa diferències essencials. Potser això explica perquè els grans músics no tenien cap problema a l’hora de composar una missa catòlica o protestant (aquest seria el cas de Bach o de Haydn).
Els problemes comencen quan parlem de ministres (capellans i bisbes, per entendre’ns). Els capellans i bisbes anglicans dissidents són homes casats. Per tant, amb dona i fills. I aquí és on Roma ha hagut de fer equilibris (“encaje de bolillos”) per trobar-los una situació digna i d’acord amb els cànons i la tradició. Tot apunta que els capellans podran continuar com a capellans i com a casats. I que els bisbes casats baixaran un esglaó: podran continuar casats però com a capellans. (Algú, amb un humor una mica negre ha dit que no caldria convertir-los a la força en viudos).
Els bisbes solters (o lliures, que vol dir sense dona actual) continuaran com a bisbes. No sé si aquí hi entra tant la mort com el divorci. Ells podran continuar fent de bisbes i pertanyent a la Conferència Episcopal Catòlica del seu país. Caldrà veure si els retallen alguns privilegis dels que s’atribueixen a les conferències episcopals.
És clar que, de seguida, salta l’interrogant. Si és així, voleu dir que no trontolla el tema del celibat sacerdotal? Com s’aguanta aquesta postura doctrinal que ha fet d’aquest fet contingent una espècie de llei divina?
Aquest Papa ja és molt gran. I el seu pontificat s’ha marcat amb un problema darrere de l'altre. Tot i que és un gran teòleg (això ningú no ho nega), voleu dir que no són massa cordes per a un pobre violí?
Vaig llegir una entrevista a Mons. Gregory Venables, primat anglicà a Paraguay, Boliva i l’Argentina, concedida al diari de Buenos Aires, La Prensa, el 04/11/09. De la llarga entrevista, en destaco algunes coses.
1.- “Hom diu que cal identificar l’Església amb una estructura. Jo penso que Roma creu que l’Església és l’Església catòlica romana. No neguen la nostra fe en Jesucrist, ni la nostra situació pel que fa a la gràcia, però pensen que és millor que nosaltres siguem dins que no pas fora. Jo no veig pas la necessitat d’identificar-me amb tot això”.
2.- “El diàleg (ecumènic) és real. Però el punt de vista anglicà parteix del fet que formem part, ells i nosaltres, de la mateixa Església.
3.- “Roma creu que si algú no està sota la seva autoritat, no és verament Església, sinó només una comunitat cristiana. Jo crec que per ser membre de l’Església no tinc cap necessitat d’anar a Roma, sinó a Crist. Únicament així sóc membre de l’Església catòlica, que inclou la romana i l’anglicana. Es tracta d’una relació entre iguals. Simplement hauríem de compartir”.
4.- “No poden acceptar, encara, bisbes casats. Però sí capellans casats. Caldria saber el perquè. El celibat és una disciplina; no és un dogma, no és doctrina. No té res a veure amb la salvació. El motiu bíblic pel qual Pau diu que és millor restar solter, és per tenir més llibertat, més dedicació, més energia i més temps. No perquè sigui una cosa dolenta un home casat. Pere era un home casat”.
I aquest primat està considerat entre els conservadors. Té 59 anys. Va néixer a Londres. Té esposa, tres fills i alguns néts. Ja fa 32 anys que és a l’Amèrica llatina. És un dels 38 membres del Consell de Primats de la comunió anglicana.
dimarts, 17 / novembre / 2009
5.- moments clau en la meva vida
Després de cinc anys com a rector de parròquia, vaig tornar al treball d’animació de grups diversos, que és el que m’agrada i per al qual em sento més capacitat. Em va costar arribar a aquesta convicció. Es pot dir que vaig fer molts anys de vicari i 5 de rector. La conclusió va ser dolorosa però, al final, em va dur la pau a l’esperit. Tantes vegades que m’havia fet la pregunta de si no m’havia equivocat al moment de decidir-me a ser capellà! I no! No era això. En mi hi anava descobrint totes les contradiccions de l’etapa postconciliar; les contradiccions i les frustracions consegüents. Era el model de capellà que trontollava en mi, i no la meva fe en Jesucrist o el meu sentit d’Església. Una vegada, un meu bisbe m’ho va preguntar amb angoixa. I jo li vaig respondre que estigués tranquil. Que no era pas qüestió ni de fe ni d’Església, ni de celibat sacerdotal.
Em trobava còmode, per exemple, animant un treball pastoral amb joves i amb consiliaris. Vaig ser responsable, durant quatre anys de la preparació i la celebració de la Pasqua Jove, un invent molt bonic de la Diòcesi de Girona, començat per mossèn Ramon Oller, continuat per mossèn Narcís Ponsatí i, després, em va tocar a mi. Vaig trobar un col.laborador fora de sèrie en la persona del company mossèn Miquel-Àngel Ferrés. Junts, vam preparar diverses celebracions de la Pasqua Jove. En Miquel-Àngel és una persona de grans recursos i de molta capacitat de comunicació i animació (és un comunicador i un animador nat).
En una d’aquestes celebracions, vam omplir la catedral de Girona. Feia goig de veritat. I tot i la tradicionalitat de la cerimònia, la massa juvenil i la participació juvenil hi donava un altre aire. Amb tot, jo em preguntava: Per què hem de ser tan encarcarats en les nostres celebracions? Per què gastem tant l’Eucaristia? És que no podem deixar l’Eucaristia per a moments i per a grups molt concrets? Els “savis” em van dir que no. I vaig callar.
Quan portava dos o tres anys treballant a l’escoltisme diocesà, em van cridar per anar a Barcelona per ser Consiliari General del Moviment. Vaig dir que sí…i em vaig equivocar una altra volta. Era una càrrega molt pesada. I potser jo no estava prou preparat. En qualsevol cas, una càrrega massa feixuga per a mi. Un amic em va ajudar a trobar una residència sacerdotal a Barcelona: La Balmesiana. De dilluns a dijous, treballava a la Cúria Diocesana de Girona. El dijous a la tarda viatjava a Barcelona. I hi restava fins diumenge al vespre. I això, cada setmana. Degut als problemes interns del Moviment vaig patir situacions de “stress” que em van dur, al cap de pocs anys, a una malaltia greu de l’esperit. Em vaig adonar que, a l’Escoltisme, el capellà era una espècie de figura decorativa; que hi era, per estatuts i prou. Fins i tot, en un moment concret de trasbals (Mare de Déu, n’hi ha hagut tants a l’escoltisme confessional catòlic!) es va fer un “quadrumvirat i mig” per sortir de la situació conflictiva. El “mig” era el consiliari. Això em va quedar molt gravat: l’equip dels “quatre i mig”.
Però una cosa positiva hi va haver. Vaig ser cridat a ser Consiliari de l’Equip Europeu de la CICG (Conferència Internacional Catòlica del Guiatge), i membre del Consell Mundial de la mateixa entitat. Foren un anys en què vaig viatjar molt per tot el món: Xile, Bolívia, Argentina, Roma, Israel i tot Europa. I en aquest equip de dones il.lustres hi vaig aprendre molt. Per exemple, què vol dir el feminisme pràctic. Per altra part, amb elles vaig viatjar al cor de l’Església Catòlica a França, Bèlgica, Alemanya, Suïssa, Itàlia…Per exemple: la Responsable mundial de l’organisme era suïssa, de Sankt Gallen. Ella em va explicar com la seva diòcesi, una de les més antigues d’Europa, els laics tenien el privilegi vaticà de presentació de nou bisbe. I com Joan Pau II el va anul.lar aquest privilegi. També em va explicar com el vot de les dones, a Suïssa, era una realitat molt recent. El Consiliari mundial, un francès, en Jean Debruynne era un gran liturgista i un gran poeta. Però un liturgista que relativitzava l’encarcarada litúrgia catòlica. En Jean va morir fa pocs anys. Era capellà del “Prado” i dirigia una revista per a jubilats d’abast nacional. Era un gran home, que sabia opinar i posar pau al moment oportú. Vaig aprendre molt al seu costat. També hi havia un jesuïta de l’Uruguay, l’Alberto Vázquez, un home molt carismàtic que havia fundat i mantenia, a Montevideo, una institució que recollia nens del carrer i els educava. La Responsable de l’equip europeu era flamenca. Ens enteníem molt bé. El seu país era molt semblant a Catalunya. Fins i tot hom havia creat un organisme catalano-flamenc, que havíem batejat amb el nom de “Kataflam”. Va ser a casa d’ella que vaig sofrir els primers símptomes de la malatia psíquica que vaig patir. Una diarrea que no s’aturava i la impossibilitat de dormir bé durant la nit.
Quan vaig arribar a casa, vaig visitar un metge de l’aparell digestiu que coneixia. Em va dir que no hi tenia res, i em va adreçar a un neuropsiquiatra.
Ja he explicat el curs d’aquesta malaltia en un altre moment. Però, si cal, hi tornaré.
Em trobava còmode, per exemple, animant un treball pastoral amb joves i amb consiliaris. Vaig ser responsable, durant quatre anys de la preparació i la celebració de la Pasqua Jove, un invent molt bonic de la Diòcesi de Girona, començat per mossèn Ramon Oller, continuat per mossèn Narcís Ponsatí i, després, em va tocar a mi. Vaig trobar un col.laborador fora de sèrie en la persona del company mossèn Miquel-Àngel Ferrés. Junts, vam preparar diverses celebracions de la Pasqua Jove. En Miquel-Àngel és una persona de grans recursos i de molta capacitat de comunicació i animació (és un comunicador i un animador nat).
En una d’aquestes celebracions, vam omplir la catedral de Girona. Feia goig de veritat. I tot i la tradicionalitat de la cerimònia, la massa juvenil i la participació juvenil hi donava un altre aire. Amb tot, jo em preguntava: Per què hem de ser tan encarcarats en les nostres celebracions? Per què gastem tant l’Eucaristia? És que no podem deixar l’Eucaristia per a moments i per a grups molt concrets? Els “savis” em van dir que no. I vaig callar.
Quan portava dos o tres anys treballant a l’escoltisme diocesà, em van cridar per anar a Barcelona per ser Consiliari General del Moviment. Vaig dir que sí…i em vaig equivocar una altra volta. Era una càrrega molt pesada. I potser jo no estava prou preparat. En qualsevol cas, una càrrega massa feixuga per a mi. Un amic em va ajudar a trobar una residència sacerdotal a Barcelona: La Balmesiana. De dilluns a dijous, treballava a la Cúria Diocesana de Girona. El dijous a la tarda viatjava a Barcelona. I hi restava fins diumenge al vespre. I això, cada setmana. Degut als problemes interns del Moviment vaig patir situacions de “stress” que em van dur, al cap de pocs anys, a una malaltia greu de l’esperit. Em vaig adonar que, a l’Escoltisme, el capellà era una espècie de figura decorativa; que hi era, per estatuts i prou. Fins i tot, en un moment concret de trasbals (Mare de Déu, n’hi ha hagut tants a l’escoltisme confessional catòlic!) es va fer un “quadrumvirat i mig” per sortir de la situació conflictiva. El “mig” era el consiliari. Això em va quedar molt gravat: l’equip dels “quatre i mig”.
Però una cosa positiva hi va haver. Vaig ser cridat a ser Consiliari de l’Equip Europeu de la CICG (Conferència Internacional Catòlica del Guiatge), i membre del Consell Mundial de la mateixa entitat. Foren un anys en què vaig viatjar molt per tot el món: Xile, Bolívia, Argentina, Roma, Israel i tot Europa. I en aquest equip de dones il.lustres hi vaig aprendre molt. Per exemple, què vol dir el feminisme pràctic. Per altra part, amb elles vaig viatjar al cor de l’Església Catòlica a França, Bèlgica, Alemanya, Suïssa, Itàlia…Per exemple: la Responsable mundial de l’organisme era suïssa, de Sankt Gallen. Ella em va explicar com la seva diòcesi, una de les més antigues d’Europa, els laics tenien el privilegi vaticà de presentació de nou bisbe. I com Joan Pau II el va anul.lar aquest privilegi. També em va explicar com el vot de les dones, a Suïssa, era una realitat molt recent. El Consiliari mundial, un francès, en Jean Debruynne era un gran liturgista i un gran poeta. Però un liturgista que relativitzava l’encarcarada litúrgia catòlica. En Jean va morir fa pocs anys. Era capellà del “Prado” i dirigia una revista per a jubilats d’abast nacional. Era un gran home, que sabia opinar i posar pau al moment oportú. Vaig aprendre molt al seu costat. També hi havia un jesuïta de l’Uruguay, l’Alberto Vázquez, un home molt carismàtic que havia fundat i mantenia, a Montevideo, una institució que recollia nens del carrer i els educava. La Responsable de l’equip europeu era flamenca. Ens enteníem molt bé. El seu país era molt semblant a Catalunya. Fins i tot hom havia creat un organisme catalano-flamenc, que havíem batejat amb el nom de “Kataflam”. Va ser a casa d’ella que vaig sofrir els primers símptomes de la malatia psíquica que vaig patir. Una diarrea que no s’aturava i la impossibilitat de dormir bé durant la nit.
Quan vaig arribar a casa, vaig visitar un metge de l’aparell digestiu que coneixia. Em va dir que no hi tenia res, i em va adreçar a un neuropsiquiatra.
Ja he explicat el curs d’aquesta malaltia en un altre moment. Però, si cal, hi tornaré.
dilluns, 16 / novembre / 2009
la memòria que no cessa
Dilluns, 16 de novembre del 2009. Avui fa exactament 20 anys, el dia 16 de novembre del 1989, a San Salvador, capital de la República del Salvador, en una matinada tràgica i sòrdida de tardor (som encara a l’hemisferi nord), a la Universitat Centroamericana (UCA) Simeón Cañas, dirigida pels jesuïtes, un grup de militars van entrar fraudulentament -aquest cop, amb nocturnitat i alevosia, puix ja hi havien entrat alguna altra vegada i, fins i tot, hi havien fet explotar alguna bomba- a l’edifici que feia de residència a la Universitat, van despertar els qui dormien, els van conduir a l’exterior, els van fer ajaure de panxa a terra. I els van assassinar d’un tret al cap. Els assassinats eren: Ignacio Ellacuría, Ignacio Martín-Baró, Segundo Montes, Armando López, Joaquín López i Juan Ramón Moreno, jesuïtes. I Elba Julia Ramos, cuinera de la residència, i la seva filla de 15 anys, Celina, estudiant i catequista. Abans de menar-los a l’exterior i assassinar-los, els militars van disparar contra una fotografia de Monsenyor Romero que hi havia, penjada a la paret. La bala va tornar a impactar, altra volta, al cor de Monsenyor Romero assassinat, també pels militars, gairebé 10 anys abans, el dilluns Sant de l’any 1980, mentre celebrava missa a la capelleta de l’hospital per a malalts terminals om residia. A l’hora de l’ofertori un cotxe es va aturar al carrer, davant de la porta oberta de la capelleta. Del cotxe en va sortir un tret que va impactar al cor de Monsenyor Romero. Fou una primera declaració d’intencions. Els militars sabien qui mataven.
Això ens ho explica Juan José Tamayo, en un magnífic article a El Periódico del 14/11/09, p. 6. L’endemà, diumenge 15, el mateix Periódico reprodueix una preciosa columna, a la p. 5, de Juan-José López Burniol, que també parla d’Ellacuría. Diu que un dia li van preguntar: “Vostè deu ser un marxista convençut? Ellacuría va respondre: No, de cap manera, jo sóc zubirià. Què vol dir amb això? Doncs que a part que m’uneix una profunda amistat amb Xavier Zubiri, en ell he trobat una forma rigorosa de realisme, que he convertit en columna vertebral de la meva interpretació de la història, amb avantatges sobre les interpretacions marxistes”.
El mateix dia 15, el gran periodista d’informació religiosa de la Vanguardia, Oriol Domingo també parla, a la p. 48, d’Ignacio Ellacuría a partir d’una entrevista al jesuïta José Sols Lucía. Sols Lucía diu que la matança dels jesuïtes va provocar un gran impacte mundial. I que aquest impacte va canviar el recolzament que els Estats Units (Nixon, Reagan i Bush) donaven a les dictadures llatino-americanes. I va canviar la sensibilitat religiosa de la societat americana el fet de veure sis religiosos assassinats sobre la gespa del jardí. I afegeix, amb molta perspicàcia, que l’estratègia (dels dirigents polítics) consisteix, ara, en recolzar les sectes evangèliques, a fi de desactivar el missatge social del cristianisme. Ja he explicat, alguna altra vegada, que l’any 1996 vaig viatjar a Guatemala i El Salvador, i vaig poder comprovar sobre el terreny la tasca de les “sectes evangèliques o evangelistes”.
Juan José Tamayo ens parla de l’Església perseguida, silenciada i menyspreada per la mateixa jerarquia eclesiàstica. Ens conta que Joan Pau II va dir a Monsenyor Romero, arquebisbe de San Salvador, en una visita “ad limina” a Roma del prelat màrtir salvadorenc: “Alerta, Monsenyor! Que el comunisme ha entrat a l’Església!”. Resposta: “Santedat, no són pas els comunistes els qui assassinen els capellans al Salvador”.
La República del Salvador és un petit estat centroamericà que ha patit, durant més de 10 anys, una cruel i cruenta guerra civil. Enguany hi ha hagut eleccions, i ha guanyat un ex guerriller del Front Farabundo Martí (FMLN), un que lluitava contra l’exèrcit i contra els poderosos Estats Units. Els qui patien les conseqüències d’aquesta guerra civil eren, sobretot, el poble. Els altres, els qui pretenien beneficiar-se’n, eren l’exèrcit i el seu suport ideològic, els terratinents i el gran capital (i, en un segon terme, alguns països exterior, com els Estats Units d’Amèrica-United Fruit i altres companyies). Víctimes: homes, dones, nens, nenes, joves, ancians, polítics d’esquerres, intel.lectuals. científics, capellans, religioses i religioses, escriptors, pagesos, liders locals, educadors i mestres, economistes…Tots els altres que no eren aquells altres que dominaven.
L’any 1996 vaig poder veure, a la ciutat de San Salvador, una exposició fotogràfica que parlava de les massacres d’Usulután, d’El Río Sumpul, d’El Mozote i altres llocs dels quals ara no en recordo el nom. Massacres provocades i executades per l’exèrcit.
A El Salvador hi ha canya de sucre i cafè, que exporten sobretot als Estats Units. De la canya en surt, evidentment, sucre. I també un rom excel.lent. Però no hi ha aigua potable. Tota l’aigua, fins i tot la de les deus de les muntanyes està contaminada. Uns mastodòntics camions, plens de garrafes d’un color blavós, venen aigua potable a la gent. Aquests camions van protegits per tres o quatre homes armats. La primera vegada que ho veus et produeix esgarrifança.
Juan José Tamayo ha escrit les entrades sobre Ignacio Ellacuría i Jon Sobrino al Diccionario de Teólogos/as contemporáneos, de Juan Bosch O.P., Edit. Monte Carmelo, Burgos 2004. Us n’aconsello la lectura.
Al Salvador hom conserva la memòria dels eclesiàstics màrtirs. Em consta de les poblacions o “comunidades”: Segundo Montes, que vaig visitar (allí vaig conèixer Don Lito, el mestre, que em va regalar un llibre preciós), Ciudad Romero, Ignacio Ellacuría…
Actualment, a Girona, hi ha molts immigrants, procedents de tots els països d’Amèrica Central i Amèrica del Sud.
Això ens ho explica Juan José Tamayo, en un magnífic article a El Periódico del 14/11/09, p. 6. L’endemà, diumenge 15, el mateix Periódico reprodueix una preciosa columna, a la p. 5, de Juan-José López Burniol, que també parla d’Ellacuría. Diu que un dia li van preguntar: “Vostè deu ser un marxista convençut? Ellacuría va respondre: No, de cap manera, jo sóc zubirià. Què vol dir amb això? Doncs que a part que m’uneix una profunda amistat amb Xavier Zubiri, en ell he trobat una forma rigorosa de realisme, que he convertit en columna vertebral de la meva interpretació de la història, amb avantatges sobre les interpretacions marxistes”.
El mateix dia 15, el gran periodista d’informació religiosa de la Vanguardia, Oriol Domingo també parla, a la p. 48, d’Ignacio Ellacuría a partir d’una entrevista al jesuïta José Sols Lucía. Sols Lucía diu que la matança dels jesuïtes va provocar un gran impacte mundial. I que aquest impacte va canviar el recolzament que els Estats Units (Nixon, Reagan i Bush) donaven a les dictadures llatino-americanes. I va canviar la sensibilitat religiosa de la societat americana el fet de veure sis religiosos assassinats sobre la gespa del jardí. I afegeix, amb molta perspicàcia, que l’estratègia (dels dirigents polítics) consisteix, ara, en recolzar les sectes evangèliques, a fi de desactivar el missatge social del cristianisme. Ja he explicat, alguna altra vegada, que l’any 1996 vaig viatjar a Guatemala i El Salvador, i vaig poder comprovar sobre el terreny la tasca de les “sectes evangèliques o evangelistes”.
Juan José Tamayo ens parla de l’Església perseguida, silenciada i menyspreada per la mateixa jerarquia eclesiàstica. Ens conta que Joan Pau II va dir a Monsenyor Romero, arquebisbe de San Salvador, en una visita “ad limina” a Roma del prelat màrtir salvadorenc: “Alerta, Monsenyor! Que el comunisme ha entrat a l’Església!”. Resposta: “Santedat, no són pas els comunistes els qui assassinen els capellans al Salvador”.
La República del Salvador és un petit estat centroamericà que ha patit, durant més de 10 anys, una cruel i cruenta guerra civil. Enguany hi ha hagut eleccions, i ha guanyat un ex guerriller del Front Farabundo Martí (FMLN), un que lluitava contra l’exèrcit i contra els poderosos Estats Units. Els qui patien les conseqüències d’aquesta guerra civil eren, sobretot, el poble. Els altres, els qui pretenien beneficiar-se’n, eren l’exèrcit i el seu suport ideològic, els terratinents i el gran capital (i, en un segon terme, alguns països exterior, com els Estats Units d’Amèrica-United Fruit i altres companyies). Víctimes: homes, dones, nens, nenes, joves, ancians, polítics d’esquerres, intel.lectuals. científics, capellans, religioses i religioses, escriptors, pagesos, liders locals, educadors i mestres, economistes…Tots els altres que no eren aquells altres que dominaven.
L’any 1996 vaig poder veure, a la ciutat de San Salvador, una exposició fotogràfica que parlava de les massacres d’Usulután, d’El Río Sumpul, d’El Mozote i altres llocs dels quals ara no en recordo el nom. Massacres provocades i executades per l’exèrcit.
A El Salvador hi ha canya de sucre i cafè, que exporten sobretot als Estats Units. De la canya en surt, evidentment, sucre. I també un rom excel.lent. Però no hi ha aigua potable. Tota l’aigua, fins i tot la de les deus de les muntanyes està contaminada. Uns mastodòntics camions, plens de garrafes d’un color blavós, venen aigua potable a la gent. Aquests camions van protegits per tres o quatre homes armats. La primera vegada que ho veus et produeix esgarrifança.
Juan José Tamayo ha escrit les entrades sobre Ignacio Ellacuría i Jon Sobrino al Diccionario de Teólogos/as contemporáneos, de Juan Bosch O.P., Edit. Monte Carmelo, Burgos 2004. Us n’aconsello la lectura.
Al Salvador hom conserva la memòria dels eclesiàstics màrtirs. Em consta de les poblacions o “comunidades”: Segundo Montes, que vaig visitar (allí vaig conèixer Don Lito, el mestre, que em va regalar un llibre preciós), Ciudad Romero, Ignacio Ellacuría…
Actualment, a Girona, hi ha molts immigrants, procedents de tots els països d’Amèrica Central i Amèrica del Sud.
diumenge, 15 / novembre / 2009
el diumenge
Diumenge. Domingo. Dies dominica. El dia del Senyor. Domenica. Dimache. Sunday (el dia del sol). Sonntag. No hi ha unanimitat a l’hora de descriure la festa setmanal, tot i que la forma “cristiana” domina per golejada, a l’Europa occidental i a l’Amèrica de parla espanyola. A l’Àfrica, a l’Àsia, a l’Oceania i els països musulmans ja no conec tant la cosa. Als països anglosaxons i als seus epígons, la cosa resta en “dia del sol”.
Tinc ganes d’anar a veure el film, “Agora”, a veure què ens encolomen als cristians. Nosaltres mateixos, al moment del Concili Vaticà II, ja vam dir que l’origen i la causa de molts dels nostres mals fou l’emperador Constantí i el seu pacte amb el cristianisme. No és que això fos ben exacte, però bé necessitàvem un punt de partença dels nostres mals estructurals. A més, a Constantí l’hem mitificat, a ell i a la seva mare Helena. Constantí va guanyar la batalla d’aquell pont proper a la ciutat de Roma (“in hoc signo vinces”, amb aquest signe, de la creu, guanyaràs). I Helena, “santa Helena”, va trobar (diuen) “la creu de Crist”; o sigui: el patíbul de fusta on Jesús de Natzaret va ser clavat fins a la mort. Després de Constantí va venir l’emperador Julià l’Apòstata (una de les constants d’avui a casa nostra, l’apostasia), que va perseguir els cristians. I després, tres emperadors més, abans d’arribar a Teodosi el Gran. Aquest sí que va posar pau a tot l’imperi i va convertir realment el cristianisme en religió de l’imperi romà. Potser callàvem l’ambició i l’afany de poder de la jerarquia de la primitiva Església. Recordo algunes publicacions, amb títols tan rimbombants com “Rèquiem pel constantinisme catòlic”. A hores d’ara, de “rèquiem”, res de res. Més aviat a l’inrevés. Si mirem l’activitat de la Conferència Episcopal Espanyola i del seu inefable Secretari General, el jesuïta Monsenyor Martínez Camino, sembla que encara ens trobem al temps de l’emperador Constantí o de l’Emperador Teodosi. Potser per això té tant d’èxit el film Agora, tot i que la majoria dels crítics de cine diuen que, cinematogràficament no és cap meravella.
Avui és el penúltim diumenge abans de començar un nou cicle litúrgic: el temps d’Advent, que mena a les festes de Nadal. Amb tot aquest afany “secularista” que es manifesta en els nostres polítics, potser ja no arribarem a Nadal. Arribarem a les vacances escolars d’hivern. No ho sé. Jo ho lamentaria. Nadal forma part de la meva vida. Tot i que, per altra part, ja estic fart que em manipulin el Nadal. Segons com, em plauria que ens deixessin tranquils als cristians, i que la societat civil anés a “allò” seu. Que no ha hagut de patir prou la societat civil per culpa del cristianisme mal entès? Em feia molta gràcia un escrit de la Pilar Rahola (ella que es confessa atea o agnòstica, ara no ho recordo ben bé), a la Vanguardia, quan deia que ella celebrava el Nadal de signes cristians amb els seus fills, amb pessebre i “vols venir tu, rabadà”.
La segona lectura litúrgica d’avui em recorda un text que sempre m’ha fet pensar. És de la carta als Hebreus. Diu: “Un cop Déu ha perdonat els pecats, ja no cal cap més ofrena per obtenir-ne el perdó”. Ja no cal cap més confessió? Ah, nois! Aquí hi ha un problema greu i saberut per a l’Església Catòlica. La confessió dels pecats! El Sagrament de la Confessió! El perdó de Déu! El perdó dels germans! L’Església no s’ha resignat a perdre influència. D’un Sagrament deteriorat, aigualit, deixat de banda per la mateixa comunitat cristiana…se n’ha anat per les branques de la confessió individual, com si aquesta forma “caduca” fos “de necessitate salutis”. Tant ens costa reconèixer que, en moltes coses, hem fracassat? Som tan il.lusos que encara creiem que tenim les “claus de la salvació”? Com és que no acabem d’entendre que el sacrifici de Jesucrist ens va salvar una vegada per sempre? I que això no podem traduir-ho al món de les realitats sinó al món de les creences?
M’agradaria saber-ne més i ser més agut, a l’hora de tractar aquests temes. M’agradaria tenir un discurs brillant i contundent. Però tota la meva vida he estat un “segona fila”. Això vol dir que persones més intel.ligents i més brillants m’han passat al davant.
No els retrec res. No els tinc enveja. No ho lamento. Així és la vida.
Tenir un paper secundari no vol pas dir que no sigui important. Però no tothom pot ser un “primera espasa”.
Amb això vull fer un acte d’humilitat i de franquesa, de realisme. Les persones que m’han precedit en moltes tasques i molts càrrecs eren més intel.ligents i més preparades que jo.
Voldria saber fer aquest acte de despullament espiritual avui, a les darreries de l’any litúrgic quan l’Evangeli, avui i el primer diumenge d’Advent, ens parla dels darrers temps. El “carpe diem” (aprofita el dia) dels romans voldria que fos una constant en la meva vida, com si cada dia fos el darrer. Perquè, ja em direu…Si no aprofitem aquesta vida per estimar i fer el bé…
Tinc ganes d’anar a veure el film, “Agora”, a veure què ens encolomen als cristians. Nosaltres mateixos, al moment del Concili Vaticà II, ja vam dir que l’origen i la causa de molts dels nostres mals fou l’emperador Constantí i el seu pacte amb el cristianisme. No és que això fos ben exacte, però bé necessitàvem un punt de partença dels nostres mals estructurals. A més, a Constantí l’hem mitificat, a ell i a la seva mare Helena. Constantí va guanyar la batalla d’aquell pont proper a la ciutat de Roma (“in hoc signo vinces”, amb aquest signe, de la creu, guanyaràs). I Helena, “santa Helena”, va trobar (diuen) “la creu de Crist”; o sigui: el patíbul de fusta on Jesús de Natzaret va ser clavat fins a la mort. Després de Constantí va venir l’emperador Julià l’Apòstata (una de les constants d’avui a casa nostra, l’apostasia), que va perseguir els cristians. I després, tres emperadors més, abans d’arribar a Teodosi el Gran. Aquest sí que va posar pau a tot l’imperi i va convertir realment el cristianisme en religió de l’imperi romà. Potser callàvem l’ambició i l’afany de poder de la jerarquia de la primitiva Església. Recordo algunes publicacions, amb títols tan rimbombants com “Rèquiem pel constantinisme catòlic”. A hores d’ara, de “rèquiem”, res de res. Més aviat a l’inrevés. Si mirem l’activitat de la Conferència Episcopal Espanyola i del seu inefable Secretari General, el jesuïta Monsenyor Martínez Camino, sembla que encara ens trobem al temps de l’emperador Constantí o de l’Emperador Teodosi. Potser per això té tant d’èxit el film Agora, tot i que la majoria dels crítics de cine diuen que, cinematogràficament no és cap meravella.
Avui és el penúltim diumenge abans de començar un nou cicle litúrgic: el temps d’Advent, que mena a les festes de Nadal. Amb tot aquest afany “secularista” que es manifesta en els nostres polítics, potser ja no arribarem a Nadal. Arribarem a les vacances escolars d’hivern. No ho sé. Jo ho lamentaria. Nadal forma part de la meva vida. Tot i que, per altra part, ja estic fart que em manipulin el Nadal. Segons com, em plauria que ens deixessin tranquils als cristians, i que la societat civil anés a “allò” seu. Que no ha hagut de patir prou la societat civil per culpa del cristianisme mal entès? Em feia molta gràcia un escrit de la Pilar Rahola (ella que es confessa atea o agnòstica, ara no ho recordo ben bé), a la Vanguardia, quan deia que ella celebrava el Nadal de signes cristians amb els seus fills, amb pessebre i “vols venir tu, rabadà”.
La segona lectura litúrgica d’avui em recorda un text que sempre m’ha fet pensar. És de la carta als Hebreus. Diu: “Un cop Déu ha perdonat els pecats, ja no cal cap més ofrena per obtenir-ne el perdó”. Ja no cal cap més confessió? Ah, nois! Aquí hi ha un problema greu i saberut per a l’Església Catòlica. La confessió dels pecats! El Sagrament de la Confessió! El perdó de Déu! El perdó dels germans! L’Església no s’ha resignat a perdre influència. D’un Sagrament deteriorat, aigualit, deixat de banda per la mateixa comunitat cristiana…se n’ha anat per les branques de la confessió individual, com si aquesta forma “caduca” fos “de necessitate salutis”. Tant ens costa reconèixer que, en moltes coses, hem fracassat? Som tan il.lusos que encara creiem que tenim les “claus de la salvació”? Com és que no acabem d’entendre que el sacrifici de Jesucrist ens va salvar una vegada per sempre? I que això no podem traduir-ho al món de les realitats sinó al món de les creences?
M’agradaria saber-ne més i ser més agut, a l’hora de tractar aquests temes. M’agradaria tenir un discurs brillant i contundent. Però tota la meva vida he estat un “segona fila”. Això vol dir que persones més intel.ligents i més brillants m’han passat al davant.
No els retrec res. No els tinc enveja. No ho lamento. Així és la vida.
Tenir un paper secundari no vol pas dir que no sigui important. Però no tothom pot ser un “primera espasa”.
Amb això vull fer un acte d’humilitat i de franquesa, de realisme. Les persones que m’han precedit en moltes tasques i molts càrrecs eren més intel.ligents i més preparades que jo.
Voldria saber fer aquest acte de despullament espiritual avui, a les darreries de l’any litúrgic quan l’Evangeli, avui i el primer diumenge d’Advent, ens parla dels darrers temps. El “carpe diem” (aprofita el dia) dels romans voldria que fos una constant en la meva vida, com si cada dia fos el darrer. Perquè, ja em direu…Si no aprofitem aquesta vida per estimar i fer el bé…
dissabte, 14 / novembre / 2009
cançó francesa
Avui us parlaré d’un triple CD de música francesa, en edició econòmica. Porta per títol: “Brel, Brassens, Ferré”. És de la casa Wagram, editat l’any 2008.
Un excel.lent CD,amb 20 cançons de cada un dels tres Chansonniers, Jacques Brel, Georges Brassens, i Léo Ferré. L’album no ve acompanyat de fulletó explicatiu. Però, tampoc no el necessita. Són cançons que, els aimants de la música d’aquests tres artistes, coneixem prou bé.
La tria és força ben feta: no tant la gravació, tot i que no hi ha defectes importants. Algunes cançons potser necessitarien alguns filtres més. Cal dir que la selecció s’ha fet a partir de les antologies gravades. Però és que, l’any 2008 la tècnica ja és tan depurada, que podrien haver-ho treballat una mica més. Tot sigui per abaratir el producte.
Jacques Brel: A “Grand Jacques” i a “Le diable” es planteja, molt subtilment, els seus interrogants religiosos. Tota la tria és bona, com la gran majoria de les cançons de Brel. Un fantàstic poeta, el belga, carregat de nostàlgia pel “paradís perdut”. Jo crec que la seva producció musical i poètica és molt bona, si hom dispensa les seves dèries i fòbies en contra de la religió catòlica i els seus dirigents eclesiàstics.
El gran Georges Brassens, amb la seva vella guitarra, ens delecta amb belles melodies: “Chanson pour l’Auvergnat”, “Le gorille”, “J’ai rendez-vous avec vous”, “La canne de Jeanne”. Sempre acompanyat per la guitarra (no sabríem imaginar-nos Brassens sense guitarra). Com sempre, carregat de sentit comú i d’imatges populars. És verdaderament el “chansonnier” d’un poble culte. N’hi ha que diuen que és monòton i repetitiu. Jo no ho trobo pas. A casa tenim un admirador de Brassens i, com ell, bon cantant i bon poeta de les coses de cada dia. Es diu Miquel Pujadó. En aquest recull, hi trobem la canço “Il n’y a pas d’amour heureux” ( no existeix l’amor feliç o satisfactori). Josep Maria Espinàs (em sembla) la va traduir i la cantava en aquells temps de la “Nova Cançó”: “Pel nen que està morint en braços de sa mare…Déu vos salve, Maria".
I Léo Ferré i la seva força poètica ens canta “Le bateau espagnol”, “Barbarie”, “Monsieur tout-blanc”. Recordo que vaig descobrir Léo Ferré al començament dels anys setanta (aviat farà 40 anys). Ningú no m’havia parlat d’ell. De Brassens i de Brel, sí. I el vaig descobrir a partir de la seva cançó “Monsieur tout-blanc”, una sàtira directa i duríssima contra el Papa de Roma. Duríssima i, ensems, dolça i poètica des dels barris marginals de París. Un parell d’amics a qui vaig casar van viatjar a París i em van dur dos albums (LP’s) de Léo Ferré. Vaig descobrir tot un altre món. I, com més he comprès i dominat la llengua francesa, més m’ha agradat Léo Ferré.
Un excel.lent CD,amb 20 cançons de cada un dels tres Chansonniers, Jacques Brel, Georges Brassens, i Léo Ferré. L’album no ve acompanyat de fulletó explicatiu. Però, tampoc no el necessita. Són cançons que, els aimants de la música d’aquests tres artistes, coneixem prou bé.
La tria és força ben feta: no tant la gravació, tot i que no hi ha defectes importants. Algunes cançons potser necessitarien alguns filtres més. Cal dir que la selecció s’ha fet a partir de les antologies gravades. Però és que, l’any 2008 la tècnica ja és tan depurada, que podrien haver-ho treballat una mica més. Tot sigui per abaratir el producte.
Jacques Brel: A “Grand Jacques” i a “Le diable” es planteja, molt subtilment, els seus interrogants religiosos. Tota la tria és bona, com la gran majoria de les cançons de Brel. Un fantàstic poeta, el belga, carregat de nostàlgia pel “paradís perdut”. Jo crec que la seva producció musical i poètica és molt bona, si hom dispensa les seves dèries i fòbies en contra de la religió catòlica i els seus dirigents eclesiàstics.
El gran Georges Brassens, amb la seva vella guitarra, ens delecta amb belles melodies: “Chanson pour l’Auvergnat”, “Le gorille”, “J’ai rendez-vous avec vous”, “La canne de Jeanne”. Sempre acompanyat per la guitarra (no sabríem imaginar-nos Brassens sense guitarra). Com sempre, carregat de sentit comú i d’imatges populars. És verdaderament el “chansonnier” d’un poble culte. N’hi ha que diuen que és monòton i repetitiu. Jo no ho trobo pas. A casa tenim un admirador de Brassens i, com ell, bon cantant i bon poeta de les coses de cada dia. Es diu Miquel Pujadó. En aquest recull, hi trobem la canço “Il n’y a pas d’amour heureux” ( no existeix l’amor feliç o satisfactori). Josep Maria Espinàs (em sembla) la va traduir i la cantava en aquells temps de la “Nova Cançó”: “Pel nen que està morint en braços de sa mare…Déu vos salve, Maria".
I Léo Ferré i la seva força poètica ens canta “Le bateau espagnol”, “Barbarie”, “Monsieur tout-blanc”. Recordo que vaig descobrir Léo Ferré al començament dels anys setanta (aviat farà 40 anys). Ningú no m’havia parlat d’ell. De Brassens i de Brel, sí. I el vaig descobrir a partir de la seva cançó “Monsieur tout-blanc”, una sàtira directa i duríssima contra el Papa de Roma. Duríssima i, ensems, dolça i poètica des dels barris marginals de París. Un parell d’amics a qui vaig casar van viatjar a París i em van dur dos albums (LP’s) de Léo Ferré. Vaig descobrir tot un altre món. I, com més he comprès i dominat la llengua francesa, més m’ha agradat Léo Ferré.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
