Aquests dies, se’ns proposen les lectures bíbliques corresponents a la historia de Josep, del Llibre del Gènesi, de l’Antic Testament. Deu ser un dels llibres de més mítica en tota la Bíblia; i potser el principal. La història (o històries) de Josep ocupen els capítols 37-50 del Llibre del Gènesi (14 capítols, molt bonics, literàriament parlant). Cap al final (cap. 49) hi ha un poema mític magnífic: Jacob (Israel) dona contingut, missió i terra als seus 12 fills. D’aquí parteix el mite de les dotze tribus d’Israel. Després d’aquesta tasca feixuga, Jacob mor. En parlaré al proper “post”.
La història de Josep era una de les que m’havia fascinat més en el meu estudi de la Història Sagrada. Té tots els elements per fer-ne una història d’intriga i d’interès. El cinema ho ha vist clar i n’ha fet algun film (cap de notable. La història de Moisès -els deu manaments- es posterior a aquesta història de Josep).
La història de Josep té, fins i tot, un element sexual, un xic escabrós: la història de la dona del cap de la guàrdia del faraó, Putifar, que sedueix Josep i se’l vol endur al llit.
Però la literatura i la música sí que han incidit en la història de Josep. Thomas Mann, el premi Nobel de literatura alemany, publica una tetralogia sobre el bíblic Josep, començada l’any 1933. Es tracta d’una novel.la basada en aquells fets bíblics. La seva prosa, carregada d’ironia i de bon gust, li dona contingut. Hi desfilen totes les característiques i les debilitats humanes, i ens ofereix un retaule magnífic de la crueltat dels homes. Mann, exiliat, parla del Josep, exiliat, venut pels seus germans a causa de l’enveja que li tenien. Quin bon llibre per llegir aquest estiu! Tot i que són quatre grossos volums El meu company i amic, en Quim Giol, professor de l’Institut Superior de Ciències Religioses de Girona, va treballar aquest tema desenvolupat per Thomas Mann en un seminari que va tenir molt d’èxit.
Per que fa a la música, hi ha una zarzuela, del valencià Vicente Lleó Balbastre, “La Corte del Faraón”, un “vodevil” picant i lleuger, que va tenir molt d’èxit al moment de l’estrena, i que va obtenir un gabadal de prohibicions per part del règim franquista. Fins i tot en van fer una pel.lícula, protagonitzada per l’Anna Belén, em sembla.. Presenta a Putifar com a “gay”. I a la dona, molt bonica, que no para d’insinuar-se per seduir Josep. Hi ha alguns fragments molt ben construits, com l’entrada i el final, amb música coral. També hi ha el famós: “Ay va, ay va! Ay babilonio qué marea…!”. La zarzuela “La corte del Faraón” va ser estrenada al Teatre Eslava de Madrid, el 21 de gener del 1910, presentada com a una “ópera bíblica”.
La pintura també ha volgut plasmar capítols de la història o històries del bíblic Josep. Tenim, per exemple, el pintor Matías de Arteaga (1633-1703) que va pintar quatre o sis quadres sobre aquest tema. Se’n conserven quatre: Josep, refusant la dona de Putifar. Josep, amb els seus germans. Josep, menjant amb els seus germans. Trobada de Josep amb el seu pare, Jacob. També em consta que Murillo va produir alguna pintura sobre el tema.
Pel que fa a l’escultura renaixentista i barroca, existeixen diverses mostres de la història del bíblic Josep.
És el que us deia. La Bíblia és una impressionant font mítica, que ha inspirat artistes de tota mena: poetes, pintors, escultors, literats, músics, directors de cinema i de teatre…Per acabar avui, m’agradaria recomanar-vos un poema excepcional. Es tracta del poema “Noè”, de Pere Quart. El trobareu a la seva secció “Epístola d’ alta mar”, “Terra de naufragis”. És un model de bon gust, de poesia i de fina ironia bíblica. Us ofereixo la segona estrofa del poema, quan Noè recrimina a Déu un aiguat tan gran:
“Senyor, per què no atures aquest xàfec?
Minva el gra i el farratge
i les bèsties es migren a les fosques;
totes -t’en faig l’aposta-
deuen pensar el mateix:
i mentrestant els peixos se la campen!
Jo tampoc no m’explico el privilegi”.
dissabte, 11 / juliol / 2009
divendres, 10 / juliol / 2009
la força de la ment : assumir la mort
Gràcies, José María. Ja veus que la meva ment té, també, febleses, tal com deia el dia 6. Per exemple: he repetit un "post" que havia publicat el dia 8. Perdoneu el "lapsus". Ara mateix l'he corregit.
A vegades, qui em llegeixi, podria arribar a la conclusió que només veig malalties mentals en les persones. Falsa conclusió! Si fos així, el malalt mental fora jo. Simplement dic que, de malalts mentals n’hi ha més dels que sembla. I que, d’alguns, ningú no ho diria; ho porten amagat als qui no estan relacionats directament amb ells. El món i la societat que ens toca viure és una fàbrica de malalts mentals, tot i que la genètica també hi té molt a veure. El cirurgià que va operar la meva germana a cor obert li va dir: “Senyora, vostè és una fàbrica de colesterol!”.
Ja he explicat, més d’una vegada, la mort d’aquella meva amiga tan estimada, degut a aquella malaltia neurodegenerativa que s’anomena ELA (esclerosi lateral amiotròfica). Es tracta d’una malaltia terrible, d’efectes devastadors, de desenvolupament ràpid i letal. Aquesta meva amiga, des del moment en què li van detectar el mal, fins que va morir (un any després, més o menys), va ser sempre conscient del que tenia i del que l’esperava. I va mantenir una serenitat i una clarividència admirable. No va voler que li fessin res per allargar inútilment la vida. Per això, va fer testament vital molt aviat. Als amics que la visitaven els rebia amb gran cordialitat i tendresa. Molts entraven amb el cor petit i en sortien confortats. Era una dona forta, “la dona forta de la Bíblia”, puix era creient, cristiana ben convençuda. Jo vaig passar algunes estones amb ella, quan ja només podia restar en un sofà de casa seva. Les converses em van trasbalsar i em van fer més fort. Quan va morir, és de les vegades que he plorat. Poc abans de morir, vaig voler que la meva germana la conegués. I ens vam desplaçar a casa seva. La meva germana va quedar admirada de l’enteresa de la Lola (és un nom fictici). I moltes vegades m’ha dit: Com t’estimava, la Lola!
Vaig voler saber els detalls de la seva malaltia. I ho vaig preguntar a un neuròleg que coneixia. M’ho va explicar bé, massa bé. Em va dir, entre altres coses, que a aquests malalts se’ls allarga la vida fent-los un forat al coll (traqueotomia) perquè puguin respirar; i un forat a nivell de l’estómac (que no recordo com es diu tècnicament) per alimentar-los artificialment. No li vaig dir que ella no ho volia, que volia fer testament vital. Això són coses molt personals. Com el cas d’aquell meu company de cambra, al Trueta de Girona, que també tenia un forat al coll i l’alimentaven directament a l’estómac. Degut a un accident de moto, feia deu anys, havia quedat per a sempre més en coma profund (dic sempre més perquè així ho deien els metges. Deien que els danys que tenia al cervell eren molts i irreparables). La mare no volia, de cap manera, que morís. Volia cuidar-lo perquè l’estimava bojament.
En tots dos casos: el d’aquesta mare amiga i el de la Lola, hi veig un punt en comú: la força de la ment i de la voluntat. La Lola tenia una força mental superlativa; i una força de voluntat admirable. Són característiques personals, que fan que la persona sigui una realitat humana i espiritual superior. La força de la ment i la força de la voluntat fan meravelles.
M’hi va fer pensar un escrit que vaig llegir al diari (La Vanguardia. Dilluns, 06/07/09. La Contra. Pag. 64). La periodista Ima Sanchís feia una entrevista a un metge oncòleg italià, el doctor Mario Melazzini, que pateix l’ELA (esclerosi lateral amiotròfica). És una entrevista d’aquelles que et posen en tensió. Dues respostes em van impactar especialment. “Cadascú ha de ser l’artífex del propi miracle; i, en això, la ment hi té un paper fonamental”. I davant de la pregunta sobre què ha de fer un metge quan es troba amb un pacient que té una malaltia terminal, diu: “Primer, escoltar. I, després, el compromís com a metge: que estaré sempre al seu costat a mesura que la malaltia avanci. Jo estic (aquí) en lloc de vosté té (aquesta malaltia inguarible).
Hi vaig veure la humanitat, la bondat, la tendresa i la saviesa d’un bon metge. I la força de la seva ment per assumir amb serenitat la pròpia mort. Aquest metge es declara catòlic practicant.
A vegades, qui em llegeixi, podria arribar a la conclusió que només veig malalties mentals en les persones. Falsa conclusió! Si fos així, el malalt mental fora jo. Simplement dic que, de malalts mentals n’hi ha més dels que sembla. I que, d’alguns, ningú no ho diria; ho porten amagat als qui no estan relacionats directament amb ells. El món i la societat que ens toca viure és una fàbrica de malalts mentals, tot i que la genètica també hi té molt a veure. El cirurgià que va operar la meva germana a cor obert li va dir: “Senyora, vostè és una fàbrica de colesterol!”.
Ja he explicat, més d’una vegada, la mort d’aquella meva amiga tan estimada, degut a aquella malaltia neurodegenerativa que s’anomena ELA (esclerosi lateral amiotròfica). Es tracta d’una malaltia terrible, d’efectes devastadors, de desenvolupament ràpid i letal. Aquesta meva amiga, des del moment en què li van detectar el mal, fins que va morir (un any després, més o menys), va ser sempre conscient del que tenia i del que l’esperava. I va mantenir una serenitat i una clarividència admirable. No va voler que li fessin res per allargar inútilment la vida. Per això, va fer testament vital molt aviat. Als amics que la visitaven els rebia amb gran cordialitat i tendresa. Molts entraven amb el cor petit i en sortien confortats. Era una dona forta, “la dona forta de la Bíblia”, puix era creient, cristiana ben convençuda. Jo vaig passar algunes estones amb ella, quan ja només podia restar en un sofà de casa seva. Les converses em van trasbalsar i em van fer més fort. Quan va morir, és de les vegades que he plorat. Poc abans de morir, vaig voler que la meva germana la conegués. I ens vam desplaçar a casa seva. La meva germana va quedar admirada de l’enteresa de la Lola (és un nom fictici). I moltes vegades m’ha dit: Com t’estimava, la Lola!
Vaig voler saber els detalls de la seva malaltia. I ho vaig preguntar a un neuròleg que coneixia. M’ho va explicar bé, massa bé. Em va dir, entre altres coses, que a aquests malalts se’ls allarga la vida fent-los un forat al coll (traqueotomia) perquè puguin respirar; i un forat a nivell de l’estómac (que no recordo com es diu tècnicament) per alimentar-los artificialment. No li vaig dir que ella no ho volia, que volia fer testament vital. Això són coses molt personals. Com el cas d’aquell meu company de cambra, al Trueta de Girona, que també tenia un forat al coll i l’alimentaven directament a l’estómac. Degut a un accident de moto, feia deu anys, havia quedat per a sempre més en coma profund (dic sempre més perquè així ho deien els metges. Deien que els danys que tenia al cervell eren molts i irreparables). La mare no volia, de cap manera, que morís. Volia cuidar-lo perquè l’estimava bojament.
En tots dos casos: el d’aquesta mare amiga i el de la Lola, hi veig un punt en comú: la força de la ment i de la voluntat. La Lola tenia una força mental superlativa; i una força de voluntat admirable. Són característiques personals, que fan que la persona sigui una realitat humana i espiritual superior. La força de la ment i la força de la voluntat fan meravelles.
M’hi va fer pensar un escrit que vaig llegir al diari (La Vanguardia. Dilluns, 06/07/09. La Contra. Pag. 64). La periodista Ima Sanchís feia una entrevista a un metge oncòleg italià, el doctor Mario Melazzini, que pateix l’ELA (esclerosi lateral amiotròfica). És una entrevista d’aquelles que et posen en tensió. Dues respostes em van impactar especialment. “Cadascú ha de ser l’artífex del propi miracle; i, en això, la ment hi té un paper fonamental”. I davant de la pregunta sobre què ha de fer un metge quan es troba amb un pacient que té una malaltia terminal, diu: “Primer, escoltar. I, després, el compromís com a metge: que estaré sempre al seu costat a mesura que la malaltia avanci. Jo estic (aquí) en lloc de vosté té (aquesta malaltia inguarible).
Hi vaig veure la humanitat, la bondat, la tendresa i la saviesa d’un bon metge. I la força de la seva ment per assumir amb serenitat la pròpia mort. Aquest metge es declara catòlic practicant.
dijous, 9 / juliol / 2009
una caminada terapèutica
Actualment, quan hom visita el metge, el primer que et diu el doctor (o la doctora), a part de fer-te fer un bon piló d’anàlisis, és: “Vostè ha de perdre quilos i ha de fer exercici, ha de caminar”. Sembla que els metges s’han posat d’acord en aquests dos punts. Llegia, darrerament, un llibre del famós doctor Valentí Fuster, i també deia el mateix. Després ve el capítol de l’alimentació. No fumar, o deixar el rabac, si fumes. Que si sense sal, que res d’alcohol, res de fregits, res de greixos. I et plantifiquen al davant la famosa piràmide alimentària. Et donen uns quants fulls de menús tipus. Jo deia a tot que sí. Però ja sabia que en faria un cas relatiu. El meu cunyat, que tenia una filosofia de full de dietari, deia: “Tant li fot morir de mal de pedra com d’un cop de roc”. I un company, aquest més refinat i amb filosofia més precisa, deia: “Tot el que és bo, o engreixa o és pecat”.
Jo sóc caminador de mena. I he fet la majoria de cims gironins, del Montseny, de la serra de Montnegre, de l’Albera, de la Garrotxa i del Pirineu. Per tant, quan em parlen de caminar, puc dir: “a bodes (o a noces) em convides!”. L’inconvenient és que ja tinc 70 anys i m’he fet gros, més gros del que jo voldria. Ja no puc fer segons què. I això m’empipa molt. M’he de limitar a fer caminadetes més suaus. Per exemple: anar de Mas Ventós fins a Sant Onofre, a La Verdera. O fer des de Font de Llops a Font Rupitosa, al Montseny. O seguir la Riera, des del Sallent a Santa Pau, passant per la Pedra del Diable i per Sant Martí Vell. O anar al Castell de Sant Miquel.
Per això, avui us proposo una caminada suau, d’unes dues horetes, anada i tornada. Ja l’he feta unes quantes vegades, i us asseguro que és agradable i terapèutica. Es tracta d’anar des de la Font Groga, de Sant Gregori, o Font de Can Verdaguer, fins a Santa Afra, pel bosc.
Sortiu de Girona i aneu fins a Sant Gregori. Arribeu-vos fins a la parròquia vella.Cal deixar el vehicle en un prat, uns centenars de metres després de la Parròquia vella de Sant Gregori, i a la dreta de la Masia esplèndida que albirem a la part alta. Allà, ben arranjada, hi ha la Font Groga o Font de Can Verdaguer. És aigua ferruginosa i una mica picant. Quan jo era petit, la font rajava lliure de terra i feia un bassiot vermellós. Els voltants de Girona es distingien per unes quantes fonts que duien ferro. Podem deixar, per una estona, la font i guardar-la per fer unes glopades quan tornem. No proveu d’endur-vos una cantimplora plena a casa. L’aigua perd molt al cap de poc.
A l’entrar al prat, un centenar de metres abans de la font, a l’esquerra, hi ha un camí ben senyalitzat (de moment, blanc i groc, camí de Petit Recorregut) que, en poca estona, et mena a Can Verdaguer. Cal cercar un arbre gros on hi ha la marca blanca i groga. Allà (a can Verdaguer) trobes una pista que du a Sant Grau. Cal anar pista amunt fins passat Can Verdaguer. Just després hi ha un indicador de fusta de la pista. Allí, per entre uns arbres (hi ha algun plàtan) molt bonics hi ha, a la dreta, un caminoi que és el que mena a Santa Afra. Camí enmig del bosc, força planer i frescal. Em sembla que, és a partir d’aquest moment que cal deixar els senyals blanc i grocs (pugen a Sant Grau, objecte d’una altra caminada, força més dura). A partir d’ara cal estar atent als senyals vermells, més antics i casolans. Pel trajecte hi ha un parell de pontets que travessen rieretes. Un ponts bonics i ben arranjats. Molt de castanyer i grèvol. Ah! Abans de Can Verdaguer hi sol haver (maig i juny) algunes mates de camamilla de muntanya o camamilla petita. A veure si la sabeu trobar. L’aigua de camamilla és desinfectant, va bé per als ulls i per a les ferides. És digestiva (mal d’estómac i mal de ventre). Depurativa. I tranquil.litzant, barrejada amb maria lluïsa i flor de til.ler. Cal anar seguint el caminoi que puja lleugerament. Aquest camí desemboca en una de les moltes pistes que han obert darrerament i que menen, em sembla, a Sant Grau. Aquestes pistes han fet malbé el caminoi. Cal estar molt atents a trobar o identificar els senyals vermells, per no perdre’ns. Hi ha un lloc que cal seguir un bon tros pista amunt fins que hom no troba una altra pista, a la dreta, i els habituals i tranquil.litzadors senyals vermells. Finalment, després de travessar algun altre torrent, hom arriba a albirar el campanar de Santa Afra. Cal passar prop d’una casa força bonica. I hom arriba a la carretera asfaltada. Cent metres més amunt hi ha el Santuari. Actualment no disposa de capellà custodi o resident. El que hi ha romàs durant més de 40 anys s’ha jubilat. Per tant, ja no hi ha la possibilitat de quedar-te a dinar per menjar aquell arròs tan típic, amb conill i cargols. Això, sí, hi ha missa cada diumenge. I, un dia, vaig veure que hi pugen un bon grapat de persones. Les dues fonts estan totes dues eixutes, tant la del Santuari com la de la Gana.
Per tornar, cal desfer el mateix camí que hom ha trenat a l’anada. Al cap d’una horeta, hom arriba a la Font Groga. Paga la pena aturar-se una estona a reposar i a beure algunes embostes d’aquella aigua ferruginosa i fresca.
Qui no camina és perquè no vol.
Jo sóc caminador de mena. I he fet la majoria de cims gironins, del Montseny, de la serra de Montnegre, de l’Albera, de la Garrotxa i del Pirineu. Per tant, quan em parlen de caminar, puc dir: “a bodes (o a noces) em convides!”. L’inconvenient és que ja tinc 70 anys i m’he fet gros, més gros del que jo voldria. Ja no puc fer segons què. I això m’empipa molt. M’he de limitar a fer caminadetes més suaus. Per exemple: anar de Mas Ventós fins a Sant Onofre, a La Verdera. O fer des de Font de Llops a Font Rupitosa, al Montseny. O seguir la Riera, des del Sallent a Santa Pau, passant per la Pedra del Diable i per Sant Martí Vell. O anar al Castell de Sant Miquel.
Per això, avui us proposo una caminada suau, d’unes dues horetes, anada i tornada. Ja l’he feta unes quantes vegades, i us asseguro que és agradable i terapèutica. Es tracta d’anar des de la Font Groga, de Sant Gregori, o Font de Can Verdaguer, fins a Santa Afra, pel bosc.
Sortiu de Girona i aneu fins a Sant Gregori. Arribeu-vos fins a la parròquia vella.Cal deixar el vehicle en un prat, uns centenars de metres després de la Parròquia vella de Sant Gregori, i a la dreta de la Masia esplèndida que albirem a la part alta. Allà, ben arranjada, hi ha la Font Groga o Font de Can Verdaguer. És aigua ferruginosa i una mica picant. Quan jo era petit, la font rajava lliure de terra i feia un bassiot vermellós. Els voltants de Girona es distingien per unes quantes fonts que duien ferro. Podem deixar, per una estona, la font i guardar-la per fer unes glopades quan tornem. No proveu d’endur-vos una cantimplora plena a casa. L’aigua perd molt al cap de poc.
A l’entrar al prat, un centenar de metres abans de la font, a l’esquerra, hi ha un camí ben senyalitzat (de moment, blanc i groc, camí de Petit Recorregut) que, en poca estona, et mena a Can Verdaguer. Cal cercar un arbre gros on hi ha la marca blanca i groga. Allà (a can Verdaguer) trobes una pista que du a Sant Grau. Cal anar pista amunt fins passat Can Verdaguer. Just després hi ha un indicador de fusta de la pista. Allí, per entre uns arbres (hi ha algun plàtan) molt bonics hi ha, a la dreta, un caminoi que és el que mena a Santa Afra. Camí enmig del bosc, força planer i frescal. Em sembla que, és a partir d’aquest moment que cal deixar els senyals blanc i grocs (pugen a Sant Grau, objecte d’una altra caminada, força més dura). A partir d’ara cal estar atent als senyals vermells, més antics i casolans. Pel trajecte hi ha un parell de pontets que travessen rieretes. Un ponts bonics i ben arranjats. Molt de castanyer i grèvol. Ah! Abans de Can Verdaguer hi sol haver (maig i juny) algunes mates de camamilla de muntanya o camamilla petita. A veure si la sabeu trobar. L’aigua de camamilla és desinfectant, va bé per als ulls i per a les ferides. És digestiva (mal d’estómac i mal de ventre). Depurativa. I tranquil.litzant, barrejada amb maria lluïsa i flor de til.ler. Cal anar seguint el caminoi que puja lleugerament. Aquest camí desemboca en una de les moltes pistes que han obert darrerament i que menen, em sembla, a Sant Grau. Aquestes pistes han fet malbé el caminoi. Cal estar molt atents a trobar o identificar els senyals vermells, per no perdre’ns. Hi ha un lloc que cal seguir un bon tros pista amunt fins que hom no troba una altra pista, a la dreta, i els habituals i tranquil.litzadors senyals vermells. Finalment, després de travessar algun altre torrent, hom arriba a albirar el campanar de Santa Afra. Cal passar prop d’una casa força bonica. I hom arriba a la carretera asfaltada. Cent metres més amunt hi ha el Santuari. Actualment no disposa de capellà custodi o resident. El que hi ha romàs durant més de 40 anys s’ha jubilat. Per tant, ja no hi ha la possibilitat de quedar-te a dinar per menjar aquell arròs tan típic, amb conill i cargols. Això, sí, hi ha missa cada diumenge. I, un dia, vaig veure que hi pugen un bon grapat de persones. Les dues fonts estan totes dues eixutes, tant la del Santuari com la de la Gana.
Per tornar, cal desfer el mateix camí que hom ha trenat a l’anada. Al cap d’una horeta, hom arriba a la Font Groga. Paga la pena aturar-se una estona a reposar i a beure algunes embostes d’aquella aigua ferruginosa i fresca.
Qui no camina és perquè no vol.
dimecres, 8 / juliol / 2009
més malalties mentals
Em va sobtar molt la primera vegada que vaig sentir a parlar de la “síndrome de La Tourette”. Era un amic, que em parlava d’una filla de més de vint anys. Fins i tot em va deixar un fulletó que la Generalitat havia publicat, que explicava en què consisteix aquesta malaltia. No en sabia res. Quan em van dir que un gran escriptor català tenia aquesta síndrome, les coses se’m van aclarir de cop. No hi ha res, per aclarir moltes coses, com el fet que un personatge cèlebre en parli, ho expliqui o ho manifesti. Fins i tot, durant un temps (curt, per sort) vaig estar dubtant de si jo podria tenir aquest mal. I, sabeu per què? Perquè sovint em venia a la boca la paraula “merda” sense to ni so. Aquest malalts tenen “tics” molt espectaculars i, a vegades, diuen paraules molt vulgars; blasfèmies, fins i tot. Vaig saber que aquest mal estava ben catalogat al DSM-IV (Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders), la bíblia (ianqui) de les malalties mentals. Llavors, vaig anar recordant i catalogant casos amb què m’havia trobat i que m’havien dut a la perplexitat. Segurament que eren casos de la Síndrome de La Tourette. No n’estic pas ben segur, però gairebé ho podria jurar.
Tornant a l’esquizofrènia, n’he vist i tractat molt, de malalts, en la meva vida. Ja m’enteneu. Quan dic tractat, vull dir que hi he mantingut alguna conversa, no que hagi intervingut en el tractament mèdic o farmacològic. Un d’aquests casos, que em va fer impacte, perquè es va produir a la sala d’espera d’un neuròleg i psiquiatra. A la sala hi havia una bona mitja dotzena de persones, a més de jo mateix. Va arribar un grup de tres persones. Pel que vaig deduir era la mare i dos fills joves, un noi i una noia. De seguida vaig veure que el malalt era el noi. Una frase rara em va acabar de convèncer. De cop i volta, aquell noi va senyalar una persona de les que hi havia a la sala, i va dir: “Mama, aquest m’està mirant i em vol mal”. La seva mare li va dir: “No, rei, ningú no et vol mal”. En aquell moment, va entrar el metge i algunes infermeres i es van endur la família cap a dins. Estic segur que a aquell pobre noi (que, com a mínim, tenia al.lucinacions) li van haver de donar una galletada de tranquil.litzants per calmar-lo. Era un xicot alt i ben plantat, d’uns disset o divuit anys. La germana potser en tenia una vintena.
Això em dóna peu per explicar un cas d’uns altres amics. Em van dir que el fill tenia la Síndrome d’Asperger. Mare de Déu! Que deu ser, això? Resulta que quan el xicot tenia pocs anys, la mare va sofrir una esquizofrènia aguda. La van haver d’internar i no es va refer. El noi va anar creixent. A casa seva, notaven coses rares, però no en feien cas. Què sabien ells, pobres! El noi manifestava manies de tenir les coses ben ordenades i es posava furiós si algú les hi desordenava. Feia col.lecció d’ horaris de tren i de mapes de carretera. I havia arribar a pispar diners de casa seva per comprar-ne. Però la cosa més greu la van descobrir massa tard. El noi no tenia “empatia” amb ningú. Era incapaç de tenir o mantenir relacions humanes tal com les entenem “les persones normals”. Va ser un desatre en els estudis i, després, en el treball. Es passava temporades sense anar a classe. O bé, tansols durava uns dies en la feina. La família es va començar a preocupar. Però ja no hi va haver res a fer. Únicament el recurs farmacològic. Vaig saber que la Síndrome o Trastorn d’Asperger era una variant especial de l’autisme, amb mal pronòstic de guarició. Actualment, aquest xicot ja ratlla la trentena. I la família ha de carregar amb tot el que vol dir un malalt d’aquesta mena. No hi ha institucions (o n’hi ha molt poques) per a aquests malalts.
Per acabar aquesta ronda, vull referir-me a un altre tipus de malalts mentals amb què m’he trobat en la meva vida de relació amb persones. I m’avanço a dir que he après molt. No de coneixements mèdics o psiquiàtrics! He après a situar-me de seguida i a escoltar i a mostrar tendresa per a aquestes persones. He après a no condemnar ningú.
Ara parlo de trastorns de la personalitat, també ben catalogats al DSM-IV. Tinc un parent que ho té. Li van detectar el que es diu la “Síndrome d’Ulisses”. Es va casar però el seu matrimoni va ser un fracàs al cap de poc temps. Es va divorciar. La seva ex dona em va explicar moltes coses. Va haver de viure sol, sense diners, en un pis de la seva mare. Li van tallar el gas, l’electricitat, l’aigua, el telèfon…tot. No pagava i no pagava perquè no tenia diners. Ningú no sap on anaven a parar els que guanyava o li donaven. Quan es va casar, els seus pares li van regalar un pis molt bonic. Se’l va vendre i en va llogar un altre, del qual va haver de marxar perquè no pagava el lloguer. Sempre va treballar. En això ningú no va poder notar cap desordre. Però va acabar vivint en el pis buit de la seva mare. I els veïns es van esverar. Per totes les finestres i a la terrassa hom només veia bosses negres de plàstic, plenes d’alguna cosa. Aquí es va desxifrar un dels misteris. Comprava roba. Se la posava. I, quan l’havia de rentar, en lloc de fer-ho, la posava en una bossa i en comprava més. Per això no tenia mai diners. Per això el pis de la seva mare sobreeixia de bosses negres d’escombraries. Aquí teniu una variant de La Síndrome d’Ulisses.
Tornant a l’esquizofrènia, n’he vist i tractat molt, de malalts, en la meva vida. Ja m’enteneu. Quan dic tractat, vull dir que hi he mantingut alguna conversa, no que hagi intervingut en el tractament mèdic o farmacològic. Un d’aquests casos, que em va fer impacte, perquè es va produir a la sala d’espera d’un neuròleg i psiquiatra. A la sala hi havia una bona mitja dotzena de persones, a més de jo mateix. Va arribar un grup de tres persones. Pel que vaig deduir era la mare i dos fills joves, un noi i una noia. De seguida vaig veure que el malalt era el noi. Una frase rara em va acabar de convèncer. De cop i volta, aquell noi va senyalar una persona de les que hi havia a la sala, i va dir: “Mama, aquest m’està mirant i em vol mal”. La seva mare li va dir: “No, rei, ningú no et vol mal”. En aquell moment, va entrar el metge i algunes infermeres i es van endur la família cap a dins. Estic segur que a aquell pobre noi (que, com a mínim, tenia al.lucinacions) li van haver de donar una galletada de tranquil.litzants per calmar-lo. Era un xicot alt i ben plantat, d’uns disset o divuit anys. La germana potser en tenia una vintena.
Això em dóna peu per explicar un cas d’uns altres amics. Em van dir que el fill tenia la Síndrome d’Asperger. Mare de Déu! Que deu ser, això? Resulta que quan el xicot tenia pocs anys, la mare va sofrir una esquizofrènia aguda. La van haver d’internar i no es va refer. El noi va anar creixent. A casa seva, notaven coses rares, però no en feien cas. Què sabien ells, pobres! El noi manifestava manies de tenir les coses ben ordenades i es posava furiós si algú les hi desordenava. Feia col.lecció d’ horaris de tren i de mapes de carretera. I havia arribar a pispar diners de casa seva per comprar-ne. Però la cosa més greu la van descobrir massa tard. El noi no tenia “empatia” amb ningú. Era incapaç de tenir o mantenir relacions humanes tal com les entenem “les persones normals”. Va ser un desatre en els estudis i, després, en el treball. Es passava temporades sense anar a classe. O bé, tansols durava uns dies en la feina. La família es va començar a preocupar. Però ja no hi va haver res a fer. Únicament el recurs farmacològic. Vaig saber que la Síndrome o Trastorn d’Asperger era una variant especial de l’autisme, amb mal pronòstic de guarició. Actualment, aquest xicot ja ratlla la trentena. I la família ha de carregar amb tot el que vol dir un malalt d’aquesta mena. No hi ha institucions (o n’hi ha molt poques) per a aquests malalts.
Per acabar aquesta ronda, vull referir-me a un altre tipus de malalts mentals amb què m’he trobat en la meva vida de relació amb persones. I m’avanço a dir que he après molt. No de coneixements mèdics o psiquiàtrics! He après a situar-me de seguida i a escoltar i a mostrar tendresa per a aquestes persones. He après a no condemnar ningú.
Ara parlo de trastorns de la personalitat, també ben catalogats al DSM-IV. Tinc un parent que ho té. Li van detectar el que es diu la “Síndrome d’Ulisses”. Es va casar però el seu matrimoni va ser un fracàs al cap de poc temps. Es va divorciar. La seva ex dona em va explicar moltes coses. Va haver de viure sol, sense diners, en un pis de la seva mare. Li van tallar el gas, l’electricitat, l’aigua, el telèfon…tot. No pagava i no pagava perquè no tenia diners. Ningú no sap on anaven a parar els que guanyava o li donaven. Quan es va casar, els seus pares li van regalar un pis molt bonic. Se’l va vendre i en va llogar un altre, del qual va haver de marxar perquè no pagava el lloguer. Sempre va treballar. En això ningú no va poder notar cap desordre. Però va acabar vivint en el pis buit de la seva mare. I els veïns es van esverar. Per totes les finestres i a la terrassa hom només veia bosses negres de plàstic, plenes d’alguna cosa. Aquí es va desxifrar un dels misteris. Comprava roba. Se la posava. I, quan l’havia de rentar, en lloc de fer-ho, la posava en una bossa i en comprava més. Per això no tenia mai diners. Per això el pis de la seva mare sobreeixia de bosses negres d’escombraries. Aquí teniu una variant de La Síndrome d’Ulisses.
dimarts, 7 / juliol / 2009
els misteris del cervell humà
Més d’una vegada, he dit que em fascina el funcionament de la ment; del cervell humà, i els seus problemes. I que m’he fet un tip de llegir sobre aquest tema. No em vull pas considerar un expert, ni de bon tros. Però sí que conec moltes més coses que fa vint o trenta anys. I tot això, gràcies a les patologies que he observat, que m’han sobtat, que m’han interpel.lat. El meu pare i el meu padrí, el seu germà, tenien un temperament especial. Del meu pare no en puc dir gaire res. Va morir quan jo tenia 5 anys. Tot ho sé a través de la meva mare i de la meva germana, que té 10 anys més que jo. El meu padrí va morir que jo ja era gran. Per tant el vaig poder observar més.
Però, les primeres observacions me les va fer la meva germana. Va dir: “el teu padrí és un maniàtic, com el teu pare”. Per altra part, jo ja havia observat que la meva àvia materna tenia allò que en deien el “mal de sant pau”. A voltes, s’esfondrava pesadament, i li posaven un broc de fusta a la boca. Deien que ho feien perquè no es mossegués la llengua. Vaig arribar a collir que era epilèptica.
Una mica més grandet, quan ja era escolà de la parròquia, un dia vaig sentir comentar al rector i al vicari que una veïna de casa meva, una de les xicotes més conspícues de l’Acció Catòlica femenina, havia embogit. Deia que tenia visions celestials, i les anava a explicar al rector o al vicari. Ho vaig preguntar a la mare, i aquesta em va dir que això eren coses de les quals jo no n’havia de fer res. Un bon dia, vaig notar un gran remenament a la rectoria. Es veu que aquella noia d’Acció Catòlica es va suicidar després d’haver combregat al matí. Es va seccionar, amb un ganivet, l’artèria o la vena jugular del coll i es va tirar, ella i ganivet, a sota del seu llit. Quan els de casa seva ho van descobrir, correu, correu a avisar la rectoria. En aquell moment només hi havia el vicari, que estigués disponible. Era un jove acabat d’ordenar, una mica candorós i “fluix d’esperit”. Va prendre l’oli de la unció dels malalts i va acompanyar el jove que l’havia anat a buscar. Aquest, en lloc d’avisar-lo i preparar-lo una mica, el va introduir, de cop, a la cambra, i el va deixar sol. L’impacte va ser terrible per al pobre vicari. Es va capficar fins a posar-se malalt i va haver de deixar la parròquia una temporadeta, per anar a refer-se.
Una altra veïna, aquesta més gran i més malparlada, que anomenaven la novell, era famosa al barri pels seus crits. Un dia va beure salfumant i va morir enmig de turments terribles.
A mesura que m’anava fent gran, observava que hi havia moltes persones rares. Les anomenaven: maniàtics, llunàtics, folls, orats, sonats; i alguns, més saberuts, histèrics, sobretot si es tractava d’una dona.
La gent del meu temps d’infància es moria, com ho ha fet sempre. Potser més joves que en l’actualitat. Jo, que era escolà, havia anat a ajudar el rector o el vicari a viaticar i extremunciar algun malalt moribund. Per tant, algun contacte amb la mort ja el tenia. Però aquestes altres “coses” eren diferents. Jo no sabia encara que també eren malalties.
Quan ja era al Seminari de Girona, cursant Filosofia, un dia, un company teòleg va pujar al presbiteri de la capella del Seminari Major i ens va encetar un discurs dient que ell era el Messies i que, si algú, li posava entrebancs a la seva tasca, moriria. Es veu que ja feia dies que durava la cosa. Es creia Jesucrist i havia elegit, entre els seus companys, els seus deixebles preferits. Fou la segona vegada que vaig sentir a parlar d’esquizofrènia. El van tancar al “Sanatori” de Salt. Al cap de pocs dies, moria enmig de dolors horribles. Li van fer una prova molt dolorosa, que no va donar resultat. Vam celebrar una missa funeral per a la seva ànima a la capella del Seminari. El van enterrar al seu poble. Era de la Vall d’en Bas.
Havia observat, en alguns cursos, que hi havia xicots molt piadosos. Sempre caminaven recollits, amb la vista baixa i llegint llibres de pregàries o de pietat. Algun company més gran m’havia dit que eren “místics”. I eren reconeguts i apreciats pels superiors i pel director espiritual. Jo notava alguna cosa rara en aquest nois. Però em pensava que era degut a la seva “santedat”. En alguns casos, sé que van haver de menester assistència psiquiàtrica. En una parròquia de la costa, em vaig trobar amb un d’aquests ex companys seminaristes “místics”. Continuava igual, però sense la mística. Era un verdader malalt mental permanent.
Jo, encara no relacionava aquests casos amb el cervell, amb la ment. Va ser quan ja feia anys que havia sortit del Seminari, quan ja tenia més de 30 anys, que vaig començar a veure aquestes coses des d’aquesta dimensió. Encara recordo que, en una de les primeres parròquies on vaig ser destinat, venia a confessar-se una xicota més gran que jo. Em feia por si li mirava els ulls. Tenia la mirada líquida, perduda, mirant sempre més enllà del que tenia al davant. Es veu que tenia una obssessió per confessar-se. I, sobretot, per confessar-se amb mi. M’havia inventat tota classe d’excuses per fugir, quan la veia entrar al temple parroquial. Finalment la vaig perdre de vista. Em van canviar de parròquia.
Però, les primeres observacions me les va fer la meva germana. Va dir: “el teu padrí és un maniàtic, com el teu pare”. Per altra part, jo ja havia observat que la meva àvia materna tenia allò que en deien el “mal de sant pau”. A voltes, s’esfondrava pesadament, i li posaven un broc de fusta a la boca. Deien que ho feien perquè no es mossegués la llengua. Vaig arribar a collir que era epilèptica.
Una mica més grandet, quan ja era escolà de la parròquia, un dia vaig sentir comentar al rector i al vicari que una veïna de casa meva, una de les xicotes més conspícues de l’Acció Catòlica femenina, havia embogit. Deia que tenia visions celestials, i les anava a explicar al rector o al vicari. Ho vaig preguntar a la mare, i aquesta em va dir que això eren coses de les quals jo no n’havia de fer res. Un bon dia, vaig notar un gran remenament a la rectoria. Es veu que aquella noia d’Acció Catòlica es va suicidar després d’haver combregat al matí. Es va seccionar, amb un ganivet, l’artèria o la vena jugular del coll i es va tirar, ella i ganivet, a sota del seu llit. Quan els de casa seva ho van descobrir, correu, correu a avisar la rectoria. En aquell moment només hi havia el vicari, que estigués disponible. Era un jove acabat d’ordenar, una mica candorós i “fluix d’esperit”. Va prendre l’oli de la unció dels malalts i va acompanyar el jove que l’havia anat a buscar. Aquest, en lloc d’avisar-lo i preparar-lo una mica, el va introduir, de cop, a la cambra, i el va deixar sol. L’impacte va ser terrible per al pobre vicari. Es va capficar fins a posar-se malalt i va haver de deixar la parròquia una temporadeta, per anar a refer-se.
Una altra veïna, aquesta més gran i més malparlada, que anomenaven la novell, era famosa al barri pels seus crits. Un dia va beure salfumant i va morir enmig de turments terribles.
A mesura que m’anava fent gran, observava que hi havia moltes persones rares. Les anomenaven: maniàtics, llunàtics, folls, orats, sonats; i alguns, més saberuts, histèrics, sobretot si es tractava d’una dona.
La gent del meu temps d’infància es moria, com ho ha fet sempre. Potser més joves que en l’actualitat. Jo, que era escolà, havia anat a ajudar el rector o el vicari a viaticar i extremunciar algun malalt moribund. Per tant, algun contacte amb la mort ja el tenia. Però aquestes altres “coses” eren diferents. Jo no sabia encara que també eren malalties.
Quan ja era al Seminari de Girona, cursant Filosofia, un dia, un company teòleg va pujar al presbiteri de la capella del Seminari Major i ens va encetar un discurs dient que ell era el Messies i que, si algú, li posava entrebancs a la seva tasca, moriria. Es veu que ja feia dies que durava la cosa. Es creia Jesucrist i havia elegit, entre els seus companys, els seus deixebles preferits. Fou la segona vegada que vaig sentir a parlar d’esquizofrènia. El van tancar al “Sanatori” de Salt. Al cap de pocs dies, moria enmig de dolors horribles. Li van fer una prova molt dolorosa, que no va donar resultat. Vam celebrar una missa funeral per a la seva ànima a la capella del Seminari. El van enterrar al seu poble. Era de la Vall d’en Bas.
Havia observat, en alguns cursos, que hi havia xicots molt piadosos. Sempre caminaven recollits, amb la vista baixa i llegint llibres de pregàries o de pietat. Algun company més gran m’havia dit que eren “místics”. I eren reconeguts i apreciats pels superiors i pel director espiritual. Jo notava alguna cosa rara en aquest nois. Però em pensava que era degut a la seva “santedat”. En alguns casos, sé que van haver de menester assistència psiquiàtrica. En una parròquia de la costa, em vaig trobar amb un d’aquests ex companys seminaristes “místics”. Continuava igual, però sense la mística. Era un verdader malalt mental permanent.
Jo, encara no relacionava aquests casos amb el cervell, amb la ment. Va ser quan ja feia anys que havia sortit del Seminari, quan ja tenia més de 30 anys, que vaig començar a veure aquestes coses des d’aquesta dimensió. Encara recordo que, en una de les primeres parròquies on vaig ser destinat, venia a confessar-se una xicota més gran que jo. Em feia por si li mirava els ulls. Tenia la mirada líquida, perduda, mirant sempre més enllà del que tenia al davant. Es veu que tenia una obssessió per confessar-se. I, sobretot, per confessar-se amb mi. M’havia inventat tota classe d’excuses per fugir, quan la veia entrar al temple parroquial. Finalment la vaig perdre de vista. Em van canviar de parròquia.
dilluns, 6 / juliol / 2009
la ment: la seva capacitat i les seves febleses
No cal que m’esforci gaire, perquè ja es veu de seguida. Estic fascinat pels poders de la ment, pels seus problemes, per la seva força de recuperació, per les seves malalties, per la seva flexibilitat i per la seva relació amb allò que en diem l’acte cognitiu i el seu discurs. Ahir llegia que, en els problemes degeneratius de la ment, una teràpia d’acció, de fer-la treballar, de dur-la al límits pot ser més eficaç que no pas els fàrmacs tot i que, cada dia que passa, van trobant fàrmacs més eficaços. Em sembla un tema fonamental, sobretot després d’aquest darrers vint o trenta anys, en què la vida humana s’ha allargat de tal manera que et trobes amb persones (amics) en perfectes condicions físiques i mentals, impossibles de trobar fa tansols quaranta o cinquanta anys. Vaig felicitar un amic pels seus 84 anys complerts feia pocs dies. Em va dir, amb humor i lucidesa total, que ho havia anat a celebrar anant a donar la volta a l’estany de Banyoles, a peu, amb la seva esposa i un amic. Un parell d’hores de caminada, com aquell qui res.
Recordo la sorpresa que ens va produir trobar-me, al cim de les Agudes del Montseny, a 1700 metres d'altitud, un grup de persones de Mataró i rodalies, entre els quals hi havia un pare salesià que tenia 86 anys. Estaven recol.locant la gran creu que hi ha al cim. O potser la pintaven; ara no ho recordo bé. Però sí que recordo que el salesià estava enfilat en una escala petita, amb un pinzell a la mà. Havia fet a peu la més de mitja hora des de la ruta asfaltada que arriba al Turó de l’Home, fins a les Agudes, a una altitud mitjana d’uns mil cinc-cents metres, per un caminoi ple de pedres, i amb alts i baixos. Aquell bon salesià es veia que era feliç. I ens explicava que hi pujava, cada any, a Les Agudes. Suposo que ara ja no hi puja ja que, d’això, deu fer més de deu anys. No ho he preguntat als Salesians amics (en tinc una bona colla) si és viu o mort. Però no m’estranyaria gens que encara fos viu. Però dubto que encara pugi a Les Agudes.
També em va meravellar, al Montseny mateix, un dia que fèiem la ruta des de Sant Segimon al Matagalls per les fonts arranjades que hi ha abans d’arribar a Coll Formic. En un paratge idílic, voltat de faigs i de frescor, prop de tres fonts consecutives (la Font dels Manlleuencs, la Font de la Sardana i la Font de mossèn Cinto) hi havia, reposant a la fresca, un home d’un poble del Vallès. Ens va dir que tenia 85 anys, i que anava sol. En motiu dels seus 85 anys anys, els seus fills li van regalar un telèfon mòbil. Però el tenia tancat. Ens va dir que ho feia perquè els seus fills no l’empipessin a cada moment. Que només l’obria quan els volia dir que estava bé i que ja tornava. A Coll Formic, l’esperava el seu cotxe, que conduïa ell mateix.
Què és el que fa que persones d’una edat tan madura tinguin tots els coneixements i les forces per pujar a Les Agudes o per fer un passaig als peus coberts de faigs i de fonts del Matagalls? És un misteri i un enigma per a mi. Vam mantenir una llarga conversa, d’allò més agradable, amb aquell bon home.
La ment humna és un misteri ple de meravelles i descobriments nous cada dia. Però també és una font de malalties degeneratives terribles. No és igual la ment que el sistema nerviós, tot i que funcionen profundament relacionats. Per exemple, veure morir la meva amiga, d’esclerosi lateral amiotròfica, amb tots els coneixements i totes les facultats cognitives en acció, és de les accions més traumàtiques que he hagut de sofrir en la meva vida. Ara mateix, jo estic a punt de fer setanta anys (el proper setembre) i em sembla que em trobo en plenes facultats congitives i intel.lectuals. Només m’ha afluixat una mica la memòria. A vegades em costa més l’esforç de recordar. Però, de moment, sempre arribo a l’objectiu. A vegades, alguna paraula o alguna expressió se’m resisteix una bona estona. Però, al final, arribo a desxifrar-la i posar-la al lloc adequat.
Recordo la sorpresa que ens va produir trobar-me, al cim de les Agudes del Montseny, a 1700 metres d'altitud, un grup de persones de Mataró i rodalies, entre els quals hi havia un pare salesià que tenia 86 anys. Estaven recol.locant la gran creu que hi ha al cim. O potser la pintaven; ara no ho recordo bé. Però sí que recordo que el salesià estava enfilat en una escala petita, amb un pinzell a la mà. Havia fet a peu la més de mitja hora des de la ruta asfaltada que arriba al Turó de l’Home, fins a les Agudes, a una altitud mitjana d’uns mil cinc-cents metres, per un caminoi ple de pedres, i amb alts i baixos. Aquell bon salesià es veia que era feliç. I ens explicava que hi pujava, cada any, a Les Agudes. Suposo que ara ja no hi puja ja que, d’això, deu fer més de deu anys. No ho he preguntat als Salesians amics (en tinc una bona colla) si és viu o mort. Però no m’estranyaria gens que encara fos viu. Però dubto que encara pugi a Les Agudes.
També em va meravellar, al Montseny mateix, un dia que fèiem la ruta des de Sant Segimon al Matagalls per les fonts arranjades que hi ha abans d’arribar a Coll Formic. En un paratge idílic, voltat de faigs i de frescor, prop de tres fonts consecutives (la Font dels Manlleuencs, la Font de la Sardana i la Font de mossèn Cinto) hi havia, reposant a la fresca, un home d’un poble del Vallès. Ens va dir que tenia 85 anys, i que anava sol. En motiu dels seus 85 anys anys, els seus fills li van regalar un telèfon mòbil. Però el tenia tancat. Ens va dir que ho feia perquè els seus fills no l’empipessin a cada moment. Que només l’obria quan els volia dir que estava bé i que ja tornava. A Coll Formic, l’esperava el seu cotxe, que conduïa ell mateix.
Què és el que fa que persones d’una edat tan madura tinguin tots els coneixements i les forces per pujar a Les Agudes o per fer un passaig als peus coberts de faigs i de fonts del Matagalls? És un misteri i un enigma per a mi. Vam mantenir una llarga conversa, d’allò més agradable, amb aquell bon home.
La ment humna és un misteri ple de meravelles i descobriments nous cada dia. Però també és una font de malalties degeneratives terribles. No és igual la ment que el sistema nerviós, tot i que funcionen profundament relacionats. Per exemple, veure morir la meva amiga, d’esclerosi lateral amiotròfica, amb tots els coneixements i totes les facultats cognitives en acció, és de les accions més traumàtiques que he hagut de sofrir en la meva vida. Ara mateix, jo estic a punt de fer setanta anys (el proper setembre) i em sembla que em trobo en plenes facultats congitives i intel.lectuals. Només m’ha afluixat una mica la memòria. A vegades em costa més l’esforç de recordar. Però, de moment, sempre arribo a l’objectiu. A vegades, alguna paraula o alguna expressió se’m resisteix una bona estona. Però, al final, arribo a desxifrar-la i posar-la al lloc adequat.
diumenge, 5 / juliol / 2009
els nostres ulls
Fins fa poques setmanes, cada diumenge us oferia un comentari molt lliure de les lectures bíbliques de la missa. Ja sabeu que a la missa catòlica hi ha tres lectures bíbliques (els diumenges i festes): una de l’Antic Testament, una segona, treta dels Fets dels Apòstols, o de les cartes apòstòliques o del Llibre de l’Apocalipsi. I una tercera, exclussivament evangèlica. Entre la primera i la segona hom llegeix fragments d’un salm, anomenat salm responsorial, ressó dels antics responsoris, que servien d’enllaç entre lectures. Responsori, del llatí "responsorium" vol dir text (cant) amb respostes (ressons). El text principal el cantava un cor i les respostes els fidels. Eren famosos els responsoris de Setmana Santa, musicats per Victoria o per Palestrina. Jo recordo el plaer que em produïa cantar-los a la Catedral de Girona, durant la Setmana Santa. Sobretot, els Responsoris “Jesum tradidit impius” (L’impiu -Judas- va lliurar - trair- Jesús). O el meravellós “Caligaverunt oculi mei” (Els meus ulls s’enfosquiren -s’entelaren- amb el meu plor); amb música de Tomás Luís de Victoria (1548-1611). Per tant, una bona conclusió és que el salm responsorial està pensat per cantar-lo. I què millor per musicar que un llibre poètic (o de pregàries poètiques) com ho és el Llibre dels Salms?. Per això, a vegades, jo assajava una versió poètica catalana del salm del dia. És el que faig avui. Sense pretensions. Sense pensar que és un gran poema. No. És un petit poema. I us recomano que escolteu el “Caligaverunt” de T.L. de Victoria.
Versió poètica del salm 122 (123).
Diumenge XIV de durant l’any.
Els meus ulls, clucs de llum encegadora,
que traspua pels forats del capital,
fiten amunt, cercant resposta
als meus neguits d’eternitat.
Sóc un esclau de matèries fungibles,
un pobre mortal, sense llum ni nord,
i em fa molta por l’esclavitzar-me
ni que sigui a un Déu totpoderós.
Amo i mestressa, Déu dels nostres pares,
Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob,
mostra’t vestit d’humana cara;
si pot ser, de Jesús, el redemptor.
Perquè, Senyor i Déu nostre,
sedegem de tendresa en abundor,
necessitem emmirallar-nos al teu rostre
per fugir de l’angoixa i de la por.
El menyspreu ens cerca i ens atia
i no assolim la pau de l’esperit.
La nostra vida glateix i desafia
la por, que vol clavar-nos en un llit.
Els homes som altius i insolents,
volem manar, volem guanyar, volem regnar
i no ens adonem, o pobres criatures,
que som al límit, a un pam de fracassar.
Per això, girem a Vós els nostres ulls
perquè de vostra llum quedin curulls.
Quim Pla.
Versió poètica del salm 122 (123).
Diumenge XIV de durant l’any.
Els meus ulls, clucs de llum encegadora,
que traspua pels forats del capital,
fiten amunt, cercant resposta
als meus neguits d’eternitat.
Sóc un esclau de matèries fungibles,
un pobre mortal, sense llum ni nord,
i em fa molta por l’esclavitzar-me
ni que sigui a un Déu totpoderós.
Amo i mestressa, Déu dels nostres pares,
Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob,
mostra’t vestit d’humana cara;
si pot ser, de Jesús, el redemptor.
Perquè, Senyor i Déu nostre,
sedegem de tendresa en abundor,
necessitem emmirallar-nos al teu rostre
per fugir de l’angoixa i de la por.
El menyspreu ens cerca i ens atia
i no assolim la pau de l’esperit.
La nostra vida glateix i desafia
la por, que vol clavar-nos en un llit.
Els homes som altius i insolents,
volem manar, volem guanyar, volem regnar
i no ens adonem, o pobres criatures,
que som al límit, a un pam de fracassar.
Per això, girem a Vós els nostres ulls
perquè de vostra llum quedin curulls.
Quim Pla.
dissabte, 4 / juliol / 2009
civisme i incivisme
Dintre de poc tindré un nou veí d’escala. Es tracta d’un company que s’ha jubilat. Va fer venir un equip professional complet, els quals li han deixat el pis impecable: net, endreçat i modern. Aquest meu company és un home molt decidit i enèrgic. Un dia es va adonar que, al davant de la porta de casa hi havia un contenidor d’escombraries, fora del lloc assignat. Era un contenidor d’aquells de color verd, matussers i feixucs. Ja feia dies que hi era. Jo no em veia pas amb cor de remenar-lo ni de demanar ajuda per fer això. El meu company va dir a l’equip que estava arranjant el seu pis que posés el contenidor al seu lloc. Van baixar quatre homes i van fer la feina. Des de llavors, el contenidor resta al lloc on ha d’estar o al lloc que l’Ajuntament de Girona ha designat.
Són quatre contenidors els que hi ha al davant de casa meva, dos de grossos i dos de petits. Els petits són per a les deixalles orgàniques. Els grossos són al seu lloc. Els petits són al damunt de la voravia, gairebé a la porta de casa. Però no s’acaba aquí la cosa. Un veí, un imbècil inconscient i mal ciutadà, ja fa temps que deixa una bossa de plàstic blau cel, plena de no sé què, en un dels contenidors de matèria orgànica. I no es preocupa de tornar-lo a tancar. El deixa obert. A vegades, la pesta de peix en descomposició, em treu de casa. Jo no em puc pas estar tot el sant dia al darrere dels vidres per descobrir qui és aquest ciutadà incívic i perillós, per denunciar-lo. Però es mereixeria un càstig exemplar.
Ja sé que no sempre complim totalment i fidelment els nostres deures com a ciutadans. Ja ho sé! Però, almenys jo, fallo en coses petites. A vegades travessó el carrer per un lloc on no hi ha pas de peatons. Això sí, m’asseguro que no vingui cap vehicle en cap dels dos sentits. Alguna vegada he tirat algun paperet a terra. Ara ja m’hi miro més. També havia tirat algunes piles gastades a les escombraries. Actualment ja ho faig sempre al lloc adequat, el contenidor per a piles gastades, tot i que el que tinc més a prop és a uns 500 metres de casa.
Tornant als contenidors d’escombraries, originàriament els van posar a l’altra cantonada, al davant d’ una Caixa. No va durar ni dos dies en aquella ubicació. Un dia, de bon matí, quan els estels es ponen, em vaig adonar que els havien canviat i els havien posat al davant de casa meva. Van trigar unes quantes setmanes a fer una retallada de la voravia per mor d’encabir-hi els contenidors (al davant de la Caixa, sí que hi havia la retallada, en forma de rectangle per encabir els contenidors. I hi va restar força temps). Els camions de recollida d’escombraries, no sé si per alguna raó pràctica, els van tornar a deixar al davant. Aquest joc d’estira i arronsa ha durat gairebé un any, fins que el meu veí decidit ho va canviar amb lògica i va dir que ho denunciaria a l’Ajuntament si algú ho tocava. En dono gràcies a Déu. Durant unes quantes setmanes, gairebé no podia ni treure la moto de casa.
Aquestes coses del civisme i l’incivisme em produeixen una sensació rara, com d’al.lèrgia. Em fan patir. Sobretot l’incivisme, és clar. Em molesten molt les gitarades que molts caps de setmana, l’endemà d’un dissabte, un diumenge o una festa grossa, trobo al davant de casa, o unes passes més enllà o més ençà. Les de l’endemà de la nit de Cap d’any són les més espectaculars i fastigoses. També em molesta molt aquells que passegen el seu gos i permeten que faci les feines allà on li doni la gana (el gos), i no ho recullen, amb el perill consegüent per als vianants. Aquests energúmens s’enfaden i insulten si els dius alguna cosa. Més d’una vegada m’he trobat que, al patiet enreixat, però obert, que hi ha al davant de la porta de casa, algun humà, amb nocturnitat i alevosia, hi havia fet les seves feines, menors i majors. Un dia (una nit) hi vaig pescar un home gran. Li ho vaig recriminar. I, aquell cretí, sense ni gairebé immutar-se, em va dir que patia de la pròstata. Jo li vaig dir que es fes operar o que anés a orinar a la porta de casa seva. Va marxar mirant-me com si jo fos un horrible enemic. Jo em mantenia mig a dins, mig a fora, per si a aquell idiota li venien ganes de tustar-me.
Una altra de les coses amb que em trobo sovint és que alguns vianants llencen fragments llardosos d’entrepà, o pots de cervesa o d’altres begudes, encara no ben buits, a dintre del patiet de casa. O bossés mig plenes de "donuts" i rosquilles. O ampolles de plàstic. O paquets buits de cigarretes. O moltes altres andròmines. Si n’hagués fet col.lecció, ja en tindria prou per muntar un museu d’objectes rars. Encara faria la primera “pela”.
O els grups que resten, estones i estones, sota la meva finestra, de nit, xerrant, cridant i esvalotant. Estic segur que es fan sentir per tot el barri. I, digue’ls alguna cosa! Una vegada, un veí els va tirar l'aigua d'una galleda plena. Hi va haver un concert de xiscles i insults que van "atronar" la terra. Durant uns quants dies, jo romania vigilant per si a algun d'aquells "cafres" se'ls acudia posar-nos una bomba. Em sap greu haver de dir-ho, però alguns dels qui ho fan són africans. Han d’aprendre una mica de civisme. Com tampoc no m’agrada veure com els magrebins escupen per tot arreu. Una vegada, un veí amb més mala bava que jo, una nit en què un cotxe ple de joves que parlaven castellà, amb les portes obertes per la calor, restava amb al motor "al ralenti", amb accelerades espantoses, i amb un xivarri de mil dimonis. Bé, una nit, un veí amb mala bava va llançar al damunt de cotxe una galleda de "caca". No sé com s'ho va fer; devia necessitar una família nombrosa per obtenir aquella galletada de quisca.
A una noia negra, a qui vaig dir educadament que, per fer-se visitar a la Seguretat Social, calia agafar número i esperar el torn, em va tractar de racista, amb ràbia. Tothom es va indignar i va protestar. Aquella noia va haver de marxar, plorant. Malgrat que no tenia raó, em sap greu i no voldria haver d’arribar a aquests extrems.
Són quatre contenidors els que hi ha al davant de casa meva, dos de grossos i dos de petits. Els petits són per a les deixalles orgàniques. Els grossos són al seu lloc. Els petits són al damunt de la voravia, gairebé a la porta de casa. Però no s’acaba aquí la cosa. Un veí, un imbècil inconscient i mal ciutadà, ja fa temps que deixa una bossa de plàstic blau cel, plena de no sé què, en un dels contenidors de matèria orgànica. I no es preocupa de tornar-lo a tancar. El deixa obert. A vegades, la pesta de peix en descomposició, em treu de casa. Jo no em puc pas estar tot el sant dia al darrere dels vidres per descobrir qui és aquest ciutadà incívic i perillós, per denunciar-lo. Però es mereixeria un càstig exemplar.
Ja sé que no sempre complim totalment i fidelment els nostres deures com a ciutadans. Ja ho sé! Però, almenys jo, fallo en coses petites. A vegades travessó el carrer per un lloc on no hi ha pas de peatons. Això sí, m’asseguro que no vingui cap vehicle en cap dels dos sentits. Alguna vegada he tirat algun paperet a terra. Ara ja m’hi miro més. També havia tirat algunes piles gastades a les escombraries. Actualment ja ho faig sempre al lloc adequat, el contenidor per a piles gastades, tot i que el que tinc més a prop és a uns 500 metres de casa.
Tornant als contenidors d’escombraries, originàriament els van posar a l’altra cantonada, al davant d’ una Caixa. No va durar ni dos dies en aquella ubicació. Un dia, de bon matí, quan els estels es ponen, em vaig adonar que els havien canviat i els havien posat al davant de casa meva. Van trigar unes quantes setmanes a fer una retallada de la voravia per mor d’encabir-hi els contenidors (al davant de la Caixa, sí que hi havia la retallada, en forma de rectangle per encabir els contenidors. I hi va restar força temps). Els camions de recollida d’escombraries, no sé si per alguna raó pràctica, els van tornar a deixar al davant. Aquest joc d’estira i arronsa ha durat gairebé un any, fins que el meu veí decidit ho va canviar amb lògica i va dir que ho denunciaria a l’Ajuntament si algú ho tocava. En dono gràcies a Déu. Durant unes quantes setmanes, gairebé no podia ni treure la moto de casa.
Aquestes coses del civisme i l’incivisme em produeixen una sensació rara, com d’al.lèrgia. Em fan patir. Sobretot l’incivisme, és clar. Em molesten molt les gitarades que molts caps de setmana, l’endemà d’un dissabte, un diumenge o una festa grossa, trobo al davant de casa, o unes passes més enllà o més ençà. Les de l’endemà de la nit de Cap d’any són les més espectaculars i fastigoses. També em molesta molt aquells que passegen el seu gos i permeten que faci les feines allà on li doni la gana (el gos), i no ho recullen, amb el perill consegüent per als vianants. Aquests energúmens s’enfaden i insulten si els dius alguna cosa. Més d’una vegada m’he trobat que, al patiet enreixat, però obert, que hi ha al davant de la porta de casa, algun humà, amb nocturnitat i alevosia, hi havia fet les seves feines, menors i majors. Un dia (una nit) hi vaig pescar un home gran. Li ho vaig recriminar. I, aquell cretí, sense ni gairebé immutar-se, em va dir que patia de la pròstata. Jo li vaig dir que es fes operar o que anés a orinar a la porta de casa seva. Va marxar mirant-me com si jo fos un horrible enemic. Jo em mantenia mig a dins, mig a fora, per si a aquell idiota li venien ganes de tustar-me.
Una altra de les coses amb que em trobo sovint és que alguns vianants llencen fragments llardosos d’entrepà, o pots de cervesa o d’altres begudes, encara no ben buits, a dintre del patiet de casa. O bossés mig plenes de "donuts" i rosquilles. O ampolles de plàstic. O paquets buits de cigarretes. O moltes altres andròmines. Si n’hagués fet col.lecció, ja en tindria prou per muntar un museu d’objectes rars. Encara faria la primera “pela”.
O els grups que resten, estones i estones, sota la meva finestra, de nit, xerrant, cridant i esvalotant. Estic segur que es fan sentir per tot el barri. I, digue’ls alguna cosa! Una vegada, un veí els va tirar l'aigua d'una galleda plena. Hi va haver un concert de xiscles i insults que van "atronar" la terra. Durant uns quants dies, jo romania vigilant per si a algun d'aquells "cafres" se'ls acudia posar-nos una bomba. Em sap greu haver de dir-ho, però alguns dels qui ho fan són africans. Han d’aprendre una mica de civisme. Com tampoc no m’agrada veure com els magrebins escupen per tot arreu. Una vegada, un veí amb més mala bava que jo, una nit en què un cotxe ple de joves que parlaven castellà, amb les portes obertes per la calor, restava amb al motor "al ralenti", amb accelerades espantoses, i amb un xivarri de mil dimonis. Bé, una nit, un veí amb mala bava va llançar al damunt de cotxe una galleda de "caca". No sé com s'ho va fer; devia necessitar una família nombrosa per obtenir aquella galletada de quisca.
A una noia negra, a qui vaig dir educadament que, per fer-se visitar a la Seguretat Social, calia agafar número i esperar el torn, em va tractar de racista, amb ràbia. Tothom es va indignar i va protestar. Aquella noia va haver de marxar, plorant. Malgrat que no tenia raó, em sap greu i no voldria haver d’arribar a aquests extrems.
divendres, 3 / juliol / 2009
pregàries laïques
Hi ha molta gent que necessita la pregària, i no prescisament les pregàries ensucrades i estereotipades de les esglésies. Atenció, jo sóc catòlic, fill de l’Església Catòlica. I m’he emocionat i embadalit en la pregària litúrgica de l’Església. Reconec que les pregàries de les esglésies evangèliques són molt espectaculars; massa. Però les respecto. O la pregària recarregada de l’església ortodoxa, amb olor d’encens, de cera i de brutícia corporal. Els protestants tradicionals són més austers, als moments de la pregària. Però el “common book” dels anglicans és modèlic. I les “anthems” de Canterbury una meravella.
Abans d'ahir vaig conèixer la mort de Baltasar Porcel. Em sembla que Baltasar, com l’Antoni Puigvert, eren catòlics sense església, una nissaga que es fa, cada dia, més gran entre els intel.lectuals. Amb matisos. Porcel era més radical i més contestatari amb l’Església Catòlica. Però li tenia un respecte. Potser pel seu mallorquinisme i per l’amistat amb Jordi Pujol. A Mallorca costava molt de ser catòlic, després del que va passar al 1936 amb el comte Rossi i les seves “razzies” i “orgies” sexuals. Us recomano que llegiu una novel.la, la del barceloní Miquel Dalmau, “La noche del diablo”, de l’Editorial Anagrama, que acaba d'aparèixer al mercat de les llibreries. O, si voleu quelcom més clàssic, “Els grans cementiris sota la lluna”, del gran escriptor catòlic francès, Georges Bernanos, traduïda recentment al català. Les matances dels feixistes a Mallorca van ser espectaculars.
Els nostres poetes catalans, sovint es despengen amb pregàries, no sempre "estrictament catòliques". Pere Quart, i la seva sibil.lina "Pregària de gener". O la seva, més explícita, "Complanta de Nadal". Joan Maragall i els seus "Goigs a la Verge de Núria". O la "Balada de Nadal", de Josep Carner. O el "Sonet", de Carles Fages de Climent.
Tornat a la pregària, ahir em va caure a les mans una pregària del poeta mallorquí, de Manacor, Josep Lluís Aguiló (nat el 1967). És una pregària laïca, dura, esquinçada. La vull compartir amb vosaltres.
Pregària.
Tu bé ho saps, Senyor. Hem viscut just
entre la posta
i la sortida del sol i mai no et buscàrem
quan sorpresos per l’adveniment de la nit
acatàvem el domini del seu imperi.
Tampoc quan buidàvem els vasos
generosos,
mentre metabolitzàvem licor en coratge.
No t’hem necessitat ni en la conversa
esparsa,
ni en l´últim cigarret manllevat de la nit,
Tu, Senyor, no eres als escusats quan
rebíem,
entre excrements, la comunió amb cocaïna
ni en les pistes de ball, talment camps de
batalla,
on la promesa de sexe era l’única arma
i els moviments de ball un ritu d’agonia.
Ha anat bé, Senyor. Més que res no ens has fet
nosa
ni tan sols quan, vençuts per les nits massa
breus,
arrossagàvem els peus pels túnels obscurs
de les sortides dels bars guiats per la llum
encegadora i hostil del portal del dia;
anant d’esma cap a la claror que ens tornava
a la tenebra de la diària mort.
Abans d'ahir vaig conèixer la mort de Baltasar Porcel. Em sembla que Baltasar, com l’Antoni Puigvert, eren catòlics sense església, una nissaga que es fa, cada dia, més gran entre els intel.lectuals. Amb matisos. Porcel era més radical i més contestatari amb l’Església Catòlica. Però li tenia un respecte. Potser pel seu mallorquinisme i per l’amistat amb Jordi Pujol. A Mallorca costava molt de ser catòlic, després del que va passar al 1936 amb el comte Rossi i les seves “razzies” i “orgies” sexuals. Us recomano que llegiu una novel.la, la del barceloní Miquel Dalmau, “La noche del diablo”, de l’Editorial Anagrama, que acaba d'aparèixer al mercat de les llibreries. O, si voleu quelcom més clàssic, “Els grans cementiris sota la lluna”, del gran escriptor catòlic francès, Georges Bernanos, traduïda recentment al català. Les matances dels feixistes a Mallorca van ser espectaculars.
Els nostres poetes catalans, sovint es despengen amb pregàries, no sempre "estrictament catòliques". Pere Quart, i la seva sibil.lina "Pregària de gener". O la seva, més explícita, "Complanta de Nadal". Joan Maragall i els seus "Goigs a la Verge de Núria". O la "Balada de Nadal", de Josep Carner. O el "Sonet", de Carles Fages de Climent.
Tornat a la pregària, ahir em va caure a les mans una pregària del poeta mallorquí, de Manacor, Josep Lluís Aguiló (nat el 1967). És una pregària laïca, dura, esquinçada. La vull compartir amb vosaltres.
Pregària.
Tu bé ho saps, Senyor. Hem viscut just
entre la posta
i la sortida del sol i mai no et buscàrem
quan sorpresos per l’adveniment de la nit
acatàvem el domini del seu imperi.
Tampoc quan buidàvem els vasos
generosos,
mentre metabolitzàvem licor en coratge.
No t’hem necessitat ni en la conversa
esparsa,
ni en l´últim cigarret manllevat de la nit,
Tu, Senyor, no eres als escusats quan
rebíem,
entre excrements, la comunió amb cocaïna
ni en les pistes de ball, talment camps de
batalla,
on la promesa de sexe era l’única arma
i els moviments de ball un ritu d’agonia.
Ha anat bé, Senyor. Més que res no ens has fet
nosa
ni tan sols quan, vençuts per les nits massa
breus,
arrossagàvem els peus pels túnels obscurs
de les sortides dels bars guiats per la llum
encegadora i hostil del portal del dia;
anant d’esma cap a la claror que ens tornava
a la tenebra de la diària mort.
dijous, 2 / juliol / 2009
panorama: fauna i flora de la meva ciutat (2)
Llegiu, al bloc "memòries del burxeta" http://memoriesdelburxeta.blogspot.com uns comentaris molt interessants, que trobareu a l'escrit n. 2 sobre "Les primeres comunions", un xic més avall.
Us deia que, al davant de la Casa de la Vila de la meva ciutat sovint hi ha gent que es manifesten; en grup o en solitari. Aquests darrers dies n’hi havia dos. L’un era un home escanyolit, amb barba llarga de molts dies, no gaire net, ni jove ni vell, ni alt ni baix. Me l’he trobat tantes vegades al cap del pont de la plaça de Sant Agustí! Demana almoina als vianants. Algú em va dir que era “valencianet”. N’hi ha que ho saben tot. A tothom qui passa, li demana: “una monedeta per a minjar!”. Jo li solia donar alguna cosa; no cada dia, cada tres o quatre dies: o mig euro, o vint cèntims. Va arribar que ja érem coneguts. Quan jo li deia bon dia, encara que no li donés res, ell em responia bon dia. Ara fa una temporadeta que no passo per aquest pont. I ja m’havia oblidat del “valencianet”. Doncs, heus aquí que me’l torno a trobar manifestant-se de valent a la porta de la Casa de la Vila. Em van dir que protestava perquè l’han desallotjat d’una casa “okupada” per ell sense autorització judicial (ni l’allotjament ni el desallotjament). La policia municipal no s’atreveix a fer-lo fora de mala manera perquè l’home es posa a cridar: “Policia assessina! Torturadors! No em toqueu! No hi teniu cap dret!”. I els policies municipals, o els seus comandaments, s’estimen més pau que no pas guerra. Per altra part, cada dia, cap allà a quarts de dotze o les dotze, l’home recull les seves pancartes o cartells retolats amb faltes d’ortografia i de sintaxi, i se’n va pacíficament, suposo que a fer una queixalada, si és que té algun caleró a la butxaca. Sé que es gasta les monedes que li donen, comprant menjar.
A l’altre costat de la porta de la Casa de la Vila hi ha, des de fa dies, una família, normalment de tres persones: pare, mare i filla. A voltes n’hi ha un; a voltes, dos. I, a vegades, tots tres. Són gent més neta i endreçada. Es veu que, des de fa uns quants anys, volen obrir un bar musical, i l’Ajuntament no els deixa. Jo no sé qui té raó. Però l’Ajuntament té la força del poder i ells només tenen la força de manifestar-se. Diuen que fan vaga de fam: de les vuit del matí a les vuit del vespre. I això ja resulta més seriós. Al començament, els guàrdies no els deixaven ni seure en una cadira. Ara s’han humanitzat una mica més, i els manifestants de la vaga de fam, traginen les seves cadires a les vuit del matí.
L’ajuntament de la meva ciutat, darrerament s’ha posat en alguns embolics, com el d’un xalet d’una coneguda família que, sense gaire atenció a aquesta família propietària, van incloure (l’Ajuntament) en un pla urbanístic desfavorable als particulars. La cosa ha anat als Tribunals i, de moment, l’Ajuntament de la meva ciutat ha de pagar un milió i mig d’euros a la família propietària, com a indemnització. Aquesta família només s’ha manifestat als diaris de la ciutat.
També, durant molt de temps, però no a les portes de la Casa de la Vila, sinó a les portes de casa meva, es manifestava una noia jove, que responia al nom de Maria Isabel o Maribel. Demanava un euro als passants. Amb mi sempre va ser correcta. Alguna vegada l’havia vist voltada de guàrdies municipals, interrogant-la. De cop i volta, la Maribel va desaparèixer. Em van dir que era a la presó perquè havia atacat i ferit un vianant. Que no estava gaire bé del cap. I que era un perill públic. Jo no en sabia res de tot això. Però, durant un temps, la vaig trobar a faltar. Se m’havia fet familiar i a mi no m’havia faltat mai.
Ara, el meu barri és ple d’estrangers de tot el món: magrebins, de països de l’ex bloc comunista, d’Amèrica Llatina, d’Extrem Orient…N’hi ha tants, que ja han posat botigues i bars només per a ells. A mi no em molesten. Però hi ha veïns que n’estan tips: els bescanten i en diuen tots els mals. Aquest fenomen s’ha multiplicat per mil darrerament, a les nostres viles i ciutats. Diuen que a Salt, la meitat de la població ja és immigrada o d’immigrants. No ho sé. Però és un fenomen que ja és habituals a les societats que en diuen riques, encara que, com la nostra, no sigui ni rica ni pobra. Ja veureu com, aviat, es manifesten. I en tenen moltes raons, per fer-ho!
Hi va haver un temps en què de tant en tant, hom convocava una manifestació silenciosa a les portes de la Casa de la Vila. Era quan ETA assassinava algun ciutadà al País Basc. En aquesta manifestació silenciosa, que durava pocs minuts, hi solia haver representants de totes les forces policials, representants dels partits polítics, l’alcalde o alcaldessa de la ciutat, i representants del Bisbat, que és al costat mateix de l’Ajuntament. Jo hi havia assistit alguna vegada. I, tot i que ho considerava ben legítim i humanitari, sempre em produïa un no sé què de molèstia el fet de veure el bisbe i les autoritats religioses al costat de les forces polítiques locals, manifestant-se.
També hi he vist, a les portes de la Casa de la Vila, manifestant-se, grups d’escombriaires, pagesos, ecologistes, botiguers, mestres, gent anti “pàrquings”, obrers, sindicalistes, partits minoritaris, gent contrària als borbons, gent contra l’ascensor de la Plaça del Mercat… És un bon lloc, millor que qualsevol altre, per manifestar-se. Segons quines manifestacions (les polítiques, les anti govern central, les independentistes) sempre acaben al davant del Govern Civil.
I, ja per acabar i arrodonir la cosa, us haig de parlar d’una manifestació; aquesta, més domèstica. És a les portes del meu bloc, que no es pot defensar com voldria. Per sort, no passa mai de les portes. No el deixo. Un pobre imbècil, un cervell de mosquit (en castellà es diu “un descerebrado”) m’envia cada setmana, a voltes més d’una vegada, insults grollers i rebuscadíssims. I, des de fa temps, sempre és el mateix i únic imbècil. No són purament crítiques; cosa que encara seria tolerable. Són insults; i d’allò més grollers. Per exemple, fa tres dies que em deia que es passava el Fòrum Joan Alsina pel forat del “trasero” (i com podeu endevinar, no deia “trasero”; deia el mot vulgar). I ahir, ja que jo explicava una anècdota d’en “pixamotos” del meu poble, ell, sense to ni so em deia que jo era un “pixasagristies”. I, després d’un insult gros, hi afegeix, dia sí dia també: “Pinochet, santo subito!”. Ja em direu si no és la bestiesa d’un imbècil. Però, ja ho deia Guareschi: “Al món hi ha molts bojos (imbècils) però, com els homes i les dones…”.
Us deia que, al davant de la Casa de la Vila de la meva ciutat sovint hi ha gent que es manifesten; en grup o en solitari. Aquests darrers dies n’hi havia dos. L’un era un home escanyolit, amb barba llarga de molts dies, no gaire net, ni jove ni vell, ni alt ni baix. Me l’he trobat tantes vegades al cap del pont de la plaça de Sant Agustí! Demana almoina als vianants. Algú em va dir que era “valencianet”. N’hi ha que ho saben tot. A tothom qui passa, li demana: “una monedeta per a minjar!”. Jo li solia donar alguna cosa; no cada dia, cada tres o quatre dies: o mig euro, o vint cèntims. Va arribar que ja érem coneguts. Quan jo li deia bon dia, encara que no li donés res, ell em responia bon dia. Ara fa una temporadeta que no passo per aquest pont. I ja m’havia oblidat del “valencianet”. Doncs, heus aquí que me’l torno a trobar manifestant-se de valent a la porta de la Casa de la Vila. Em van dir que protestava perquè l’han desallotjat d’una casa “okupada” per ell sense autorització judicial (ni l’allotjament ni el desallotjament). La policia municipal no s’atreveix a fer-lo fora de mala manera perquè l’home es posa a cridar: “Policia assessina! Torturadors! No em toqueu! No hi teniu cap dret!”. I els policies municipals, o els seus comandaments, s’estimen més pau que no pas guerra. Per altra part, cada dia, cap allà a quarts de dotze o les dotze, l’home recull les seves pancartes o cartells retolats amb faltes d’ortografia i de sintaxi, i se’n va pacíficament, suposo que a fer una queixalada, si és que té algun caleró a la butxaca. Sé que es gasta les monedes que li donen, comprant menjar.
A l’altre costat de la porta de la Casa de la Vila hi ha, des de fa dies, una família, normalment de tres persones: pare, mare i filla. A voltes n’hi ha un; a voltes, dos. I, a vegades, tots tres. Són gent més neta i endreçada. Es veu que, des de fa uns quants anys, volen obrir un bar musical, i l’Ajuntament no els deixa. Jo no sé qui té raó. Però l’Ajuntament té la força del poder i ells només tenen la força de manifestar-se. Diuen que fan vaga de fam: de les vuit del matí a les vuit del vespre. I això ja resulta més seriós. Al començament, els guàrdies no els deixaven ni seure en una cadira. Ara s’han humanitzat una mica més, i els manifestants de la vaga de fam, traginen les seves cadires a les vuit del matí.
L’ajuntament de la meva ciutat, darrerament s’ha posat en alguns embolics, com el d’un xalet d’una coneguda família que, sense gaire atenció a aquesta família propietària, van incloure (l’Ajuntament) en un pla urbanístic desfavorable als particulars. La cosa ha anat als Tribunals i, de moment, l’Ajuntament de la meva ciutat ha de pagar un milió i mig d’euros a la família propietària, com a indemnització. Aquesta família només s’ha manifestat als diaris de la ciutat.
També, durant molt de temps, però no a les portes de la Casa de la Vila, sinó a les portes de casa meva, es manifestava una noia jove, que responia al nom de Maria Isabel o Maribel. Demanava un euro als passants. Amb mi sempre va ser correcta. Alguna vegada l’havia vist voltada de guàrdies municipals, interrogant-la. De cop i volta, la Maribel va desaparèixer. Em van dir que era a la presó perquè havia atacat i ferit un vianant. Que no estava gaire bé del cap. I que era un perill públic. Jo no en sabia res de tot això. Però, durant un temps, la vaig trobar a faltar. Se m’havia fet familiar i a mi no m’havia faltat mai.
Ara, el meu barri és ple d’estrangers de tot el món: magrebins, de països de l’ex bloc comunista, d’Amèrica Llatina, d’Extrem Orient…N’hi ha tants, que ja han posat botigues i bars només per a ells. A mi no em molesten. Però hi ha veïns que n’estan tips: els bescanten i en diuen tots els mals. Aquest fenomen s’ha multiplicat per mil darrerament, a les nostres viles i ciutats. Diuen que a Salt, la meitat de la població ja és immigrada o d’immigrants. No ho sé. Però és un fenomen que ja és habituals a les societats que en diuen riques, encara que, com la nostra, no sigui ni rica ni pobra. Ja veureu com, aviat, es manifesten. I en tenen moltes raons, per fer-ho!
Hi va haver un temps en què de tant en tant, hom convocava una manifestació silenciosa a les portes de la Casa de la Vila. Era quan ETA assassinava algun ciutadà al País Basc. En aquesta manifestació silenciosa, que durava pocs minuts, hi solia haver representants de totes les forces policials, representants dels partits polítics, l’alcalde o alcaldessa de la ciutat, i representants del Bisbat, que és al costat mateix de l’Ajuntament. Jo hi havia assistit alguna vegada. I, tot i que ho considerava ben legítim i humanitari, sempre em produïa un no sé què de molèstia el fet de veure el bisbe i les autoritats religioses al costat de les forces polítiques locals, manifestant-se.
També hi he vist, a les portes de la Casa de la Vila, manifestant-se, grups d’escombriaires, pagesos, ecologistes, botiguers, mestres, gent anti “pàrquings”, obrers, sindicalistes, partits minoritaris, gent contrària als borbons, gent contra l’ascensor de la Plaça del Mercat… És un bon lloc, millor que qualsevol altre, per manifestar-se. Segons quines manifestacions (les polítiques, les anti govern central, les independentistes) sempre acaben al davant del Govern Civil.
I, ja per acabar i arrodonir la cosa, us haig de parlar d’una manifestació; aquesta, més domèstica. És a les portes del meu bloc, que no es pot defensar com voldria. Per sort, no passa mai de les portes. No el deixo. Un pobre imbècil, un cervell de mosquit (en castellà es diu “un descerebrado”) m’envia cada setmana, a voltes més d’una vegada, insults grollers i rebuscadíssims. I, des de fa temps, sempre és el mateix i únic imbècil. No són purament crítiques; cosa que encara seria tolerable. Són insults; i d’allò més grollers. Per exemple, fa tres dies que em deia que es passava el Fòrum Joan Alsina pel forat del “trasero” (i com podeu endevinar, no deia “trasero”; deia el mot vulgar). I ahir, ja que jo explicava una anècdota d’en “pixamotos” del meu poble, ell, sense to ni so em deia que jo era un “pixasagristies”. I, després d’un insult gros, hi afegeix, dia sí dia també: “Pinochet, santo subito!”. Ja em direu si no és la bestiesa d’un imbècil. Però, ja ho deia Guareschi: “Al món hi ha molts bojos (imbècils) però, com els homes i les dones…”.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Escrits
